Escric per dins

Espiral

Estirada al llit sota l’empara del silenci sento el meu batec descompassat: bum, bum- bum-bum, bum… Escric per dins. Omplo el cos per darrere la meva pell de les paraules que penso. Naixen del melic i pugen envoltant els òrgans en moviments espirals. Al passar per la gola raspen un xic i arriben al cervell on s’apilonen encaixant una rere l’altra pels solcs de les meves circumvolucions.

 

Escric per dins és un terme emprat entre amigues comentant amb disgust el fet de no poder dedicar temps a escriure allò nostre més visceral. La Yvette em diu: ” …sí que escric, escric per dins” .
Anuncis

Rodonet, vellutat i amb les galtones rosades

albercoc

Tres quarts d’onze .Passo pel menjador i prenc d’una revolada un albercoc de la fruitera: rodonet, vellutat, amb les galtones rosades. Continuo caminant pel passadís que porta al carrer. Em poso la motxilla i agafo el “pen” de damunt la còmoda del rebedor. Vaig a la copisteria per fer fotocòpies dels exercicis. Començo a caminar decidida i mentre, faig queixalada a l’albercoc: dolç, sucós. La boca se m’omple de sensacions plaents. L’he gaudit a mossegades i n’he escurat el pinyol. Quan he acabat m’he llepat els dits per eixugar-los del suc de la fruita, sense vergonya, amb la llibertat que naixia del fet d’escollir llepar-me els dits, sabedora de què algú ho pogués trobar incorrecte, m’era igual. Em sentia present avui pujant el carrer, salvatge amb connotació d’origen, d’arrel, perquè algun cop he sigut salvatge i he menjat fruita a mossegades i en acabar me n’he llepat els dits amb plaer. Avui la memòria em feia sentir a casa. La llibertat em bategava als polsos i la sang se m’escalfava per circuits interns.  Feia un matí mans, afable. El Sol feia soroll de Sol quan es posava damunt les coses, és una crepitació molt subtil, apreciable només quan hi ha silenci i jo caminava salvatge i lliure.

Primavera

flors camp

De que callada manera se me adentra usted sonriendo

Como si fuera la primavera y yo muriendo

Y de que modo sutil me derramó en la camisa

Todas las flores de abril. 

Pablo Milanés.

 

Fa temps que no escric. Visc apressada darrere les dates d’entrega dels treballs de l’IOC. Tinc ganes d’acabar. M’agrada el que estudio i ho he fet de cara a millorar el meu futur professional, que fa gràcia que a 53 anys encara estigui pensant a millorar les meves condicions laborals. Bé, no sé si és gràcia el que fa. Val més agafar-s’ho positivament. El món laboral ha canviat força. El cas és que sempre m’ocupo el temps. I quan està ocupat voldria tenir-lo lliure per seguir inventant coses per fer. Suposo que ens passa a molts.

Aquest matí em rentava la cara amb l’oli de coco. Ho vaig veure per YouTube. Fa temps que ho faig i he aconseguit rectificar el grau de sequedat de la meva pell. Només ho faig a la cara. Al cos em fa mandra posar-m’hi cremes, tot i que em fa molta falta! L’oli de coco és una delícia. El pots passar fins i tot pels ulls, per la boca. No té cap gust ni olor i sento que em fa molt de bé. Amb les puntes dels dits hidrato les pestanyes. Vaig llegir que les feia créixer. Jo sempre he tingut unes pestanyes curtes. I mentre feia això un pensament se m’ha creuat per davant del front: “de veritat puc estar interessada en què em creixin les pestanyes? Amb els problemes que tinc!”. Com som les persones, eh! La força de la vida que sempre estira, malgrat tot…

He anat a passejar amb la meva cosina per les “Cinc Sénies”. M’encanta passar entre els camps, veure les masies… Ens hem creuat amb dos nois, un d’ells m’ha ofert unes flors que havia recollit. El que l’acompanyava em diu: “Agafa-les-hi”, mentre jo el mirava als ulls, uns ulls que no miraven res, distants i profunds. “Moltes gràcies! Les posaré amb aigua quan arribi a casa”, li he dit. Ell no m’ha dit res, la seva mirada travessava el meu cos com si fos transparent. En arribar a casa he posat les flors en un got amb aigua, he parat la taula i hi he posat el dinar. Ningú ha apreciat el detall de les floretes, si més no, ningú no ha dit res d’elles. Però jo he volgut tenir present el seu silenci i el seu gest que s’ha guanyat un lloc al meu cor.

Las vueltas dan mucha vida

IMG-20180404-WA0012

M’he fet voluntària de la Protectora d’animals. Es poden fer moltes coses per a col·laborar, totes importants, petits fets per a grans causes. He quedat sorpresa gratament. La gent de la Protectora és maquíssima, entregada i càlida. Hi ha una pila de voluntaris que cada cap de setmana dediquen una estona a treure a passejar els gossos i a fer que els gats siguin més sociables. La gossera i la gatera estan en unes condicions impecables. Hi ha uns 80 gossos i uns 60 gats esperant ser adoptats, de totes les edats, doncs no practiquen l’eutanàsia. Jo, que sempre he estat boja per un llaurador beig, ara m’agraden tots, cada gos té quelcom que el fa únic, és qüestió de trobar el que s’ajusta a cada personalitat. Hi ha un gos, en Kako, que té 12 anys, “súper” dòcil, el vaig treure a passejar i no es va moure del meu costat, va ser un plaer de volta, perquè n’hi ha, que a l’estar tants dies tancats, quan surten, estiren que dóna gust. La setmana passada, em diu la noia que atén: “Tens força?” Vaig quedar dubtosa, és evident que no tinc força però en aquell moment calia tenir-la, per això dubtava. La noia: “és que en tinc un que ho necessita però estira molt”. Jo: “dona’m el qui més ho necessiti”. Val a dir que m’acompanyava el meu marit, per això m’hi vaig veure en cor. Després del passeig, pujo al cotxe per tornar a casa, tenia l’adrenalina a la punta dels dits dels peus!   Hi vaig sempre que puc, m’agrada pensar que faig alguna cosa positiva per la vida d’aquests éssers com és treure’ls a passejar. El camí és bonic, un xic curt, les cinc sénies de Mataró, suficient per omplir la mitja hora de passejada perquè el gos sigui gos i pugui desenvolupar els seus instints en un medi agradable i no en les quatre parets de la gàbia. Els gossos han fet alguna cosa positiva en mi, estic més alegre d’ençà que hi vaig. N’hi ha de molt juganers, els més joves. D’altres tenen molta por, ho han passat malament i els costa confiar en l’home. N’hi han que són molt reservats, no et miren als ulls, no tenen il·lusió i els noto la resignació en el seu cos, m’és molt fàcil empatitzar amb ells. Si us agraden els animals, us recomano que visiteu la Web i jutgeu vosaltres mateixos. Us deixo l’enllaç:

http://www.protectoramataro.org/ca/cercador-animals

El títol de l’entrada d’avui: “Las vueltas dan mucha vida”, l’he tret d’una bossa que em van donar en una agència de viatges, bé podria ser un eslògan de la gossera, perquè aquestes voltes que faig amb els gossos no sabeu la vida que ens donen. Una abraçada.

IMG_20180404_161119

La mujer de rojo

Avui comparteixo amb vosaltres uns dibuixos del meu estimat amic Manel Morral. El primer me’l va regalar dimecres passat quan vaig fer 53 anys. Li he d’agrair que em vegi en tan bona forma. El meu home diu que li recordo a la “mujer de rojo” i ja m’agradaria! Mai, ni quan he sigut jove, he tingut la seguretat física ni moral de la Kelly Lebrock que en aquella pel·lícula estava preciosa. És fantàstic poder suggerir “Lites” diferents a diferents persones. Una té una imatge de si mateixa bastant “pobra” i, mira per on, els meus amics em veuen així. Quina sort!

mujer rojo

El segon l’he rebut aquest matí per Whatsapp. És una estadística de valors, per desgràcia molt actuals, on els indicadors són la meva estimada senyera. Crec que mai un tros de drap havia arribat a tenir tant significat. Fixeu-vos amb el dibuix del Manelet, oi que és bufó?

senyera

Namaste

porta llum

Em costa identificar el sentiment, és quelcom profund, càlid i llunyà. Són instants de trànsit, l’esperit transcendeix el cos i n’hi ha prou amb el clic d’un interruptor per traspassar la porta imaginària. Els ulls no miren res, la ment aturada, només la presència dels àtoms en suspensió en aquest medi fluid que pot ser el temps quan no hi ha avui ni demà. Sensació de pau, si és la pau aquest estat; plenitud, no hi ha gana ni set, ni fred ni calor, sols aquesta ingravidesa on l’ànima se m’ha fet present. Gràcies.