Mirades

Imatge relacionada

Estimats amics,
Fa tant de temps que desatenc el blog que fins i tot sento vergonya. Hi pujo avui un poema que vaig fer la setmana passada. De vegades m’agrada observar els desconeguts que transiten pel carrer. Copso emocions a través de les mirades i no puc no deixar de sentir amor per a tots ells. Desitjo que us agradi.
Una abraçada gran.

Per a aquests ulls xics
que miren els meus,
cerquen el comú
que fa confiança.
Entre la multitud,
tu m’has descobert.
Quan mires la vida,
regales tendresa.

Camino entre els ulls
de gent que transita.
La solitud d’algunes
mirades, m’atrau.
Són miralls de l’aigua.
Perduts, innocents.
Inconscients tots,
passegen tendresa.

Aquests ulls del mon,
tan grans com són ells
creuen els meus. Passen
però, i no els miren.
Són uns ulls ferits
aquests que m’obvien.
Discrets parpellegen
essències de l’ànima.

Mirades viatgen.
Focs del firmament.
És fosca la nit.
Guspires em guien.
Cerco una certesa
que em fa confiança.
Però jo no et conec.
Encara tu, no.

 

Anuncis

Cal que neixi tendresa.

plançons tendresa

I
Amor perdut. Tendresa arraconada.

II

Cremor a l’estomac d’un foc, petit i lent.
Em caragolo com un cuc. Estic gelada.

III

No entenc aquests camins
que no expliquen els mapes.
Perduda enlloc, no em trobo.

IV

Sentiment que neda a contracorrent.
Cor esquinçat, ferida esgarrapada.
Ànima abatuda. Imatge trencada.
Retrets. Inseguretat. Solitud.

V

Allò més gran, avui, el més petit.
Escolto música. Una àrea trista.
que el so més agut m’arranqui d’arrel
la pena. Torno a respirar a fons.
Obro finestres. Ventilo tristeses.

VI

Tornaré a llaurar la teva terra
en silenci, sense que te n’adonis,
com ho fa un devot, la llauraré.
Sembraré els plançons amb la tendresa.
Naixeran brots de callada esperança,
i l’alegria vindrà a florir-nos.

 

Verema / Harvest

uvas

Endreçar.
Treure pols.
Escombrar.
Passar el pal.
Ventilar.

Endreçar-me
i rentar-me.
Pentinar-me
i vestir-me.
Roba neta.
I que un aire fresc em toqui al matí.

Sota una calma aparent l’olla bull.
Fumeja un vapor tebi d’olor trista.
Topo de cara amb la buidor que entela
aquesta casa quan ja està tot fet.
L’ordre en les coses que em permet seguir,
em du a un vesper, no el puc obviar
i només el costum fa habitual.
Per fugir del brunzit, capbusso l’ànsia
dins l’esclat daurat d’uns grans de raïm.
Llisco sota la pressió dels queixals.
N’obtinc el suc. És dolç. Embriagador.
Amb uns ulls que no miren res,
n’engoleixo la polpa coll avall,
els prenc el plaer que distreu la nosa.

Tidy up.
Dust off.
Sweep.
Mop.
Freshen up.

Get myself sorted
And washed.
Brush my hair
and get dressed.
Clean clothes.
And that a fresh air touches me in the morning.

Under an apparent calm
there is this sinking feeling.
The warm smell of sadness
permeates everything.

I’m faced with the emptiness
that clouds this house
when all is done.

The order in things
which allows me to go on,
takes me to a hive,
I can’t ignore, and only the habit
makes it usual.

To escape from the buzz,
I dive the anxiety
within the golden burst
of a bunch of grapes.

I slip under the pressure of my teeth,
I get the juice. It is sweet.
Intoxicating.

With absent eyes
staring at nothing,
I swallow the pulp,
I steal them the pleasure
which amuses the nose.

Meditació / Meditation

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

S’endinsa en mi l’aire pur
que em neteja i em nodreix.
Em trobo amb trossets de mi.
Junts. Un al costat de l’altre.
Veig trossets de mi per dins,
com les llavors de magrana.
Vermells. Transparents. Lluents.
Amb un cor a dins. Petit,
en cada trosset de mi.

És en els trossets que et trobo.
Veig la terra. Veig el mar.
Petits universos meus.
Per dins, llavors de magrana.

 

The pure air
that cleans and feeds me
sinks in.
I find little pieces of me.
Together. One next to the other.
I see little pieces of me inside,
like pomegranate seeds.
Red. Transparent. Shiny.
With a heart within.
Small,
in each little piece of me.
It is in the little pieces
that I find you.
I see you in each of them.
I see the earth.
I see the sea.
Little universes of my own.
Inside, pomegranate seeds.

 

Amiga

DSCF9353

He volgut aturar dins les retines

la nostra trobada,

recordar-la sempre

durant el que sigui la meva vida.

Fer eterns els instants amb lentitud,

fins que el so del batecs fos un de sol

dins una abraçada.

Sento que a davant

s’ha obert una porta.

Albiro un camí

ben llarg. Soc feliç.

En quina almosta hi cap la immensitat?

Cel que ahir teniem.

Camino seguint l’estel que llueix,

faig les passes lentes.

Potser la vida sigui acaronar

la bellesa de la fragilitat,

esdevenir èxtasi,

transitar puresa.

 

La tristesa em deixa freda, callada, aturada.

 

          Fa temps que no escric, no per falta de ganes. El fet que dediqui més estones a la pintura fa que es ressenti aquest espai, on sentiment i paraula juguen a donar-se la mà i fer-se companyia. Em sap greu. No es pot estar a tot arreu.

          Hem començat un nou any i ahir va morir una amiga, la Montserrat. Tinc una sensació molt estranya al cos. L’acceptació de la pèrdua m’interpel•la fent-me saber si no hauria d’estar plorant o demanant explicacions del per què? Una sensació freda que m’explica que tots morirem, que no som d’aquí. No entenc res, dec estar en xoc, aquesta “impavitat” no l’entenc. La Montserrat era una persona amb una vida complicada, tot i això no feia mai tard a riure per qualsevol cosa que ho mereixés. I tranquil•la, la Montserrat era molt tranquil•la. M’agradava com parlava, sempre trobava el perquè just per a tot i tots. Pensant en ella ara se’m neguen els ulls.
Fa poc vàrem parlar perquè no va poder venir a veure l’exposició de pintura, ja què per accedir a la sala hi ha una desena d’esglaons molt empinats que no ens atrevíem a baixar amb la cadira de rodes. Ja en faràs més! Em va dir. Ella va ser la primera persona a veure totes les fotografies de la sala un cop vàrem acabar de penjar els quadres amb la Teresa. Promet-me que no les ensenyaràs a ningú! Li vaig dir. Prometo no ensenyar-ho a ningú! I m’envia un “emoticono” amb la ma oberta en senyal de jurament. Em respon de seguida dient que li ha agradat molt, em fa més comentaris referents en el WhatsApp i ens desitgem Bon Nadal. Uns dies després ens creuem per la Riera i ens besem, acabem de comentar que si això, que si allò. L’1 de gener ens felicitem l’any nou, i el teu cor s’atura l’endemà de reis. Una amiga comuna m’avisa de què ha passat. I avui repasso el nostre xat i t’imagino a l’altre costat malgrat sé que ja no em respondràs mai més. Que ja no hi ets. La tristesa em deixa freda, callada, aturada. Em moc a poc a poc i faig sols el just que haig de fer perquè penso en tu.

          M’agrada escriure-ho per poder recordar-ho sempre. No oblidaré mai la teva expressió dolça, serena i receptiva, atenta a les meves paraules. Moltes gràcies Montserrat per la teva amistat. No et dic fins aviat perquè no vull morir encara, però et podria dir que serà fins a poc perquè allí on ets el temps no compta. Prometo cuidar-me i seguir pintant i t’enviaré els meus pensaments.

          Rep una abraçada d’energia ben càlida.

          T’estima

          Lita

 

Si te me’n vas…

El poder que té la música en arribar a dins i desfer nusos. Quan et vaig enviar la cançó  ploraves perquè algú t’havia fet mal, jo m’emocionava perquè l’amor m’omplia de joia. Saps, sé que l’amor no té vestit, viu  despullat. Busca la perfecció del verb. Ens fa sentir la meravella i a la vegada el més gran desconsol. Així és com se’ns dona, a cullerades aprenem a estimar, plorant i gaudint.

Avui l’he volgut tornar a escoltar, potser perquè t’enyoro més del que em penso i així em concentro amb tu i et visc intensament encara que sigui en el record d’aquests acords. Però ai, em fan tan plena! A vegades sento que podria sortir volant perquè els peus no em toquen a terra,  és l’ànima la que es torna volàtil i vol fugir del cos. Aleshores no sé si és l’efecte d’aquesta cançó o és l’amor que desplega les ales en sentir tanta grandesa que té ganes de créixer i ser un gran foc. T’imagines? Em transporto en aquestes imatges, en el teu somriure, en els teus ulls. Voldria dir-te paraules que mai ningú ha dit però encara les he d’escriure, tan sols les sento dins el cor. Segueixo escoltant la música i ploro, quin desastre!
Nodrida en l’esperança que llegeixis aquestes lletres sóc capaç de recompondre tots els trossos i esperar que els nostres cors es fonguin en una abraçada.

T’estima

Lita