Fosca

fosca

Avui desperto renyida amb la felicitat. Tanco totes les finestres de casa i em recloc al dins. Faig desaparèixer els trets de dolçor de la meva aparença rapant-me els cabells. Em trenco les dents i em marco el rostre. Massa vegades he vessat la sang. No vull tornar a néixer. Deixeu que la meva desgràcia avui em colgui i si hi ha perdó, doneu-me’l.

Anuncis

Matí d’estiu

I després del mateix àpat, cada matí, em sento el cos reposar en la cadira d fusta, q m acull ferma. Si miro a la dreta veig l eixida i les plantes, més verdes des que hi poso vitamines. Però els geranis aquest any estan lletjos, se’ls ha d canviar la sorra, massa arrels. Són aquests minuts q em permeto no fer res, meditar en la vida. Donar gràcies. Escriure’ls per compartir-los amb vosaltres. La vida s’explica amb paraules. Els gatets, com sempre, fent-me companyia. La Boni dorm i ronca. És un quart de nou. La ment es disposa a ordenar la jornada. Poc a fer. És estiu. És agost a casa.

 

Cadaqués

fotos-cadaques-021-2

Estimada Yvette,
Fa dies que mentre pinto escric mentalment una carta per a tu. En ella t’explico sensacions i vivències d’aquests últims mesos en els quals hem deixat l’escriptura en stand bye. Et pregunto si ja fas vacances, si tens previst fer alguna sortida. De com et va la feina, de si tens temps per escriure també les teves sensacions i vivències. Estic immersa en una calma protectora. Una energia que m’agombola com un mantell damunt les espatlles en aquelles passejades davant del mar, on la brisa, agradable, t’eriça el múscul del pèl. Sento el fred, hi és, però aquest mantell em protegeix.
La setmana passada vàrem fer una escapada al meu estimat Cadaqués. Estic enamorada d’aquest poble costaner, de la seva calma, de la seva llum. Del seu parlar salat, de com cau la nit en el passeig. Ara, les responsabilitats familiars no em permeten allunyar-me de casa, però tinc la il•lusió, de més endavant, poder passar-hi estades llargues, en algun llogaret petit i possible fora de temporada, i viure’l de prop, sense entrebancs.
Estic, a poc a poc, preparant una nova exposició de pintura. Aquesta, diferent de tot el que he fet fins ara. Duria per nom “aquatic dreams” perquè va sobre el mar, els peixos i les diferents llums. Com sempre serà tan sols una aproximació al que em transmet la natura. Allò que sóc capaç de posar en el llenç a través dels pinzells. Com sempre, sense cap pretensió, de manera innocent, imitant als nens, que no es demanen si saben o no pintar. Només pintar, perquè se’n té ganes.
El blog està força aturat. Pinto més que escric. Durant el curs de poesia que he estat fent aquests darrers mesos, he pogut renovar algunes de les entrades donant-les forma de poemes. I, el passat 18 de juliol, els vaig recitar, junt amb altres companys, en una de les nits de poesia que es celebren als Jardinets de la Biblioteca Pompeu de Mataró. Va ser un acte preciós, amenitzat per música de Jazz en directe. Érem més de 150 persones. Jo no em vaig sentir del tot còmoda. Veia cares de gent que em deien que no se’m sentia la veu i això em desconcentrava del sentiment al recitar. També, durant aquella tarda, preparant-me els poemes, em vaig adonar de la tristesa tan gran que hi reunien, i em va connectar de nou a la pèrdua de quan els escrivia. Em va trasbalsar, sí. Malgrat tot, l’acte va ser bonic, i en Salvador Riera, el poeta amic malalt de Parkinson, del que te n’he parlat alguna vegada, va estar molt content i això em fa contenta a mi.
Escriu-me quan tinguis una estona. O envia’m un dels teus àudios on puc escoltar els sons harmoniosos de la teva veu que tant m’agraden.
T’envio una forta abraçada,
Lita.

Mirades

Imatge relacionada

Estimats amics,
Fa tant de temps que desatenc el blog que fins i tot sento vergonya. Hi pujo avui un poema que vaig fer la setmana passada. De vegades m’agrada observar els desconeguts que transiten pel carrer. Copso emocions a través de les mirades i no puc no deixar de sentir amor per a tots ells. Desitjo que us agradi.
Una abraçada gran.

Per a aquests ulls xics
que miren els meus,
cerquen el comú
que fa confiança.
Entre la multitud,
tu m’has descobert.
Quan mires la vida,
regales tendresa.

Camino entre els ulls
de gent que transita.
La solitud d’algunes
mirades, m’atrau.
Són miralls de l’aigua.
Perduts, innocents.
Inconscients tots,
passegen tendresa.

Aquests ulls del mon,
tan grans com són ells
creuen els meus. Passen
però, i no els miren.
Són uns ulls ferits
aquests que m’obvien.
Discrets parpellegen
essències de l’ànima.

Mirades viatgen.
Focs del firmament.
És fosca la nit.
Guspires em guien.
Cerco una certesa
que em fa confiança.
Però jo no et conec.
Encara tu, no.

 

Cal que neixi tendresa.

plançons tendresa

I
Amor perdut. Tendresa arraconada.

II

Cremor a l’estomac d’un foc, petit i lent.
Em caragolo com un cuc. Estic gelada.

III

No entenc aquests camins
que no expliquen els mapes.
Perduda enlloc, no em trobo.

IV

Sentiment que neda a contracorrent.
Cor esquinçat, ferida esgarrapada.
Ànima abatuda. Imatge trencada.
Retrets. Inseguretat. Solitud.

V

Allò més gran, avui, el més petit.
Escolto música. Una àrea trista.
que el so més agut m’arranqui d’arrel
la pena. Torno a respirar a fons.
Obro finestres. Ventilo tristeses.

VI

Tornaré a llaurar la teva terra
en silenci, sense que te n’adonis,
com ho fa un devot, la llauraré.
Sembraré els plançons amb la tendresa.
Naixeran brots de callada esperança,
i l’alegria vindrà a florir-nos.

 

Verema / Harvest

uvas

Endreçar.
Treure pols.
Escombrar.
Passar el pal.
Ventilar.

Endreçar-me
i rentar-me.
Pentinar-me
i vestir-me.
Roba neta.
I que un aire fresc em toqui al matí.

Sota una calma aparent l’olla bull.
Fumeja un vapor tebi d’olor trista.
Topo de cara amb la buidor que entela
aquesta casa quan ja està tot fet.
L’ordre en les coses que em permet seguir,
em du a un vesper, no el puc obviar
i només el costum fa habitual.
Per fugir del brunzit, capbusso l’ànsia
dins l’esclat daurat d’uns grans de raïm.
Llisco sota la pressió dels queixals.
N’obtinc el suc. És dolç. Embriagador.
Amb uns ulls que no miren res,
n’engoleixo la polpa coll avall,
els prenc el plaer que distreu la nosa.

Tidy up.
Dust off.
Sweep.
Mop.
Freshen up.

Get myself sorted
And washed.
Brush my hair
and get dressed.
Clean clothes.
And that a fresh air touches me in the morning.

Under an apparent calm
there is this sinking feeling.
The warm smell of sadness
permeates everything.

I’m faced with the emptiness
that clouds this house
when all is done.

The order in things
which allows me to go on,
takes me to a hive,
I can’t ignore, and only the habit
makes it usual.

To escape from the buzz,
I dive the anxiety
within the golden burst
of a bunch of grapes.

I slip under the pressure of my teeth,
I get the juice. It is sweet.
Intoxicating.

With absent eyes
staring at nothing,
I swallow the pulp,
I steal them the pleasure
which amuses the nose.

Meditació / Meditation

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

S’endinsa en mi l’aire pur
que em neteja i em nodreix.
Em trobo amb trossets de mi.
Junts. Un al costat de l’altre.
Veig trossets de mi per dins,
com les llavors de magrana.
Vermells. Transparents. Lluents.
Amb un cor a dins. Petit,
en cada trosset de mi.

És en els trossets que et trobo.
Veig la terra. Veig el mar.
Petits universos meus.
Per dins, llavors de magrana.

 

The pure air
that cleans and feeds me
sinks in.
I find little pieces of me.
Together. One next to the other.
I see little pieces of me inside,
like pomegranate seeds.
Red. Transparent. Shiny.
With a heart within.
Small,
in each little piece of me.
It is in the little pieces
that I find you.
I see you in each of them.
I see the earth.
I see the sea.
Little universes of my own.
Inside, pomegranate seeds.