Menys de la meitat de tu

luz-en-la-oscuridad

Et tinc al quaranta-cinc per cent, menys de la meitat de tu. Quan hi penso se’m neguen els ulls i cor se’m fa un nus. Tenim menys de la meitat de qualsevol possibilitat, gairebé la meitat d’un pa, el mig got de l’aigua i a mitja reserva d’aire. Que tot el meu món avui el sento des de la teva meitat. I et miro i perdo enrere el cinquanta-cinc per cent, a trossets, escampat fins on neix el meu primer record de tu. Aquell dia et deia que t’estimaria molt sense saber que estimar-te seria una de les coses més difícils de la meva vida, i assolia així un compromís amb tu, un vincle intrencable pels llaços de l’amor.

Fins avui has destarotat tot equilibri, fent-me ballar a un ritme sempre desconegut, caminar en fals creient-me segura, entreveure un final de repòs que s’esvaeix com un miratge,  i cansa, em cansa transitar la inclemència, fer cada dia el mateix amb menys, o allò que se li assembli, i empassar-me l’angoixa d’aquest buit incert.

Hi ha dies en què crec que podrem anar fent i accepto amb l’amor que requereix acceptar el tros de pastís més petit, i me’l miro amb els ulls de la grandesa, els de la gratitud, com si aquell trosset de pastís fos tot el que jo necessités, i no em cal res més. I l’abraço i l’estimo. D’altres, tinc por perquè les rutines decebedores em fan defallir fins a l’avorriment, i penso en abandonar. Contemplo la possibilitat que algú ho pugui fer millor sabent que aquest viatge se m’ha concedit a mi i que no puc fugir d’aquest propòsit.

I mentrestant, aquesta paret que entossudeix capritxosa i se’m representa al davant cada dia, aquest mur limitador de somnis, castrador d’esperances, em mostra la realitat des del costat de les cendres, i és aleshores quan camino a les fosques. Tot i això,  la fe em diu que és d’entre aquesta foscor d’on he de trobar la llum que tant necessito.

“Les ales ens ho dóna el fet real, el fet real contemplat cara a cara, tal com és, necessàriament no conforme als nostres desitjos”.  Ch.Bobin