Que els Àngels t’acompanyin

Avui s’acaba l’octubre, celebrarem la tardor aquest vespre menjant els dolcíssims panellets, ens mullarem els llavis amb moscatell tot fent anar les puntes dels dits mentre pelem castanyes torrades. Alguns estarem acompanyats d’amics, altres potser sols, no hi fa res.
Demà és la diada dels difunts, un dia per pensar en els qui ja no són entre nosaltres. Res més fàcil, com puc obviar que sóc gràcies a ells, quan la meva memòria és plena dels seus records, qui seria jo sinó, jo sóc perquè ells són en mi i això em permet seguir essent. Jo vull creure que vetllen per mi perquè ells han traspassat totes les barreres humanes per ésser sols amor, amor en estat pur, la nostra essència, l’origen i el destí al nostre retorn.

Us deixo amb uns fragments de consol, tot desitjant-vos que els àngels us acompanyin sempre en el vostre camí i que sigueu àngels per als altres.
Bona Castanyada.

“La persona estimada encara existeix. En el llarg camí que has de recórrer tot sol, hi ha companys invisibles.
Tots tenim moments angèlics que oferim a la resta de la gent. Semblen senzills actes d’amabilitat sense transcendència, però poden salvar vides alleugerint-los la tristesa.
Quan els àngels vetllen per nosaltres, nosaltres som capaços de ser àngels per als altres… Pot ser que no entenguem que quan un amic o un perfecte desconegut et diu la paraula correcta en el moment precís, estem de fet, davant d’un àngel” Elisabeth Kübler- Ross del llibre “sobre el Dol i el dolor”

Anuncis

Cementiri de papallones

Quan descanso al llit, el meu cos s’abraça al moment, entrellaço les cames com dues cintes de ras, una damunt de l’altra, els braços plegats al voltant del coll i la respiració torna càlid l’aire sota els llençols. Aleshores, sento com la sang surt del cor a través del batec, per escampar-se fins a tots els raconets per distants que estiguin.
Així abraçada, voldria que el temps s’aturés i aturés amb ell la pena i el dolor. Que ningú plorés, que ningú cridés, que ningú morís, simplement escoltéssim bategar el cor fluint en la sang, i els pensaments s’allunyessin girant en òrbites recurrents per l’espai, en la foscor i el silenci. Que les paraules descansessin en un espai mort per no fer-nos esclaus de la estupidesa, i així romandre, malgrat fos per moments, insensibles a la tristesa.
Així abraçada voldria que s’aturés el temps.

Cementiri de papallones

Si estiguessin tan sols adormides
les papallones
damunt el jas fosc de pols d’ala,
fora bell imaginar-les
despertar del son de la mort,
que un alè els tornés el batec
i veure-les a l’escalf del sol
desplegar les ales
per tornar a volar,
si estiguessin tan sols adormides.

https://bandcamp.com/EmbeddedPlayer/album=895290274/size=small/bgcol=ffffff/linkcol=0687f5/track=3341367339/transparent=true/

Un nou m’agrada

Bona nit,
Ja tenim el CD que l’Esteve ha gravat posant la seva música i dolça veu als meus poemes. El disc té el nom de “Cruïlla” i estem molt contents de com ha quedat. Si voleu veure’l podeu entrar a la seva web estevemarti.com.
Us deixo aquí mateix el comentari que una bona amiga ens fa del disc. L’he trobat d’una sensibilitat extraordinària, més que per la il•lusió que hi posa en l’elogi, que també, per la bellesa del seu redactat . En fi, jutgeu vosaltres mateixos.

Esteve, quina il•lusió, quin goig desprecintar el CD fet per un bon amic!!!
Que ben fet!!!
Quin treball més honest…sí, sí, honest, perquè en la senzillesa del seu format es mostra tal com és quan l’escoltes.
Només veure’l ja t’inspira tendresa, amor, positivisme… i tots aquests sentiments hi són en cada cançó.
Trobo que uns versos de la Lita, que tu cantes en aquest disc, defineixen perfectament el que pot representar per tots nosaltres escoltar el vostre treball:

“… embolicant-me amb la seva tendresa, despertes en mi un nou anhel”

Gemma Maltas