Cadaqués

fotos-cadaques-021-2

Estimada Yvette,
Fa dies que mentre pinto escric mentalment una carta per a tu. En ella t’explico sensacions i vivències d’aquests últims mesos en els quals hem deixat l’escriptura en stand bye. Et pregunto si ja fas vacances, si tens previst fer alguna sortida. De com et va la feina, de si tens temps per escriure també les teves sensacions i vivències. Estic immersa en una calma protectora. Una energia que m’agombola com un mantell damunt les espatlles en aquelles passejades davant del mar, on la brisa, agradable, t’eriça el múscul del pèl. Sento el fred, hi és, però aquest mantell em protegeix.
La setmana passada vàrem fer una escapada al meu estimat Cadaqués. Estic enamorada d’aquest poble costaner, de la seva calma, de la seva llum. Del seu parlar salat, de com cau la nit en el passeig. Ara, les responsabilitats familiars no em permeten allunyar-me de casa, però tinc la il•lusió, de més endavant, poder passar-hi estades llargues, en algun llogaret petit i possible fora de temporada, i viure’l de prop, sense entrebancs.
Estic, a poc a poc, preparant una nova exposició de pintura. Aquesta, diferent de tot el que he fet fins ara. Duria per nom “aquatic dreams” perquè va sobre el mar, els peixos i les diferents llums. Com sempre serà tan sols una aproximació al que em transmet la natura. Allò que sóc capaç de posar en el llenç a través dels pinzells. Com sempre, sense cap pretensió, de manera innocent, imitant als nens, que no es demanen si saben o no pintar. Només pintar, perquè se’n té ganes.
El blog està força aturat. Pinto més que escric. Durant el curs de poesia que he estat fent aquests darrers mesos, he pogut renovar algunes de les entrades donant-les forma de poemes. I, el passat 18 de juliol, els vaig recitar, junt amb altres companys, en una de les nits de poesia que es celebren als Jardinets de la Biblioteca Pompeu de Mataró. Va ser un acte preciós, amenitzat per música de Jazz en directe. Érem més de 150 persones. Jo no em vaig sentir del tot còmoda. Veia cares de gent que em deien que no se’m sentia la veu i això em desconcentrava del sentiment al recitar. També, durant aquella tarda, preparant-me els poemes, em vaig adonar de la tristesa tan gran que hi reunien, i em va connectar de nou a la pèrdua de quan els escrivia. Em va trasbalsar, sí. Malgrat tot, l’acte va ser bonic, i en Salvador Riera, el poeta amic malalt de Parkinson, del que te n’he parlat alguna vegada, va estar molt content i això em fa contenta a mi.
Escriu-me quan tinguis una estona. O envia’m un dels teus àudios on puc escoltar els sons harmoniosos de la teva veu que tant m’agraden.
T’envio una forta abraçada,
Lita.