Desconnexió

En la rutina dels passos
oblido el pensament, escoltant-te
perdo el fil de la conversa,
i la idea abandona el cap.
I és en la rutina que em retrobo,
lenta la paraula torna
a fer dringar la campaneta
i el cap s’omple de llum.

Anuncis

Ve la tardor

Ja som al setembre, inicio el període progressiu de dols oberts. A poc a poc la vida va perdent la llum i s’apaga en un gris tèrbol que em porta a nostàlgies passades.
Passejant pel carrer, els aparadors amb les rebaixes, els seus rètols d’: “ últims dies” i els avanços de temporada. Els més agosarats, ja fa dies que els llueixen amb els “maniquis” vestits d’hivern, uf, quina calor quan veig els anoracs, em sembla gairebé impossible pensar que duré roba de tant abric, i la duré.
Fonamento la nostàlgia en aquest pas del temps, inexorable, viatger implacable, i enganxada a temps passats, en altres tardors com la que vindrà, en passejades vora el mar amb llum de capvespre. Veure l’aigua quan plou prendre protagonisme sota la llum dels fanals del passeig, creuar-te amb l’amo entregat, que treu el gos malgrat la pluja. Em distrec observant el ca feliç, com gaudeix tot movent la cua d’aquesta dutxa tèbia de tardor, i fent ziga-zagues, d’arbre en arbre, de racó en racó, ara ensumo aquí, ara orino allà… mentre passo per davant dels xiringuitos tancats. Arriba el temps de recolliment, temps que ajuda a meditar, a llegir, a pintar el canvi de colors de la natura que es vesteix a poc a poc de tardor, amb pinzellades subtils, en un intent d’harmonitzar el canvi, abans no arribin els dies de vent.