Avui és un dia trist.

Avui viatjava cap a la feina. Sempre passo per la nacional perquè m’agrada veure el mar, faig una mica més de volta, però el paisatge s’ho val. Avui hi havia boira al litoral, i més espessa a mida que pujaves a muntanya. Els meus ulls ràpidament han copsat la bellesa del moment en què tot estava apagat i aquesta tarda he composat un poema.
Però en realitat, avui no és un dia trist perquè hagi sigut un dia emboirat, sinó perquè hem tingut una notícia trista; una bella amiga, i dic bella amb b perquè és una persona meravellosa, ha d’acceptar un fet molt dur per a ella com és no poder ser mare. Amb el desig de ser al seu costat i abraçar-la li dedico el poema a ella. Espero que us agradi.

Boira

Avui la boira embolica el cel i cobreix el mar,
amaga els arbres de la pineda
i els joncs del marge,
enteranyina la figura esvelta
dels xiprers del camí.

Avui no llueix la mimosa florida,
tot es guarda sota el tel de la teva tristesa.
Acceptar que no pots donar llum
ha de ser tant dur com seria
resignar-se a viure per sempre
voltada d’aquesta grisor.

Avui no aconsegueixo veure
on em porta l’enfilat de la catenària
i el cotxe s’endinsa
en un núvol de ceguesa
prenent per única referència
la pobre llum que m’intranquil•litza.

Castells de sorra

Als estius de la nostra infantesa construíem castells de sorra. Els pares ens portaven a la platja, fent d’una cosa senzilla, una activitat extraordinària. Els castells eren un joc fix, anàvem i veníem de l’aigua quantes vegades fossin necessàries, per portar galledes plenes, que vessàvem en un forat que mai s’omplia del tot. Amb la sorra mullada fèiem un flam, que amb un gir ràpid i una mica de sort, aixecàvem majestuós damunt l’arena. Amb les mans, i més sorra, formàvem una mena de barrera i posàvem un d’aquests flams a cada cantonada. I així teníem fet un castell.
Que quedés més o menys bonic, depenia de la sort de comptar en el grup de constructors, un dissenyador o dissenyadora que hi donés els tocs d’art, gairebé sempre amb pedres, petxines i pals de gelats.
També construíem pous, i túnels i entre ells intentàvem connectar-los. Tota una proesa!
Amb tot això, la mare ens cridava per a que ens esbandíssim la sorra del cos, i ens demanaven que estiguéssim una mica quiets a la tovallola per donar-nos el berenar. Un tall d’una fresca xíndria que s’havia passat una bona estona colgada a pet d’ones, i entre mossegada i mossegada, ens miràvem satisfets la feina feta.
Quan el sol baixava, recollíem rasclets i pales, i deixàvem per demà una nova aventura..