Avui viatjava cap a la feina. Sempre passo per la nacional perquè m’agrada veure el mar, faig una mica més de volta, però el paisatge s’ho val. Avui hi havia boira al litoral, i més espessa a mida que pujaves a muntanya. Els meus ulls ràpidament han copsat la bellesa del moment en què tot estava apagat i aquesta tarda he composat un poema.
Però en realitat, avui no és un dia trist perquè hagi sigut un dia emboirat, sinó perquè hem tingut una notícia trista; una bella amiga, i dic bella amb b perquè és una persona meravellosa, ha d’acceptar un fet molt dur per a ella com és no poder ser mare. Amb el desig de ser al seu costat i abraçar-la li dedico el poema a ella. Espero que us agradi.
Boira
Avui la boira embolica el cel i cobreix el mar,
amaga els arbres de la pineda
i els joncs del marge,
enteranyina la figura esvelta
dels xiprers del camí.
Avui no llueix la mimosa florida,
tot es guarda sota el tel de la teva tristesa.
Acceptar que no pots donar llum
ha de ser tant dur com seria
resignar-se a viure per sempre
voltada d’aquesta grisor.
Avui no aconsegueixo veure
on em porta l’enfilat de la catenària
i el cotxe s’endinsa
en un núvol de ceguesa
prenent per única referència
la pobre llum que m’intranquil•litza.