Aquest poema el vaig escriure pel dia de la dona treballadora. Em varen demanar que fes un poema contra la ira dels homes. Mai he estat tractada amb ira, si amb desigualtat, per això el poema du aquest nom. Jo crec que l’home i la dona es complementen perfectament, hi ha homes que també ho senten així, i per sort caminen al nostre costat.
Aquí us el deixo,
IGUALTAT
En els solcs del teu rostre
com en la terra llaurada,
hi germina la confiança
de la teva lluita
una i altra vegada.
L’home et pensà dèbil
i el sorprens en cada posta.
Crides la ràbia en ser humiliada si pots,
i sinó l’engoleixes sense queixes
que no et vols entretenir
doncs feina tens a seguir
el camí que fa més pujada.
Avui avances amb seguretat
deixant darrera teu
el rastre del repte assolit
com un regal per les qui et seguim.
Encara que solitari i dur sigui
el viatge de qui va a davant,
durs sempre flors a les mans
i els teus ulls sols fiten l’horitzó.
Les orelles sordes als rucs
que et desanimen
saps bé què vols i com ha de ser, perquè
per tu no demanes res diferent.
