Estirada al llit sota l’empara del silenci sento el meu batec descompassat: bum, bum- bum-bum, bum… Escric per dins. Omplo el cos per darrere la meva pell de les paraules que penso. Naixen del melic i pugen envoltant els òrgans en moviments espirals. Al passar per la gola raspen un xic i arriben al cervell on s’apilonen encaixant una rere l’altra pels solcs de les meves circumvolucions.
Tres quarts d’onze .Passo pel menjador i prenc d’una revolada un albercoc de la fruitera: rodonet, vellutat, amb les galtones rosades. Continuo caminant pel passadís que porta al carrer. Em poso la motxilla i agafo el “pen” de damunt la còmoda del rebedor. Vaig a la copisteria per fer fotocòpies dels exercicis. Començo a caminar decidida i mentre, faig queixalada a l’albercoc: dolç. Sucós. La boca se m’omple de sensacions plaents. L’he gaudit a mossegades i n’he escurat el pinyol. Quan he acabat m’he llepat els dits per eixugar-los del suc de la fruita, sense vergonya, amb la llibertat que naixia del fet d’escollir llepar-me els dits, sabedora què algú ho pogués trobar incorrecte, m’era igual. Em sentia present avui pujant el carrer, salvatge amb connotació d’origen, d’arrel, perquè algun cop he sigut salvatge i he menjat fruita a mossegades i en acabar me n’he llepat els dits amb plaer. Avui la memòria em feia sentir a casa. La llibertat em bategava als polsos . Feia un matí mans. Quiet. El Sol feia soroll de Sol il·luminant les coses, i jo caminava salvatge i lliure.
De que callada manera se me adentra usted sonriendo
Como si fuera la primavera y yo muriendo
Y de que modo sutil me derramó en la camisa
Todas las flores de abril.
Fa temps que no escric. Visc apressada darrere les dates d’entrega dels treballs de l’IOC. Tinc ganes d’acabar. M’agrada el que estudio i ho he fet de cara a millorar el meu futur professional, que fa gràcia que a 53 anys encara estigui pensant a millorar les meves condicions laborals. Bé, no sé si és gràcia el que fa. Val més agafar-s’ho positivament. El món laboral ha canviat força. El cas és que sempre m’ocupo el temps. I quan està ocupat voldria tenir-lo lliure per seguir inventant coses per fer. Suposo que ens passa a molts.
Aquest matí em rentava la cara amb l’oli de coco. Ho vaig veure per YouTube. Fa temps que ho faig i he aconseguit rectificar el grau de sequedat de la meva pell. Només ho faig a la cara. Al cos em fa mandra posar-m’hi cremes, tot i que em fa molta falta! L’oli de coco és una delícia. El pots passar fins i tot pels ulls, per la boca. No té cap gust ni olor i sento que em fa molt de bé. Amb les puntes dels dits hidrato les pestanyes. Vaig llegir que les feia créixer. Jo sempre he tingut unes pestanyes curtes. I mentre feia això un pensament se m’ha creuat per davant del front: “de veritat puc estar interessada en què em creixin les pestanyes? Amb els problemes que tinc!”. Com som les persones, eh! La força de la vida que sempre estira, malgrat tot…
He anat a passejar amb la meva cosina per les “Cinc Sénies”. M’encanta passar entre els camps, veure les masies… Ens hem creuat amb dos nois, un d’ells m’ha ofert unes flors que havia recollit. El que l’acompanyava em diu: “Agafa-les-hi”, mentre jo el mirava als ulls, uns ulls que no miraven res, distants i profunds. “Moltes gràcies! Les posaré amb aigua quan arribi a casa”, li he dit. Ell no m’ha dit res, la seva mirada travessava el meu cos com si fos transparent. En arribar a casa he posat les flors en un got amb aigua, he parat la taula i hi he posat el dinar. Ningú ha apreciat el detall de les floretes, si més no, ningú no ha dit res d’elles. Però jo he volgut tenir present el seu silenci i el seu gest que s’ha guanyat un lloc al meu cor.
