Per entendre la mort la vaig haver de veure. Fins aleshores no l’havia vist, me l’havien explicat: la mort dels avis, algun tiet…, però la mort del pare la vaig veure cara a cara. Ens va sorprendre a tots dos, bé, el pare feia uns dies que sentia que arribava, jo no, no havia imaginat que el pare podia morir com ho va fer i deixar-me mentre parlàvem. Li va faltar l’aire perquè la seva sang s’escolava per algun forat que no sabíem, i es va ofegar, mirant-me, i ja va estar. Encara ploro quan ho escric. Quantes vegades hauré d’escriure la teva mort per deixar de patir-la? Vull elaborar-la, contextualitzar-la en quatre marges que la continguin, en un document que la guardi així: “Mort del pare” i punt, i prou.
Fins aleshores no havia sabut mai enfrontar-me al dolor, em refereixo a aquell dolor que t’esgarrapa el cos de cap a peus mentre prova d’instal·lar-se en el cor i el travessa com una daga. I el dol, el dol és aquesta daga clavada que no vols treure, que et manté connectada a la mort, que a la vegada és el darrer de vida que em queda del pare, perquè sé que un dia hauré de deixar aquesta mort que ara em fa tanta companyia. El trànsit de tot el que fins ara ha estat present i que avui és passat i ja sempre parlaré de memòria. I fa tant mal!
Plorar, plorar i plorar fins que un dia ja no plores més i m’he endurit per fora, i per dins m’he tornat més tova, fràgil i vulnerable, i ningú ho sap, només jo. Llavors pots arrencar-te la daga del cor: oh sí, si us plau, no puc més!, tot exhalant un crit que et torna a la vida, perquè mentre, eres una mica mort. I llavors representa que ja has passat fulla i que pots tornar a fer vida “normal”, vida viva. I jo, ja no sé, ja no sé ser jo altra vegada, i ningú ho sap, només jo.
