La meva àvia materna bevia el cafè amb la cullereta.

La meva àvia materna bevia el cafè amb la cullereta. Se’l prenia amb tant delit que transformava aquell moment quotidià, com és el de prendre cafè a la sobretaula, en una experiència de plaer. Cada migdia feia el mateix comentari: que bo és el cafè! A la mare no li agradava massa perquè en fer-ho gairebé sempre es tacava la brusa. I també era recurrent el seu comentari: Mare, que sempre es taca! L’àvia tenia demència senil i vivia amb nosaltres. A mi em divertia molt. Sovint m’adono que jugava amb ella aprofitant-me del seu estat, per exemple quan li demanava qui era l’home guapot de la fotografia i em contestava que havia sigut un “novio” seu. I tenia raó perquè aquell guapot era el meu avi. O quan, per exemple, s’asseia al meu costat buscant afecte i jo li agafava la mà i aleshores em deia que m’estimava molt com si fossi’m família perquè sempre estàvem juntes, i jo li deia: clar iaia, clar, igual.

Tinc cinquanta-dos anys i em sorprenc al sofà prenent el cafè amb la cullereta, i et recordo tant, iaia!, i mentre me’l bec assaboreixo aquella estona transformant-la en una experiència de plaer quotidià, familiar i de memòria. Penso en tu mentre prenc cafè amb cullereta i et trobo a faltar iaia.

Anuncis

I ningú ho sap, només jo.

Per entendre la mort la vaig haver de veure. Fins aleshores no l’havia vist, me l’havien explicat: la mort dels avis, algun tiet…, però la mort del pare la vaig veure cara a cara. Ens va sorprendre a tots dos, bé, el pare feia uns dies que sentia que arribava, jo no, no havia imaginat que el pare podia morir com ho va fer i deixar-me mentre parlàvem. Li va faltar l’aire perquè la seva sang s’escolava per algun forat que no sabíem, i es va ofegar, mirant-me, i ja va estar. Encara ploro quan ho escric. Quantes vegades hauré d’escriure la teva mort per deixar de patir-la? Vull elaborar-la, contextualitzar-la en quatre marges que la continguin, en un document que la guardi així: “Mort del pare” i punt, i prou.

Fins aleshores no havia sabut mai enfrontar-me al dolor, em refereixo a aquell dolor que t’esgarrapa el cos de cap a peus mentre prova d’instal·lar-se en el cor i el travessa com una daga. I el dol, el dol és aquesta daga clavada que no vols treure, que et manté connectada a la mort, que a la vegada és el darrer de vida que em queda del pare, perquè sé que un dia hauré de deixar aquesta mort que ara em fa tanta companyia. El trànsit de tot el que fins ara ha estat present i que avui és passat i ja sempre parlaré de memòria. I fa tant mal!

Plorar, plorar i plorar fins que un dia ja no plores més i m’he endurit per fora, i per dins m’he tornat més tova, fràgil i vulnerable, i ningú ho sap, només jo. Llavors pots arrencar-te la daga del cor: oh sí, si us plau, no puc més!, tot exhalant un crit que et torna a la vida, perquè mentre, eres una mica mort. I llavors representa que ja has passat fulla i que pots tornar a fer vida “normal”, vida viva. I jo, ja no sé, ja no sé ser jo altra vegada, i ningú ho sap, només jo.

Rufus Wainwright

Aquests darrers dies el meu cor batega al so d’aquesta cançó: “Go, or go ahead” d’en Rufus Wainwright. L’escolto sovint, la poso i la poso fins que en tinc prou. Per uns minuts, una mena de passatge cap a l’òrbita exterior. Quan vaig a la feina, al cotxe, sola, passant entre horts i mar, apujo la veu i aquella estona esdevé el meu nirvana. La primera vegada em va sorprendre, la segona em va emocionar i en arribar, ràpidament em vaig eixugar les llàgrimes, em va fer vergonya que em veiessin plorar.

El meu cor batega amb aquests acords melangiosos i assonants, amb aquesta seva veu dolça i greu que arrossega els sons fins a la translació, que fa com si “no vull cantar perquè estic tan trist que ni obro la boca” : What has happened to love? Però inevitablement de cop tot esclata perquè els gemecs són aleshores una erupció de color i llum en la foscor i s’imposen els seus dits al piano i tot ho omple, tot ho ocupa : Go, or go ahead and surprise me, i no hi ha res més que música i de cop s’aixeca el dia en un dia plujós i descobreixes flors allà on no n’hi havia, encara és present l’aigua en els pètals i tot torna a començar, com una onada, o ho sembla perquè en realitat tot continua, i el mar sempre és el mar, i la vida queda rere els vidres i la música crea una esfera al meu voltant que gira i m’aïlla de tot allò que no entenc i que em fa mal,  com una esperança. Aleshores he arribat a la feina i he de baixar del cotxe i em dol. Em consolo pensant que hi puc tornar i que encara queda tanta música per descobrir!