La meva àvia materna bevia el cafè amb la cullereta. Se’l prenia amb tant delit que transformava aquell moment quotidià, com és el de prendre cafè a la sobretaula, en una experiència de plaer. Cada migdia feia el mateix comentari: que bo és el cafè! A la mare no li agradava massa perquè en fer-ho gairebé sempre es tacava la brusa. I també era recurrent el seu comentari: Mare, que sempre es taca! L’àvia tenia demència senil i vivia amb nosaltres. A mi em divertia molt. Sovint m’adono que jugava amb ella aprofitant-me del seu estat, per exemple quan li demanava qui era l’home guapot de la fotografia i em contestava que havia sigut un “novio” seu. I tenia raó perquè aquell guapot era el meu avi. O quan, per exemple, s’asseia al meu costat buscant afecte i jo li agafava la mà i aleshores em deia que m’estimava molt com si fossi’m família perquè sempre estàvem juntes, i jo li deia: clar iaia, clar, igual.
Tinc cinquanta-dos anys i em sorprenc al sofà prenent el cafè amb la cullereta, i et recordo tant, iaia!, i mentre me’l bec assaboreixo aquella estona transformant-la en una experiència de plaer quotidià, familiar i de memòria. Penso en tu mentre prenc cafè amb cullereta i et trobo a faltar iaia.
