Be water

Viatjo en tren, un curt trajecte que em du de Barcelona a casa. El recorregut voreja el litoral i des de la finestra puc veure el mar. Mirar el mar depèn dels dies em torna aigua i fa que m’endinsi en el submón dels sentiments fets farcellets, i em capbusso deixant enrere la realitat, perquè no hi ha una altra cosa que per moments em vingui més de gust que perdre’m en aquest laberint, i sense tenir masses ganes de trobar la sortida, m’hi endinso només pel plaer de recrear-me en el trajecte  de les meves emocions que són jo mateixa. Però segueixo mirant per la finestra i els farcells es desfan un a un a l’arribar a la sorra, com l’ona es volatilitzen en bombolles blanques d’oxigen i acaben en un no res per tornar a ser aigua només. Som aigua, ser aigua, sigues aigua deia Bruce Lee. La pluja d’aquest matí ens ha deixat un dia gris i la tarda s’evapora entre boires. Mig adormida pel sacseig de la màquina, entretinc la fantasia contemplant la volubilitat de la sorra  al bes de l’onada, i imagino que l’aigua pot aixecar un mur de sorra i el pot desfer a la vegada. L’aigua és com aquell amant que va i ve i em mareja amb el seu ball perquè no ve ni se’n va del tot. El color turquesa de l’aigua d’aquesta tarda em recorda als teus ulls, i el fons obscur  com les teves nines, on tot pot prendre llum si tu vols. Mirant l’horitzó et sento  llunyà  i m’espanta l’enyor perquè és caduc al temps i jo no vull oblidar-te i  el mar avui ho sap perquè te’m torna. No tinc res que no prengui de tu mar, de la teva bellesa, de la teva claror, del  teu amor a la música de la teva aigua, de la teva forma, de la teva calma quan ets calma i  del teu enuig quan ets brava i  tot això avui em fa ser tu.

Rebo el senyal d’un so acústic que m’indica que he arribat a l’estació,  m’incorporo i baixo del tren i del meu bany, i els meus passos s’adrecen pel pedrís de l’acera que em porta fins a casa.

 

Anuncis