Cau la neu

Cau la neu a poc a poc,
dansa lenta, suspesa en l’aire,
flocs tendres amb dolçor,
rellisquen, brollen dels llavis.

Cau la neu a poc a poc,
sense pressa, no s’atura,
cau del cel un plor glaçat
cau amor esbocinat.

El cor desfulla trossets,
com la rosa, la mort desola.
Vaig perdent trossets de cor,
pètals a l’aire, plor i tristor.

Anuncis

Set hores amb tu

Ja fa dies que ets fora de casa, i avui, en un viatge fugaç, anem i venim, il·lusionats per passar unes hores amb tu, de veure’t i abraçar-te, amb ganes que ens expliquis alguna cosa més de les poques que ens avances per telèfon.
Arribem a l’estació Victòria. No hi ets a la parada, encara no has arribat. Miro entre el garbuix de gent, busco un noi alt, prim i blanquet de cara. Molts poden assemblar-se a tu, fa mesos que no et veig, no sé com dus els cabells, si encara dus barba, no sé com garbellar la teva imatge d entre la resta de vianants. Segueixo mirant, el meu ull ràpid ha de ser segur, no pots passar-me per alt, tinc por que no ens trobem, hi ha molta gent. Miro de tant en tant el rellotge, i ja ha passat mitja hora, mentrestant, el meu cap imagina el moment de la trobada. Tinc moltes ganes de veure’t, estic emocionada perquè sé que en uns moments tu seràs aquí… això em fa estar alegre i excitada. De sobte, com si fos una pel·lícula, la càmera desenfoca el fons i t’enfoca a tu, apareixes lluny entre la multitud. Estàs més guapo que mai, dus l’abric que vàrem comprar per aquest viatge, penso que et queda molt bé, t’has tallat el cabell i vas afaitat. Com podia témer no reconèixer-te! Impossible! Penso que ningú s’assembla a tu.
Corro cap a tu, amb un somriure als llavis que tu em tornes amb la mateixa mesura que ens apropem l’un a l’altre, i ja et tinc, t’abraço, i tot comença a partir d’aquell moment…
Plegats anem a una cafeteria, i jo no et deixo el braç, m’encanta agafar-te de bracet, sentir el teu cos a prop meu, i mentre t’escolto et vaig mirant, enlluernada em pregunto com pots ser fill meu. Ets un miracle Eduard, un regal de Déu a una mare, sento satisfacció i gratitud, i entre aquestes explosions emocionals vaig gaudint d’aquests moments, fins a les cinc no he de tornar agafar el tren. Em queden set hores per estar amb tu.
El dia es converteix en un passeig curt, el temps ens acompanya, “no bad weather”, i ens desplacem per la ciutat en metro, dinem junts en un bistro finet, l’ocasió s’ho val, i no tinc prou moments per seguir observant, t’escolto i em tranquil·litzo, ets prudent i assenyat, estar sol t’ha fet més responsable.
De tornada a l’estació, l’esperit es va tornant moix, s’acosta el moment de marxar i sóc cada cop més vulnerable. No m’agrada fer llargs els comiats i pujo al tren mirant enrere, però ja no et veig, i afluixo l’aixeta.
El tren em fa de sedant i bressola la meva tristesa, enfront meu, en unes lletres vermelles, el visor va avisant: “the next station is Gatwick Airport , ha estat un dia immillorable.