L’Havanera del nàufrag

Avui, escoltant havaneres, llegia la lletra d’aquesta que a sota us copio. Com si es tractés de les ones, em gronxava entre les línies dels versos i arribava a una platja, “on el vent no fa mal”.
La lletra és de Clara Sánchez-Castro, està registrada en el CD de Neus Mar “A contracorrent”, desitjo que us agradi.

Vine’m a buscar
quan les bromes negres tenyeixin el mar,
sigues el meu far
quan la boira ofegui i no pugui avançar.
La platja on vull naufragar
a recer de les ones,
on el vent no fa mal.

Que tinc les veles tristes
i ja no puc navegar,
que sóc nàufrag de la vida
sense barca i sense mar.
Que tinc les veles tristes
i ja no puc navegar,
que tinc l’ànima trencada
i m’ofego en aquest mar.

Vine’m a buscar
quan l’horitzó fugi i se’m pugui escapar,
sigues el meu far
quan crits de gavines m’angoixin el pas.
La platja on vull naufragar
a recer de les ones,
on el vent no fa mal.

Que tinc les veles tristes…

Temps d’adonar-se

És agost, temps de vacances per a molts, temps per descansar i al relaxar-te la vida pren una altra perspectiva, em faig conscient de punts cecs, i puc veure amb una altra mirada, la de l’enteniment.
Durant aquest curs que va acabar el darrer juny, he pogut conviure amb la desconfiança, amb el precedent de què mai he estat desconfiada. Vull dir amb això, que quan una persona m’ha venut confiança, l’he comprada, he cregut amb el què ella creia, per amor, per amistat, per solidaritat… Amb la certesa de la saviesa popular, quan diu: “el temps posa les coses al seu lloc”, aprenent a confiar amb la vida, com la mare que abasteix als seus fills, com la font d’amor, com la mestra, m’adono que mai havia experimentat que algú pogués desconfiar de mi, de la meva paraula, de la meva voluntat. Durant quinze mesos, els components d’un grup de creixement humà, hem estat sotmesos a un assetjament per part d’una de les persones integrants del grup. Sense saber del cert de qui es tractava, hem passat d’un estat de confiança a la desconfiança general, incloent-hi, fins i tot, als terapèutes dirigents del grup. Malgrat això, mai vaig perdre la confiança amb la vida i amb mi mateixa, i això em sustentava, em donava forces per seguir estimant, amb l’esperança en el canvi.
Avui veig un canvi. Avui, sé que hi ha coses que s’escapen de la meva possibilitat d’enteniment, que ja no puc ni tant sols acompanyar-les i això m’entristeix i m’allibera alhora. Sento què per més amor que existeixi entre dos éssers, un no pot acompanyar l’altre quan aquest vibra diferent, quan l’energia del seu cos és dispersa, i fa mal haver de dir: “no puc fer res per tu”.
Segueixo confiant en la vida, i al fer-ho, confio en tu, amiga, i en la possibilitat del teu canvi, i jo he de seguir el meu camí.
Que continuem gaudint de l’estiu, una abraçada de pau per a tots.