La tristesa em deixa freda, callada, aturada.

 

Fa temps que no escric, no per falta de ganes. El fet que dediqui més estones a la pintura fa que es ressenti aquest espai, on sentiment i paraula juguen a donar-se la mà i fer-se companyia. Em sap greu. No sé estar a tot arreu.

Hem començat un nou any i ahir va morir una amiga, la Montserrat. Tinc una sensació molt estranya al cos. L’acceptació de la pèrdua m’interpel•la fent-me saber si no hauria d’estar plorant o demanant explicacions del perquè? Una sensació freda que m’explica que tots morirem, que no som d’aquí. No entenc res, dec estar en xoc, aquesta “impavitat” no l’entenc. La Montserrat era una persona amb una vida complicada, tot i això no feia mai tard a riure per qualsevol cosa que ho mereixés. I tranquil•la, la Montserrat era molt tranquil•la. M’agradava com parlava, sempre trobava el perquè just per a tot i tots. Pensant en ella ara se’m neguen els ulls.
Fa poc vàrem parlar perquè no va poder venir a veure l’exposició de pintura, ja què per accedir a la sala hi ha una desena d’esglaons molt empinats que no ens atrevíem a baixar amb la cadira de rodes. Ja en faràs més! Em va dir. Ella va ser la primera persona a veure totes les fotografies de la sala un cop vàrem acabar de penjar els quadres amb la Teresa. Promet-me que no les ensenyaràs a ningú! Li vaig dir. Prometo no ensenyar-ho a ningú! I m’envia una ma oberta en senyal de jurament. Em respon de seguida dient que li ha agradat molt, em fa més comentaris referents en el WhatsApp i ens desitgem Bon Nadal. Uns dies després ens creuem per la Riera i ens besem, acabem de comentar que si això, que si allò. L’1 de gener ens felicitem l’any nou, i el teu cor s’atura l’endemà de reis. Una amiga comuna m’avisa de què ha passat. I avui repasso el nostre xat i t’imagino a l’altre costat malgrat sé que ja no em respondràs mai més. Que ja no hi ets. La tristesa em deixa freda, callada, aturada. Em moc a poc a poc i faig sols el just que haig de fer perquè penso en tu.

M’agrada escriure-ho per poder recordar-ho sempre. No oblidaré mai la teva expressió dolça, serena i receptiva, atenta a les meves paraules. Moltes gràcies Montserrat per la teva amistat. No et dic fins aviat perquè no vull morir encara, però et podria dir que serà fins a poc perquè allí on ets el temps no compta. Prometo cuidar-me i seguir pintant i t’enviaré els meus pensaments.

Rep una abraçada d’energia ben càlida.

T’estima

Lita

Anuncis

Si te me’n vas…

El poder que té la música en arribar a dins i desfer nusos. Quan et vaig enviar la cançó  ploraves perquè algú t’havia fet mal, jo m’emocionava perquè l’amor m’omplia de joia. Saps, sé que l’amor no té vestit, viu  despullat. Busca la perfecció del verb. Ens fa sentir la meravella i a la vegada el més gran desconsol. Així és com se’ns dona, a cullerades aprenem a estimar, plorant i gaudint.

Avui l’he volgut tornar a escoltar, potser perquè t’enyoro més del que em penso i així em concentro amb tu i et visc intensament encara que sigui en el record d’aquests acords. Però ai, em fan tan plena! A vegades sento que podria sortir volant perquè els peus no em toquen a terra,  és l’ànima la que es torna volàtil i vol fugir del cos. Aleshores no sé si és l’efecte d’aquesta cançó o és l’amor que desplega les ales en sentir tanta grandesa que té ganes de créixer i ser un gran foc. T’imagines? Em transporto en aquestes imatges, en el teu somriure, en els teus ulls. Voldria dir-te paraules que mai ningú ha dit però encara les he d’escriure, tan sols les sento dins el cor. Segueixo escoltant la música i ploro, quin desastre!
Nodrida en l’esperança que llegeixis aquestes lletres sóc capaç de recompondre tots els trossos i esperar que els nostres cors es fonguin en una abraçada.

T’estima

Lita

Ompliré una sala de flors!

IMG-20181029-WA0007

Ha passat un mes des de l’última entrada. Us tinc abandonats, poquets lectors que em seguiu, els millors. Penso en vosaltres, esteu presents en mi. Us estimo. November is comming. S’acaba la tardor i comença l’hivern. Aquests mesos d’impàs solen ser neutres a la vida, indefinits, ni carn ni peix. A mi em deprimia molt el novembre. Aquest any la fluoxetina fa meravelles.

Aprofitant una d’aquestes meves matinades en què estic desvetllada, us vull donar una bona notícia: “hauré aconseguit omplir una sala de flors”, sí…. ( i pico de mans alegre).Fa uns dies em van trucar de l’Assoc. Sant Lluc:  “m’han ofert exposar la meva obra”. Estic contenta i agraïda que hagin pensat en mi. La sala no m’agrada, em sap greu reconèixer-ho, no té llum natural, és interna i amagada. L’associació té cura que estigui ben il·luminada, això sí. És el que tenim a Mataró els amateurs, de moment, tot pot millorar! L’exposició es dirà Fruits i Flors i estarà oberta des del 21 de desembre, dia en què s’inaugurarà, fins al 13 de gener, passat les Festes. Podreu veure tot el que he pintat darrerament. És alegre, molt acolorida i tinc l’esperança que animi molt a la ciutat. Estic enfadada amb la desgràcia, la tragèdia que envolta el món i a les persones. Volia lloar la vida i l’exposició en serà una mostra.

Dijous passat es va fer una missa recordant la Georgina. Fa un any que ens va deixar. En Manel Morral li ha fet un dibuix i jo un poema que comparteixo avui amb vosaltres.

Trobo que seguir vivint després de perdre un fill és l’acte d’amor més gran que pots oferir. Hi ha una prova de generositat immensa en la fe d’acceptar la pèrdua dels que més estimem i seguir fent la vida el millor que pots: seguir tenint cura dels que estem aquí, seguir oferint el somriure a la gent pel carrer, dient bon dia al dia i bona nit a la nit. Hi ha una el·legància majestuosa  en seguir vivint sencer quan es té el cor esguinzat. Jo aprenc d’aquestes persones que m’ensenyen a fer-me gran, malgrat els meus 53 anys, em sento tan petita. Crec que l’amor ho pot tot, fins i tot superar la tragèdia.

Abrigueu-vos, estimeu-vos, deixeu lluir aquest tresor tan meravellós que portem dins. Una abraçada gran!

 

T’he vist al cel

asseGuda en un núvol.

Grontxaves les camEs penjades a l’aire,

els peus descalçOs.

Els cabells queien per la galta dReta,

es rintxolaven en Girs suaus i oberts.

El somriure plàcid em feia confIança,

els ulls mostraven la immensitat de la Nit.

A les mans, roses d’olor,

d’on naixien totes les promeses.

Viuré aquest misteri estimant

fins a tornar a abraçar-te,    G E O R G I N A

 

31/10/2018

 

Celebrar la vida

Imatge relacionada

Ai quin greu, ha passat el setembre i no he escrit res. M’he adonat ara. Feia dies que ho volia mirar, però estic absorta amb la pintura i el curs a l’IOC que ha tornat a començar.
Com ha anat l’estiu? En un no res entrarem a la tardor i a corre-cuita estarem comprant regals per Nadal. La vida passa tan de pressa que, si et descuides, no tens temps a sentir-la. Només si hi posem tota l’atenció que es mereix tenim  la sensació de viure-la.
Així que no ens passi res per alt. Estiguem atents a la vida, convidem-la a quedar-se amb nosaltres, regalem-li flors, somriures, abraçades i fem-li molts petons.
Jo us n’envio molts a tots vosaltres.

(Pels qui no ho sabeu, quan vaig iniciar el blog, em vaig proposar fer-hi una entrada com a mínim cada mes, i el setembre m’ha fugit)

Se m’ha tornat a omplir la pau

 

David Carabén

Tinc amics que aquest any han fet el camí de Santiago. Altres que han fet viatges exòtics, com per exemple a Àfrica. Jo aquest estiu he tornat a agafar els pinzells i estic dedicant molta estona a pintar. Com la regla de Sant Benet: “Ora et Labora” doncs jo, “ora et pinta i no pensis, no pensis tant, Lita”. Hi ha gent que es troba a si mateix i fuig lluny. Gent que fuig lluny  i es troba a si mateix. I quan no pots fugir, ni deixar-ho tot però et vols trobar, com ho fas? Jo ho he fet així, pintant.

Aquest estiu per a mi és un viatge de retrobada amb la il·lusió i amb les ganes d’estimar. M’he enamorat d’una veu! Em confesso  plenament addicta a la seva energia. M’arriba al pit i fa ressonar la seva vibració dins el meu cos, donant-me empenta. La música dels instruments del conjunt em fan bategar a un ritme que em fa estar tan bé!, i feia tant temps que no em sentia així…se m’ha tornat a omplir la pau i em sento sortosa!
Aquest estiu, el meu viatge exòtic no ha anat més lluny de matar mosquits i formigues, d’esmorzar al costat dels gats que s’enfilen a la taula, regar els testos i treure a passejar una mestissa de pit bull de sis anys, de nom Lila, a la que tinc apadrinada. El meu camí de “Santiago” ha sigut explorar el meu dins des dels pinzells i veladures, deixar expressar l’ànima. Retrobar-me amb amics que estimo i fer-los saber que és així. Sentir la necessitat de cercar un xic de brisa durant les passejades en les nits caloroses, agafada de la mà del meu amor i escoltant de fons el mar mirant la lluna de sang.

Somriu

Comparteixo amb vosaltres aquest clip que he trobat molt bonic.

Smile though your heart is aching
Smile even though it’s breaking
When there are clouds in the sky, you’ll get by
If you smile through your fear and sorrow
Smile and maybe tomorrow
You’ll see the sun come shining through for you

Light up your face with gladness
Hide every trace of sadness
Although a tear may be ever so near
That’s the time you must keep on trying
Smile, what’s the use of crying? 
You’ll find that life is still worthwhile
If you just smile

That’s the time you must keep on trying
Smile, what’s the use of crying? 
You’ll find that life is still worthwhile
If you just smile

Festa Major

foc les santes

Pietà

Hi ha dones

a qui, ja gran, se’ls morí un fill,

i el duen sempre a les entranyes,

que es van obrir de nou per acollir-lo.

Girat el mirar endins,

veuen només un embolcall de gasa

fred, rígid, mut.

L’orella escolta sols

l’abisme del silenci.        Joan Vinyoli

 

Després de dies de mutisme, volent complir amb el propòsit d’escriure com a mínim un cop al mes, faig aquesta entrada des de la tristesa més callada. La mort fa temps que em segueix uns passos més enllà dels meus, en silenci.
Emotiva imatge la que ens evoca el poeta al perdre un fill: tornar-te a obrir d’entranyes per acollir-lo de nou, tancar la pell, sobreposant capes, una al damunt de l’altra, tornar a tancar la rosa, fer el procés invers a florir. Desaparèixer.

Hi ha vegades en què sento que et perdré
i no sé què més podré sentir aleshores
que no estigui sentint ara
en aquesta agonia de pèrdua.

Respectar segons quines actituds és un misteri massa gran per no deixar que t’esberlin per dins.
És festa major. A fora és foc i aigua,
música i rauxa, calor i alcohol.
Portes endins tu jeus i dorms,
escapolint l’angoixa,
aïllat entre pors i consciència,
entre llàgrimes i paciència.
Ball al carrer i la tristesa
instal·lada darrere els ulls.