I ningú ho sap, només jo.

dibuix pare

Per entendre la mort la vaig haver de veure. Fins aleshores no l’havia vist, me l’havien explicat: la mort dels avis, algun tiet…, però la mort del pare la vaig veure cara a cara. Ens va sorprendre a tots dos, bé, el pare feia uns dies que sentia que arribava, jo no, no havia imaginat que el pare podia morir com ho va fer i deixar-me mentre parlàvem. Li va faltar l’aire perquè la seva sang s’escolava per algun forat que no sabíem, i es va ofegar, mirant-me, i ja va estar. Encara ploro quan ho escric. Quantes vegades hauré d’escriure la teva mort per deixar de patir-la? Vull elaborar-la, contextualitzar-la en quatre marges que la continguin, en un document que la guardi així: “Mort del pare” i punt, i prou.

Fins aleshores no havia sabut mai enfrontar-me al dolor, em refereixo a aquell dolor que t’esgarrapa el cos de cap a peus mentre prova d’instal·lar-se en el cor i el travessa com una daga. I el dol, el dol és aquesta daga clavada que no vols treure, que et manté connectada a la mort, que a la vegada és el darrer de vida que em queda del pare, perquè sé que un dia hauré de deixar aquesta mort que ara em fa tanta companyia. El trànsit de tot el que fins ara ha estat present i que avui és passat i ja sempre parlaré de memòria. I fa tant mal!

Plorar, plorar i plorar fins que un dia ja no plores més i m’he endurit per fora, i per dins m’he tornat més tova, fràgil i vulnerable, i ningú ho sap, només jo. Llavors pots arrencar-te la daga del cor: oh sí, si us plau, no puc més!, tot exhalant un crit que et torna a la vida, perquè mentre, eres una mica mort. I llavors representa que ja has passat fulla i que pots tornar a fer vida “normal”, vida viva. I jo, ja no sé, ja no sé ser jo altra vegada, i ningú ho sap, només jo.

Rufus Wainwright

rufus

Aquests darrers dies el meu cor batega al so d’aquesta cançó: “Go, or go ahead” d’en Rufus Wainwright. L’escolto sovint, la poso i la poso fins que en tinc prou. Per uns minuts, una mena de passatge cap a l’òrbita exterior. Quan vaig a la feina, al cotxe, sola, passant entre horts i mar, apujo la veu i aquella estona esdevé el meu nirvana. La primera vegada em va sorprendre, la segona em va emocionar i en arribar, ràpidament em vaig eixugar les llàgrimes, em va fer vergonya que em veiessin plorar.

El meu cor batega amb aquests acords melangiosos i assonants, amb aquesta seva veu dolça i greu que arrossega els sons fins a la translació, que fa com si “no vull cantar perquè estic tan trist que ni obro la boca” : What has happened to love? Però inevitablement de cop tot esclata perquè els gemecs són aleshores una erupció de color i llum en la foscor i s’imposen els seus dits al piano i tot ho omple, tot ho ocupa : Go, or go ahead and surprise me, i no hi ha res més que música i de cop s’aixeca el dia en un dia plujós i descobreixes flors allà on no n’hi havia, encara és present l’aigua en els pètals i tot torna a començar, com una onada, o ho sembla perquè en realitat tot continua, i el mar sempre és el mar, i la vida queda rere els vidres i la música crea una esfera al meu voltant que gira i m’aïlla de tot allò que no entenc i que em fa mal,  com una esperança. Aleshores he arribat a la feina i he de baixar del cotxe i em dol. Em consolo pensant que hi puc tornar i que encara queda tanta música per descobrir!

Netejo les fulles seques dels geranis

 

gerani fulla seca

Un dissabte al matí als vols de Sant Joan. Tinc per sostre els sons de cants d’ocells que piulen cercant aliment, les veus dels nens que s’estan als patis veïns, un ambient conegut que anuncia l’estiu, mentre jo en silenci trec les fulles seques dels geranis i les deixo caure a terra, que després escombraré, i els pensaments passen per davant, entre les fulles i les meves mans i fan una fila imaginària on cadascun ocupa un lloc, i tu ets el primer de tots. Trobo aquesta meva pau en l’acte de netejar els geranis, i m’aferro fort a l’experiència que em conforta per a quan la bogeria i el contrasentit m’esgarrapin l’ànima poder pensar: Lita, troba la pau en el simple i curós acte de netejar les fulles.

Estimat Carles Capdevila

 

dibuix Carles Capdevila

Estimat Carles Capdevila, perdona que et digui estimat, és que a casa nostra ho eres molt, com en moltes altres cases. Ja ho has vist, t’havies fet un lloc als nostres cors. La teva mort ens ha deixat desolats. Potser el fet que portaves la malaltia amb tanta discreció i naturalitat ens feia pensar que et guariries. Les ganes que així fos, la por que no fos així, la nostra inconsciència humana en pensar que podem controlar tot… He passat uns dies amb molta por. Por de perdre el que més estimo.

En l’entrada anterior deia que potser penjaria algun dibuix dels que faig darrerament i aquí el tenim. Estreno aquesta nova faceta meva amb el del teu comiat. Fer-lo m’ha ajudat a poder-te dir adéu.

Torna aviat! A la terra fa falta gent com tu.

I ara, llapis de colors

dibuix victoria

Aquest matí m’he llevat d’hora, estic fent deures d’anglès i mirant coses per la xarxa. Fa un parell de setmanes, consultant una web oficial, em va entrar un virus a l’ordinador i m’ha encriptat tots els arxius, ara no els puc obrir. Tenia alguns esborranys d’entrades per al blog, poemes… en fi, què hi farem! I ja se m’està fent tard. El cert és que quan m’assec a fer el que sigui el temps em passa volant, més de pressa del que jo voldria. Em fa vergonya explicar que encara vaig en pijama! Aquesta estona és un regal per a mi, em distrec, m’apassiono, gaudeixo. Ara, a més a més, i gràcies al meu treball amb els avis, he descobert una altra activitat que m’agrada i em relaxa: el dibuix i els llapis de colors. A la Residència on treballo hi ha una senyora, la Victòria, que sempre em demana per anar a pintar. Jo l’acomodo al davant de la taula i li dono paper i llapis de colors. Moltes vegades em diu que li faci un dibuix, perquè els de les fotocòpies ja els té tots pintats, i aleshores, li dibuixo un paisatge amb muntanyes, núvols, un sol, arbres, casetes, camps i un riu. D’altres, li faig flors, un cel, herba, ànecs, papallones i libèl·lules. M’està malament dir que els dibuixos són bonics, us mentiria si digués que no m’agraden; són infantils, com trets d’un conte per a canalla, i quan la Victòria els acoloreix, aleshores es transformen en extraordinaris, en el sentit més literal de la paraula. Em sento il·lusionada per aquesta nova faceta meva de dibuixant “il·lustradora” ha ha ha! M’he comprat un bloc de dibuix i una capsa de colors,  sóc feliç com una criatura amb un estoig nou. No us estranyeu, si de tant en tant, en penjo algun, potser, fins i tot, us agradaran.

Qualsevol moment

dispensador-de-papel-rollo-continuo-AG40000

Quan treballo, qualsevol moment és bo per fer un “break” i desconnectar, encara que sigui el moment de fer un pipí. Tanco la porta i el món s’atura al darrere. L’habitació és molt petita i austera, tres parets de rajola valenciana blanca, una paperera, un vàter i un dispensador de paper wc. Em baixo els pantalons, les calces i m’assec a la tassa. Gairebé sempre tanco els ulls, relaxo el cos i deixo que flueixi la meva fisiologia. Sento el meu cos.
Obro l’aixeta, agafo sabó i em rento les mans, ja, amb més pressa, no però, sense passar per alt el benefici que m’aporta el ritual. Estrebada de paper i m’eixugo les mans tot sortint del lavabo per seguir de pressa, ràpid,  aprofitant cada moment.