Bolonya

bologna

Fa escasses hores era a Bolonya. Ara em trobo asseguda al sofà de casa, són les nou de la nit i em disposo a sopar alguna cosa. No deixo de pensar en la vida als carrers de Bolonya. La seva activitat social, els comerços, els hotels, restaurants, les terrasses, el “tapeo” que ells en diuen “l’aperitivo” sota les voltes que fan de pòrtic a les voreres. Els carrers empedrats, les façanes rosades i les finestres amb persianes de llibre, voltes i més voltes per sostre, places, palaus, esglésies: Itàlia. Hi he estat tres dies i m’he regalat un tip de menjar pasta. “Tortellonis“, “tagliatelles” al “ragú“, que és com ells anomenen la coneguda salsa bolonyesa. Hem caminat matí i tarda fins a esgotar les hores del rellotge. Tinc encara tan present a la pell l’experiència que em sembla impossible ser al sofà de casa. Em sento tele transportada. He pujat a un avió, que no deixa de ser una gran llauna, m’he lligat, la nau s’ha propulsat pel cel a gran velocitat, evitant relleus, cims i mars, i ara sóc aquí, des d’on us escric. Som en un món rodó, subjectats per la força de la gravetat, vivint circumstàncies similars o diferents, tots alhora. M’obro de cor i acullo tota l’experiència llunyana i prego, prego perquè pugueu arribar al vostre sofà de casa.

Anuncis

Has de saber que

OMBRA FULLES

L’altre dia, mentre pujàvem la riera de Vallcàrquera, en un moment que et vas aturar per explicar-me, jo m’estava davant teu, entre la llum i la teva cara, escoltant-te, i no et vaig dir res, per no interrompre’t, però les ombres, que tu tan obstinadament persegueixes per fotografiar-les, es van posar a la teva cara; ombres de fulles ballant en el teu rostre, t’imagines? No volia interrompre’t. No deixo de pensar que t’hagués agradat saber d’aquells instants que jo gaudia, amb recança per la teva ignorància, i a la vegada, intueixo que la llum juga en tu així, discreta, sense tu adonar-t’en.

La vida calla i em perdona

calendula-2292283__340

Des dels vint anys que cada matí em poso crema hidratant a la cara. Darrerament, unes gotetes d’essència de calèndula que em varen recomanar, “és per a pells sensibles”. Cada matí agafo aquesta delicada ampolla i amb el comptagotes n’extrec l’apreciat líquid reparador. Me les escampo amb les polpes dels dits i avui m’aturo a olorar-l’en el perfum, em transporta a un temps fràgil i subtil i no passen masses segons però jo sí que he anat lluny. Fa trenta-dos anys que em cuido la pell del rostre amb tot l’amor que requereix un ritual i malgrat els meus pals de cec, malgrat cada ensopegada, segueixo estimant-li els detalls a aquesta vida que calla i em perdona.

La vida calla i em deixa fer

trencar olla

Descarrego el rentavaixelles dels plats nets i el carrego amb tot el que s’està a l’aigüera. Ara esmorzaré. Prepararé la cafetera amb l’amor que defineix el ritual, les torrades enverinades amb la vida que no vull. Que encara que repeteixi cent vegades en la nit, sota el perdó dels llençols, vull morir, vull morir, vull morir, la vida calla i em deixa fer. Dono pals de cec, no encerto a cap veritat.

Pinto tulipes de pètals transparents

tulipes transparents

Perdo la innocència i em trec el vestit maco, no sento ganes de veure’t i no em reconec. Tots els pinzells bruts en un pot on eren nets. M’escups a la pell les paraules que enceten velles ferides i perdo la innocència de l’amor, em recloc en una cova, absent de tu, vull que un gran riu ens separi i netegi el camí entre tots dos. Perdo la innocència, les ganes de viure. Pinto tulipes de pètals transparents, pinto la innocència perduda per veure-la amb els ulls, ara, conscients. La consciència que em desperta cada empremta del cos i sento damunt la taula les polpes de cada dit de les mans, eixuts, àvids de res.

Vida onírica

vida onirica

És de nit. Anem en cotxe. Estem contents i fas broma. Un revolt desconegut que agafes massa de pressa. A l’altre costat hi ha un camió molt gran. Perds el control i anem direcció al ventre del camió. Jo, reacciono ràpidament,  baixo el respatller del seient i llenço el cos enrere. Xoquem. Per un impuls de control, baixo del cotxe, vinc cap al teu costat i miro que t’has fet. Tens el nas i part del costat dret de la cara desfigurat, estàs inconscient. T’hauràs d’arreglar el nas, Esteve! Estàs bé, però t’hauran d’operar el nas…, no deixo de repetir-te, amb nervis per l’ensurt però no perdo l’atenció: he d’avisar, que vinguin a ajudar-nos, penso. Truco al 112: Sí, hem xocat contra un camió, estem al carrer… busco el nom a la part superior de les cantonades, no el veig i aleshores dubto del meu estat físic real perquè veig que el cotxe té el capó tot aixafat. M’hi vaig apropant a poc a poc. Hi miro a l’interior i em veig. Sóc allà atrapada entre la ferralla. Una esgarrifança em travessa el cos perquè entenc que estic morta, l’energia mental viu uns instants més per prendre consciència, m’explico. Sóc tonta, pensar que podia ajupir el respatller, tirar el cos enrere i quedar il·lesa d’aquest accident. No he sentit cap dolor, he mort i no he patit. En dono les gràcies en un pensament, sempre temia patir dolor físic durant aquest traspàs. Miro per darrera vegada el cotxe, em sento afligida per deixar-te allà. Arribaran aviat, amor, els he avisat! Camino cap a un horitzó de llum. Sento de lluny la sirena de l’ambulància.
Em desperto respirant agitada, estiro el braç dret per tocar-te. Ah!, descanso. Ets aquí!

Jo sí tinc por

espelmes

Hi ha una gran ànima que impulsa al món i que està ferida. Malviu en el més profund desequilibri provocat per les gestions dels homes, l’egoisme, l’afany de lucre, les injustícies. El dia de l’atemptat em vaig visualitzar caient de genolls en terra desplegant els braços endavant en posició de rendició i dient: “Déu meu, perdona’ns”. Si les persones poguéssim acollir aquest sentiment en el nostre cor, penso que alguna cosa canviaria al davant nostre.
Hem de comprendre que la consciència d’aquesta gran ànima és nostra. Que els atemptats són una resposta a un sofriment que ja no pot més, i esclata.
Seria bo començar a pensar què podem fer per guarir ferides a la gran ànima, com recuperar l’harmonia del benestar, creure que pensar en els altres és pensar en un mateix. Fa poc llegia una cosa semblant a: “viu i si a més pots estimar algú, fes-ho”, ho vaig trobar tan senzill i exacte. La vida en el fons són matemàtiques, equilibri.

S’ha de poder abraçar l’odi perquè reneixi l’amor. Aquestes manifestacions d’ira ens fan veure que el món ha d’unir les voluntats dels pobles per restablir l’harmonia de la vida. Qui donarà primer?

Les persones podem canviar el món amb els nostres actes i en tenim tota la força a través de la manifestació pacífica, del vot, fent valer les lleis que defensen els drets humans.

Escric aquesta entrada sense saber-ne, fent un acte de fe en el desig de ser jo mateixa i com una crida d’atenció a l’amor del proïsme. A la fi, cadascú dóna allò que té.