Vida onírica

vida onirica

És de nit. Anem en cotxe. Estem contents i fas broma. Un revolt desconegut que agafes massa de pressa. A l’altre costat hi ha un camió molt gran. Perds el control i anem direcció al ventre del camió. Jo, reacciono ràpidament,  baixo el respatller del seient i llenço el cos enrere. Xoquem. Per un impuls de control, baixo del cotxe, vinc cap al teu costat i miro que t’has fet. Tens el nas i part del costat dret de la cara desfigurat, estàs inconscient. T’hauràs d’arreglar el nas, Esteve! Estàs bé, però t’hauran d’operar el nas…, no deixo de repetir-te, amb nervis per l’ensurt però no perdo l’atenció: he d’avisar, que vinguin a ajudar-nos, penso. Truco al 112: Sí, hem xocat contra un camió, estem al carrer… busco el nom a la part superior de les cantonades, no el veig i aleshores dubto del meu estat físic real perquè veig que el cotxe té el capó tot aixafat. M’hi vaig apropant a poc a poc. Hi miro a l’interior i em veig. Sóc allà atrapada entre la ferralla. Una esgarrifança em travessa el cos perquè entenc que estic morta, l’energia mental viu uns instants més per prendre consciència, m’explico. Sóc tonta, pensar que podia ajupir el respatller, tirar el cos enrere i quedar il·lesa d’aquest accident. No he sentit cap dolor, he mort i no he patit. En dono les gràcies en un pensament, sempre temia patir dolor físic durant aquest traspàs. Miro per darrera vegada el cotxe, em sento afligida per deixar-te allà. Arribaran aviat, amor, els he avisat! Camino cap a un horitzó de llum. Sento de lluny la sirena de l’ambulància.
Em desperto respirant agitada, estiro el braç dret per tocar-te. Ah!, descanso. Ets aquí!

Anuncis

Jo sí tinc por

espelmes

Hi ha una gran ànima que impulsa al món i que està ferida. Malviu en el més profund desequilibri provocat per les gestions dels homes, l’egoisme, l’afany de lucre, les injustícies. El dia de l’atemptat em vaig visualitzar caient de genolls en terra desplegant els braços endavant en posició de rendició i dient: “Déu meu, perdona’ns”. Si les persones poguéssim acollir aquest sentiment en el nostre cor, penso que alguna cosa canviaria al davant nostre.
Hem de comprendre que la consciència d’aquesta gran ànima és nostra. Que els atemptats són una resposta a un sofriment que ja no pot més, i esclata.
Seria bo començar a pensar què podem fer per guarir ferides a la gran ànima, com recuperar l’harmonia del benestar, creure que pensar en els altres és pensar en un mateix. Fa poc llegia una cosa semblant a: “viu i si a més pots estimar algú, fes-ho”, ho vaig trobar tan senzill i exacte. La vida en el fons són matemàtiques, equilibri.

S’ha de poder abraçar l’odi perquè reneixi l’amor. Aquestes manifestacions d’ira ens fan veure que el món ha d’unir les voluntats dels pobles per restablir l’harmonia de la vida. Qui donarà primer?

Les persones podem canviar el món amb els nostres actes i en tenim tota la força a través de la manifestació pacífica, del vot, fent valer les lleis que defensen els drets humans.

Escric aquesta entrada sense saber-ne, fent un acte de fe en el desig de ser jo mateixa i com una crida d’atenció a l’amor del proïsme. A la fi, cadascú dóna allò que té.

Em quedaré molt quieta

pastis PEP

Ahir pujàvem a Llanars per celebrar el 60è aniversari del meu cunyat. Pel camí vaig pensar, no has escrit res per a en Pep… Mirant des del cotxe per la finestra i veient com de pressa passava el paisatge, em vaig adonar que seixanta anys, tot i que estem bé i que la vida que es du ara no és com la d’abans, es treballa molt també, però també es gaudeix més, es viatja més, se surt més…, com deia, m’adonava que seixanta anys ja pesen a la bossa, que estem baixant el cim, vaja. I parlo en plural perquè, encara que a mi me’n falten vuit, ja ho veig a tocar… I és un d’aquells moments d’anàlisi de consciència on t’adones que tot és efímer, el dolor i la felicitat viatgen en aquesta vida de la mà i depèn d’un mateix abraçar-los i donar-los presència per així sentir-nos vius i plens.

Em varen anar brollant els versos i vaig compondre aquest poema per a ell. Us he de dir que em vaig emocionar en fer-ho, perquè ja deveu saber que la vida en si m’emociona.
Us agraeixo la vostra companyia. Una abraçada a tots.

 

Em quedaré molt quieta
per si passa més lenta la vida.
No vull córrer mai més,
vull obrir una ampolla de vi
i assaborir cada gota, cada matís,
des de la punta de la llengua
al darrer racó d’estómac,
sentir, fins i tot, com baixa pel budell
i abandonar-me a aquesta son de desvetlla
i notar-la tota, notar-la tota, la vida.
Tot el que sento i pugui sentir,
si em quedo molt quieta i passi lenta,
més lenta, la vida.

Llanars, 14/08/2017 (Fonda Rigà, Tregurà)

DINAR PEP

Estimada amiga,

A totes les que ho sou, heu sigut i sereu. Per a cada instant compartit. Gràcies!

laughter-laughing-little-girls-best-friends_large1

 

Vaig voler immortalitzar en les retines la nostra trobada

Per recordar el moment durant el que sigui la meva vida

Viure aquells instants amb la lentitud per fer-los eterns

Abans que l’energia dels nostres cors es fongués en l’abraçada

Arribat el temps de posar cara física a aquell sac de sentiments

Sento que el nostre amor ha obert davant seu una porta

Albiro el camí llarg que encara hem de créixer molt plegades

Sóc feliç tan sols imaginant les gestes de tan grata companyia

t’agraeixo tota aquesta cura pel nostre amor

t’agraeixo la fe en ell que l’ha fet créixer

t’agraeixo la mà ferma que sostenia també el dolor

t’agraeixo simplement el ser-hi!

Com podré correspondre a la immensitat que ofrenes?

En quina almosta hi cap tot el cel que ahir veiem?

Tu m’has ensenyat a veure un món rere les ombres

a caminar delicadament en la llum amb passes lentes

Saber acaronar la bellesa de la  fragilitat

arribant a l’èxtasi de l’instant de puresa.

 

La meva àvia materna bevia el cafè amb la cullereta.

1280px-A_small_cup_of_coffee

La meva àvia materna bevia el cafè amb la cullereta. Se’l prenia amb tant delit que transformava aquell moment quotidià, com és el de prendre cafè a la sobretaula, en una experiència de plaer. Cada migdia feia el mateix comentari: que bo és el cafè! A la mare no li agradava massa perquè en fer-ho gairebé sempre es tacava la brusa. I també era recurrent el seu comentari: Mare, que sempre es taca! L’àvia tenia demència senil i vivia amb nosaltres. A mi em divertia molt. Sovint m’adono que jugava amb ella aprofitant-me del seu estat, per exemple quan li demanava qui era l’home guapot de la fotografia i em contestava que havia sigut un “novio” seu. I tenia raó perquè aquell guapot era el meu avi. O quan, per exemple, s’asseia al meu costat buscant afecte i jo li agafava la mà i aleshores em deia que m’estimava molt com si fossi’m família perquè sempre estàvem juntes, i jo li deia: clar iaia, clar, igual.

Tinc cinquanta-dos anys i em sorprenc al sofà prenent el cafè amb la cullereta, i et recordo tant, iaia!, i mentre me’l bec assaboreixo aquella estona transformant-la en una experiència de plaer quotidià, familiar i de memòria. Penso en tu mentre prenc cafè amb cullereta i et trobo a faltar iaia.

I ningú ho sap, només jo.

dibuix pare

Per entendre la mort la vaig haver de veure. Fins aleshores no l’havia vist, me l’havien explicat: la mort dels avis, algun tiet…, però la mort del pare la vaig veure cara a cara. Ens va sorprendre a tots dos, bé, el pare feia uns dies que sentia que arribava, jo no, no havia imaginat que el pare podia morir com ho va fer i deixar-me mentre parlàvem. Li va faltar l’aire perquè la seva sang s’escolava per algun forat que no sabíem, i es va ofegar, mirant-me, i ja va estar. Encara ploro quan ho escric. Quantes vegades hauré d’escriure la teva mort per deixar de patir-la? Vull elaborar-la, contextualitzar-la en quatre marges que la continguin, en un document que la guardi així: “Mort del pare” i punt, i prou.

Fins aleshores no havia sabut mai enfrontar-me al dolor, em refereixo a aquell dolor que t’esgarrapa el cos de cap a peus mentre prova d’instal·lar-se en el cor i el travessa com una daga. I el dol, el dol és aquesta daga clavada que no vols treure, que et manté connectada a la mort, que a la vegada és el darrer de vida que em queda del pare, perquè sé que un dia hauré de deixar aquesta mort que ara em fa tanta companyia. El trànsit de tot el que fins ara ha estat present i que avui és passat i ja sempre parlaré de memòria. I fa tant mal!

Plorar, plorar i plorar fins que un dia ja no plores més i m’he endurit per fora, i per dins m’he tornat més tova, fràgil i vulnerable, i ningú ho sap, només jo. Llavors pots arrencar-te la daga del cor: oh sí, si us plau, no puc més!, tot exhalant un crit que et torna a la vida, perquè mentre, eres una mica mort. I llavors representa que ja has passat fulla i que pots tornar a fer vida “normal”, vida viva. I jo, ja no sé, ja no sé ser jo altra vegada, i ningú ho sap, només jo.