Penjada d’un fil

Una malla fina tanca el pati a forma de gàbia perquè no s’escapin els gats. Per damunt dels fils d’estendre un cel pintat de blau clar i nuvolada espessa, de les que et convida a pujar-hi amb el pensament i passejar-s’hi fins a enllà el fons on sembla néixer tota la llum. Per sota de les agulles, roba estesa que ara entro i plego amb soltesa com si cada peça sabés el camí que ha de recórrer i alliçonada m’ajuda en el ritual. Classifico la roba en piles segons l’habitació d’origen i quan arribo a la meva m’adono que plego pensaments i actes que ja nets són altra vegada un full en blanc on tornar a escriure, per tornar a viure. La roba neta i plegada s’està ara als calaixos de la còmoda esperant l’atzar que escollirà el seu torn a ser posada. I amb un quotidià gest de ritme alegre i dansaire, estiro ara roba usada que jeu al cove per ser rentada i en faig dues piles, una de fosca i una de clara, i un cop separada la poso a dins la rentadora i trio un programa curt. El soroll de la màquina em fa saber que el cicle ja ha començat i m’acomiado de tot fins d’aquí una estona. Tanco la porta al meu darrere, tanco els pensaments i els actes que donen voltes entre escuma i aigua.

Febre, malsons, infantesa.

Quan tinc febre tinc malsons. Somnio amb gallines. S’estan entre el meu cos i els barrots del llit i m’angoixen. M’angoixa sentir l’escalfor del seu plomall blanc i suau i tinc por dels seus ulls quiets i fixes en mi, tinc por que m’ataquin amb els seus becs i trèmules crestes perquè no em podré defensar. I crido, i ploro, mare, treu-me les gallines, mare!

Era un malson recorrent en la infantesa. Em fa pensar que alguna cosa em devia passar en una altra vida amb les gallines o potser en aquesta, ves a saber, on la memòria no arriba, però les experiències es guarden en el subconscient com un trauma. Ara ja no les hi guardo cap temor.

Contradicció: contrarietat, desacord, incompatibilitat, protesta, reprovació, contrasentit.

Tinc vuit anys. El pare ha conegut una gent en un bar de Cirera. Pel que he sentit a casa ell té una relació amb la senyora gran. Es diu Petra. És una dona grassa i té els cabells negres i llargs. Jo la veig gran pel meu pare. Ella no somriu. No et mira als ulls quan parla. Amb prou feina li puc sentir la veu quan mana el que s’ha de fer. El pare està molt prim. Va ben arreglat perquè ell és molt polit, però els seus ulls estan enfonsats en el rostre i l’ànima s’amaga sense voluntat al darrere d’un encanteri. El pare li demana a la mare que ens arregli perquè ens vol portar a fer que aquesta gent ens conegui. La mare està disgustada, no li agrada el que el pare vol fer. Discuteixen mentre parlen. El pare la convenç i la mare ens posa roba de diumenge i em pentina els cabells recollits en una castanyeta, que a mi no m’agrada que em faci, perquè me’ls tiba enrere i me’ls aguanta amb ganxos que em punxen quan me’ls posa. Jo no entenc per què acceptes el que el pare et demana si tu no vols. Hi vaig a desgrat. Tinc prou enteniment per saber que allò no està bé. No està bé que vegis la Petra, pare, que intentis fer veure que ells ara també són la teva família perquè no ho són. I a contracor agafo la meva germaneta a coll, perquè és petita i no camina, i pugem al cotxe, un 1430 esport, gris platejat, que tu dus impecable. Durant el trajecte estic molt callada, però en el moment de sortir li dic al pare que no vull baixar, que no hi vull anar, però el pare em convenç perquè ho faci.

Comencem a retrobar-nos

Bon dia, estimats.

ahir ens vàrem trobar amb la família per dinar a casa. Una súper fideuà que l’Esteve va fer amb molta traça i que va quedar, com sempre li queda, molt bona. La trobada es va allargar fins ben entrada la nit. Teniem tantes coses per explicar-nos, amb tant de temps de prudència, que no acabàvem mai. Aquest matí quan he baixat a esmorzar l’olor del ram de magnòlies obertes embolicava la casa i restes de copes brutes en una taula a mig desparar em recordaven amb nostàlgia la vetllada. Em van regalar un llibre “La felicidad de vivir con la naturaleza” un entranyable diari de l’Edith Holden una artista amant de la natura i la poesia, una petita meravella.

Avui ens hem arribat fins a Llançà. Al balcó hi passa una brisa que em refresca de la calor que està fent aquests dies. La Boni borda qualsevol soroll que sent en un intent de defensar la casa que està tota oberta perquè hi entri la nit. A la tele fan futbol i jo he pensat en escriure la vivència d’ahir per a què quedi gravada en alguna part que no sigui només la meva memòria.

Felicitats, Montse. Allà on siguis.

Montaje fotografico céu / sky / cielo - Pixiz

Avui seria el teu Sant, estimada.

Certesa d’una veritat. Serenor d’honestedat. Grandesa humana. Recer de bondat. No he pogut escriure res fins ara perquè la mort em coïa als ulls. Torno a entrar al blog amb la teva absència. Petites disculpes vesteixen d’amor les tardes. En les hores dolces sempre apareix el teu record a bressol de l’alegria. Els teus ulls, el teus cabells, el teu somriure ple tornen a mi en el somni. Gràcies.

La mort em crema als ulls

i a les ferides primes.

Perpendicular, sòbria, callada.

Alegria trencada.

Esmicolat somrís.

Galeig agre.

Esglaiat goig punyent.

Bromallós jorn adust.

Sufocant enyor sòpit.

Ingent desolació sense tu.

Soledat d’aquesta ànima meva.

Abisme insalvable la teva absència.

AHIR, AVUI I DEMÀ… DE MOMENT

Rosa, m ‘agrada llegir com expliques la història entre la quotidianitat del dia a dia. Rebloguejo la teva entrada al meu blog, sé que als amics els agradarà llegir-,la també i potser et seran propers seguidors. Bon dia i una abraçada!

QUAN SURTO DE CASA

La d’ahir, estem tots d’acord, va ser una castanyada diferent. Com tantes altres de les darreres celebracions pandèmiques que, per art de màgia, anem recreant, segurament perquè ens resistim a no deixar-les passar sense pena ni glòria. Pot ser pel nostre mediterranisme ancestral o perquè, com a bons animals humans som capaços d’adaptar-nos a tot, també com a animals racionals, a la descoordinació entre determinats polítics i científics. Una descoordinació que diuen ve del xoc entre la capacitat intrínseca dels científics, ( la de preveure amb dades comprovades el futur) i l’orgull dels polítics que no volen confiar en ells.

Quan l’evidència de la ciència xoca amb la manca de perspectiva del poder pel poder, és quan els conillets d’índies, nosaltres, ens convertim en protagonistes anònims. De manera que els ratolins i les ratolines, fa mesos, o anys que som l’objecte principal de tot experiment: el basat en l’assaig-error. I…

View original post 542 more words

Adéu Midi-Pyrenées!

Bon dia, ja som a casa però he pensat que m’havia d’acomiadar d’aquest viatge.

Carcassonne.

Doncs dilluns ens va ploure força i no amainava, també feia vent. Vàrem anar a la ciutat medieval amb el cotxe per si la podiem visitar i el senyor de la guixeta que resulta q era espanyol ens va dir q la visita s’havia de fer a peu. Quin greu! Plovent no ens venia de gust i també duiem la gosseta, total que amb molta peneta i decepció girem cua i posem fi aquest viatge que ens ha fet feliços tots aquests dies. Carcassonne queda pendent.

Gràcies a tots els que m’heu acompanyat en aquestes semi-cròniques.

Una abraçada gran.

 

Cahors, Sant Cirq Lapopie i Moissac.

Hola, aquest viatge s’acaba i no em sap greu. M’enyoro de casa encara que estic amb la millor companyia. Masses dies menjant diferent, dormint en llits que no són el teu. Aquests darrers dies he passat fred i la pluja que no ha ajudat a poder gaudir de les passejades. Però malgrat això, tot ha anat bé, hem fet molts kilòmetres  sempre voltats de natura al paissatge i cap entrebanc de res. És un viatge que recomano si agrada la història i retrocedir en el temps.

Ens hem llevat a Cahors i després d’esmorzar hem anat a veure el pont Valentre,  el medieval més antic de França. I torno a repetir, quins rius! França té molta aigua. El pont és molt bonic. Ens ha recordat al de Besalú.  Cahors és una ciutat bonica, la veiem quan marxem des de la carretera, hi ha una vista del conjunt molt maca. Seguim cap a Saint Cirq-Lapopie. Plovisquejava. Un altre dels pobles que més ens ha agradat i amb diferència per la vida que tenia. Les olors, el caliu que desprenien els bars i restaurants que convidaven a entrar. Els comerços d’artesania, ceràmica, cuir, i les botiguetes de paté i oli d’anous, molt típic de la regió i en tot això gent amunt i avall i un riu, gran també, el Lot. Encantador. Hem fet fotos des de la carretera i hem passejat entre els seus carrers. Una estona agradable de veritat. Tornem al cotxe i ens dirigim cap a Moissac que té una església romànica força famosa ,un claustre i un pont que passa per damunt del Tarn, immens. Dinem i anem a Carcassonne on farem nit.

Soc pesadeta amb això dels rius però des de que vàrem veure el Garona a Toulouse, que ja ens va impressionar, que no n’hem parat de veure i a quin més maco.

Demà visitarem la ciutat medieval que avui arribant l’hem vist al lluny i promet molt.

Bona nit.

Rocamadour, Roque-Gageac, Beynac et Cazenac, Sarlat la Caneda, Castelnaud, Domme i Cahors.

Encara que sembli molta cosa l’hem visitat força ràpid, en una tarda perquè ens ha plogut i com tots els poblets són similars, cap com Conques, doncs els fèiem amb cotxe i si la pluja ho permetia sortíem amb el paraigües. És una zona de molts castells, tots ells cuidats, alguns moblats, altres fan de sala d’exposició d’armes medievals. Zona també de molta aigua, molts rius i de cabal. Quina sort!

Al matí ens hem llevat i aprofitant que feia un bon dia hem baixat a Rocamadour a peu. Ens ha agradat molt. Ja vaig explicar ahir que el poble es disposa damunt d’un acantilat, és un lloc de peregrinació, hi ha un santuari dedicat a una verge bruna com la nostra moreneta que du el nom de l’indret. Hem entrat a la capella i estaven fent missa. Hem fet una ofrena i hem acabat fent el viacrucis que ens ha portat fins a dalt dels cingles.

Després de dinar hem seguit amb les visites que a dalt us faig referència i hem acabat sopant a Cahors on passarem la nit.

Autoire, Loubressac, Carennac i Rocamadour.

Ens llevem a Conques. I plou. Una boira cobreix el poblet que el fa encara més fantasiós. Carreguem les maletes al cotxe i posem rumb a Autoire. De camí parem esmorzar a un bar que per sorpresa nostra és ple d’instruments musicals, li preguntem al cambrer si és músic, ens diu que sí, q toca el piano. El trajecte cap a Autoire ha sigut preciós, un parc natural de castanyers, nogueres, arbres molt alts amb heures enfiladisses, de conte.

Autoire. Ja no plou. Fa vent i tinc fret. És molt bonic, com tots els poblets que estem visitant. Casetes de pedra amb teulades vermelles. Les cases tenen formes estranyes, penso com deu ser viure en elles, em recorden a les casetes dels nanets, tot petit i rodonet, no sé si pràctic, la veritat.
L’ Esteve  vol anar a veure un salt d’aigua,  jo opto per esperar-me al cotxe, vaig poc abrigada i fa un dia de tardor. L’Esteve torna al cap d’una hora content. El camí fins el salt d’aigua  és preciós i la cascada també s’ho val.
Fem camí cap a Loubressac. Dinem en un hotel que el porten una parella de nois. És molt finet. Mengem molt bé. Fem una volta al poble. Recollim castanyes, en n’hi ha a pilons.  Marxem cap a Carennac. D’aquí destacaré com a interessant l’entrada de l’església de Saint Pierre s.XI. El claustre no l’hem vist.

Continuem per camins idílics que ens porten a Rocamadour. Però torna a ploure. Esperem a veure si para i sortim a caminar una mica. Des de la carretera hi ha una vista espectacular. El poble s’està damunt d’uns cingles i les seves cases neixen de damunt els acantilats. És impressionant. Decidim deixar la visita per demà. Al vespre des del menjador de l’hotel podem veure tot l’ acantilat il.luminat i és molt, molt bonic.

Bona nit.