Las vueltas dan mucha vida

IMG-20180404-WA0012

M’he fet voluntària de la Protectora d’animals. Es poden fer moltes coses per a col·laborar, totes importants, petits fets per a grans causes. He quedat sorpresa gratament. La gent de la Protectora és maquíssima, entregada i càlida. Hi ha una pila de voluntaris que cada cap de setmana dediquen una estona a treure a passejar els gossos i a fer que els gats siguin més sociables. La gossera i la gatera estan en unes condicions impecables. Hi ha uns 80 gossos i uns 60 gats esperant ser adoptats, de totes les edats, doncs no practiquen l’eutanàsia. Jo, que sempre he estat boja per un llaurador beig, ara m’agraden tots, cada gos té quelcom que el fa únic, és qüestió de trobar el que s’ajusta a cada personalitat. Hi ha un gos, en Kako, que té 12 anys, “súper” dòcil, el vaig treure a passejar i no es va moure del meu costat, va ser un plaer de volta, perquè n’hi ha, que a l’estar tants dies tancats, quan surten, estiren que dóna gust. La setmana passada, em diu la noia que atén: “Tens força?” Vaig quedar dubtosa, és evident que no tinc força però en aquell moment calia tenir-la, per això dubtava. La noia: “és que en tinc un que ho necessita però estira molt”. Jo: “dona’m el qui més ho necessiti”. Val a dir que m’acompanyava el meu marit, per això m’hi vaig veure en cor. Després del passeig, pujo al cotxe per tornar a casa, tenia l’adrenalina a la punta dels dits dels peus!   Hi vaig sempre que puc, m’agrada pensar que faig alguna cosa positiva per la vida d’aquests éssers com és treure’ls a passejar. El camí és bonic, un xic curt, les cinc sénies de Mataró, suficient per omplir la mitja hora de passejada perquè el gos sigui gos i pugui desenvolupar els seus instints en un medi agradable i no en les quatre parets de la gàbia. Els gossos han fet alguna cosa positiva en mi, estic més alegre d’ençà que hi vaig. N’hi ha de molt juganers, els més joves. D’altres tenen molta por, ho han passat malament i els costa confiar en l’home. N’hi han que són molt reservats, no et miren als ulls, no tenen il·lusió i els noto la resignació en el seu cos, m’és molt fàcil empatitzar amb ells. Si us agraden els animals, us recomano que visiteu la Web i jutgeu vosaltres mateixos. Us deixo l’enllaç:

http://www.protectoramataro.org/ca/cercador-animals

El títol de l’entrada d’avui: “Las vueltas dan mucha vida”, l’he tret d’una bossa que em van donar en una agència de viatges, bé podria ser un eslògan de la gossera, perquè aquestes voltes que faig amb els gossos no sabeu la vida que ens donen. Una abraçada.

IMG_20180404_161119

Anuncis

Un matí més.

canari

 

Estimo cada passa que fas lenta.
L’amor dificultós amb què regues els testos cada matí.
El rac-rac del dit passant per la gàbia de l’ocell tot saludant-lo:
Bon dia, bonic!

 

La mujer de rojo

Avui comparteixo amb vosaltres uns dibuixos del meu estimat amic Manel Morral. El primer me’l va regalar dimecres passat quan vaig fer 53 anys. Li he d’agrair que em vegi en tan bona forma. El meu home diu que li recordo a la “mujer de rojo” i ja m’agradaria! Mai, ni quan he sigut jove, he tingut la seguretat física ni moral de la Kelly Lebrock que en aquella pel·lícula estava preciosa. És fantàstic poder suggerir “Lites” diferents a diferents persones. Una té una imatge de si mateixa bastant “pobra” i, mira per on, els meus amics em veuen així. Quina sort!

mujer rojo

El segon l’he rebut aquest matí per Whatsapp. És una estadística de valors, per desgràcia molt actuals, on els indicadors són la meva estimada senyera. Crec que mai un tros de drap havia arribat a tenir tant significat. Fixeu-vos amb el dibuix del Manelet, oi que és bufó?

senyera

Namaste

porta llum

Em costa identificar el sentiment, és quelcom profund, càlid i llunyà. Són instants de trànsit, l’esperit transcendeix el cos i n’hi ha prou amb el clic d’un interruptor per traspassar la porta imaginària. Els ulls no miren res, la ment aturada, només la presència dels àtoms en suspensió en aquest medi fluid que pot ser el temps quan no hi ha avui ni demà. Sensació de pau, si és la pau aquest estat; plenitud, no hi ha gana ni set, ni fred ni calor, sols aquesta ingravidesa on l’ànima se m’ha fet present. Gràcies.

 

L’ús de vinagre a la rentada

Avui comparteixo amb vosaltres un consell domèstic interessant: l’ús de vinagre a la rentada. És una mica llarg, ho sé, hi havia molt a explicar.

Comprant un barnús, en el moment de pagar, la dependenta em diu: – “No el rentis amb suavitzant, si no, no t’eixugarà”. No havia sentit mai res semblant. Sí que la meva sogra, fa molts anys, m’havia dit que un amic seu que era químic, li havia desaconsellat posar suavitzant a la rentadora perquè era molt dolent per a la pell, i em deia, que ella, des de que ho sabia, que no l’utilitzava, “… només una mica a les tovalloles”, justament, penso jo ara, recordant-ho. En aquells moments vaig ser reticent a evitar-lo, perquè m’agradava posar-ne durant la rentada de la roba i així poder gaudir de l’olor. Però amb els anys i l’experiència, he vist com la rentadora s’ha anat embrutant i fent pudor, sense entendre molt bé perquè, donat que avui dia, quasi ningú embrutem massa la roba. Tornant al barnús i a la meva conversa amb la caixera; dubtosa, li dic: -Llavors a les tovalloles els passa el mateix? I em contesta: “Sí, de fet nosaltres ja fa molt de temps que no posem suavitzant a la roba, fem servir vinagre”. -Vinagre? Dic jo estranyada. “…sí, un gotet de vinagre blanc, comú, el de tota la vida”. La noia em va dir que el vinagre aviva* els colors de la roba, a més, neutralitza la calç de l’aigua i aquesta perd la seva duresa, que aquí al Maresme és molta, que la roba no queda aspra, i m’anima a provar-ho. Torno a casa amb el barnús i ho provo. Comprovo que té raó, un cop rentat el barnús està suau i no fa cap olor estranya, només la de l’aroma del sabó.

Així és com vaig introduir el vinagre en la rutina de rentar la roba, ja fa més d’un any que ho faig i he de dir que tan sols hi veig avantatges. Continuo explicant-vos més beneficis d’aquesta pràctica tan saludable.

Posant vinagre a la rentadora estalviem posar anticalç. Veureu de seguida els resultats: el calaix de la rentadora on  va el sabó , al cap de pocs dies de fer-lo servir, queda net com quan era nova, sense residus oxidats que fan tant de fàstic!, i la goma del “bombo”, netíssima.  També desapareixen les males olors. Ja sé que semblo l’anunci de Calgón, i és així , com us ho explico!

Més avantatges, encara: tenim cura del medi ambient, doncs el suavitzant crea una pasta greixosa que és molt difícil, per no dir impossible, de diluir per l’aigua, i aquesta surt pel nostre desaigüe sobre-contaminant. I si recordem el consell d’aquell químic que ens deia que és molt dolent per a la pell, doncs si l’evitem, millor, ja sabem que  l’abús de químics altera la nostra protecció natural.

No vull oblidar de dir-vos un altre aspecte important:  vigilar la quantitat de sabó. Solem posar molt de sabó a la rentadora perquè pensem que així la roba quedarà més neta: Error. Conversant amb un tècnic em va dir: “de fet, la rentadora podria rentar només amb aigua”. Aquella vegada també vaig fer cara d’estranyada en sentir aquelles paraules. No ho hagués dit mai! Em va dir que la rentadora, amb aquests cicles curts de rentada que fem servir, no té temps d’esbandir tota l’escuma que produeix l’excés de sabó i aquest sabó queda en la roba, i jo penso que això també pot donar problemes de salut a la pell. Què en penseu? Té força lògica. Des de llavors, poso la mida justa de sabó que recomana el fabricant, que com ara se suma el guany de què el vinagre treu la duresa de l’aigua, és molt poca quantitat, per tant, estalviem detergent, també. Aquell tècnic em va dir que la rentadora gairebé no havia de fer escuma quan la veiem funcionar. Així que ja sabeu, si veieu molta escuma a dins el “bombo” és que us heu passat amb la quantitat del sabó.
També utilitzo el vinagre al rentaplats, encara que no sóc tan constant perquè me n’oblido. Si ho feu, veureu que el vidre dels vasos perd aquella blancor que els deixa lletjos. A la rentadora de roba,  l’hi poso sempre.

Animeu-vos a provar-ho i ja em direu com us ha anat!

*que el vinagre aviva els colors, ja m’ho havia explicat feia anys la meva mare. Antigament el posaven a la darrera esbandida de la llana.

Buenos días, corazones!

En els matins convalescents baixava al passeig marítim a prendre el sol, quan aquest sortia, doncs fa dies que tenim el cel atapeït de boirina grisosa. M’endinsava en la sorra de la platja, deixant el soroll de la ciutat al darrere: la gent, el trànsit, i el ring del timbre de l’Escola Pia indicava que s’acabava el pati;  a mesura que avançava, el soroll del mar ho omplia tot, ofegava tot el restant. Al fons a l’esquerra, un estol de gavines reposaven en l’aigua. M’estirava damunt la sorra, i podia sentir tota la superfície de la meva esquena, i em concentrava en la respiració: acompanyava l’aire entrar i sortir del meu cos a la vegada que sentia com respirava també el mar. Un arc de cel blau s’eixamplava per damunt dels meus ulls. Esteles d’avions dibuixaven camins a l’infinit. Incorporada, perdia la mirada en l’horitzó, perquè, en ell, no havia de mirar res, tan sols respirar, agafar aire, deixar anar aire, en un moviment mecànic, autònom i intel·ligent, de supervivència.

Així passava gairebé una hora, abandonant el cos a aquest tros de natura que tenia cura de la meva persona. Tornava cap a casa, ho feia pel camí a peu d’aigua i recollia tota l’escombraria que el mar no desfà, la posava en una bossa i després la llençava al contenidor.

Aquesta era una manera d’agrair a la natura tot el que posava a la meva disposició de manera gratuïta, un petit gest en preservar el medi ambient i cuidar de la vida igual que la vida cuida de mi.

Us deixo a continuació uns vídeos del més poètic del que hauré escrit avui. El primer, bellíssim, d’aquest mar del qual us parlo, un mar enretirat, distant, d’hivern. El segon, trist, d’aquesta brutícia que llencem al vàter i de la que hem de prendre consciència: plàstics, draps, bastonets de les orelles, tovalloletes humides (que no es desfan, aquí en teniu la prova), compreses. I tot això és a peu d’aigua, on la màquina que escombra no hi arriba.

Gràcies per acompanyar-me un dia més!

Gaudir Gaudí

gaudi

Ahir, visita amb la família a la Pedrera i a la Casa Batlló. Antoni Gaudí va consagrar la vida al seu treball. Gràcies al seu talent i a la gent que hi va confiar els seus diners, avui podem gaudir d’aquest somni en expressió. Un arquitecte orgànic. Una ànima càlida i una ment visionària. Trobava la bellesa a la natura  i les seves creacions són representacions d’aquesta natura que ell admirava. Jo rebo la seva obra com una fantasia feta realitat. La llum, el color i la forma en moviment, tota ella vibra com una simfonia alegre, una oda a la vida.

casa batllo