Celebrar la vida

Imatge relacionada

Ai quin greu, ha passat el setembre i no he escrit res. M’he adonat ara. Feia dies que ho volia mirar, però estic absorta amb la pintura i el curs a l’IOC que ha tornat a començar.
Com ha anat l’estiu? En un no res entrarem a la tardor i a corre-cuita estarem comprant regals per Nadal. La vida passa tan de pressa que, si et descuides, no tens temps a sentir-la. Només si hi posem tota l’atenció que es mereix tenim  la sensació de viure-la.
Així que no ens passi res per alt. Estiguem atents a la vida, convidem-la a quedar-se amb nosaltres, regalem-li flors, somriures, abraçades i fem-li molts petons.
Jo us n’envio molts a tots vosaltres.

(Pels qui no ho sabeu, quan vaig iniciar el blog, em vaig proposar fer-hi una entrada com a mínim cada mes, i el setembre m’ha fugit)

Anuncis

Se m’ha tornat a omplir la pau

 

David Carabén

Tinc amics que aquest any han fet el camí de Santiago. Altres que han fet viatges exòtics, com per exemple a Àfrica. Jo aquest estiu he tornat a agafar els pinzells i estic dedicant molta estona a pintar. Com la regla de Sant Benet: “Ora et Labora” doncs jo, “ora et pinta i no pensis, no pensis tant, Lita”. Hi ha gent que es troba a si mateix i fuig lluny. Gent que fuig lluny  i es troba a si mateix. I quan no pots fugir, ni deixar-ho tot però et vols trobar, com ho fas? Jo ho he fet així, pintant.

Aquest estiu per a mi és un viatge de retrobada amb la il·lusió i amb les ganes d’estimar. M’he enamorat d’una veu! Em confesso  plenament addicta a la seva energia. M’arriba al pit i fa ressonar la seva vibració dins el meu cos, donant-me empenta. La música dels instruments del conjunt em fan bategar a un ritme que em fa estar tan bé!, i feia tant temps que no em sentia així…se m’ha tornat a omplir la pau i em sento sortosa!
Aquest estiu, el meu viatge exòtic no ha anat més lluny de matar mosquits i formigues, d’esmorzar al costat dels gats que s’enfilen a la taula, regar els testos i treure a passejar una mestissa de pit bull de sis anys, de nom Lila, a la que tinc apadrinada. El meu camí de “Santiago” ha sigut explorar el meu dins des dels pinzells i veladures, deixar expressar l’ànima. Retrobar-me amb amics que estimo i fer-los saber que és així. Sentir la necessitat de cercar un xic de brisa durant les passejades en les nits caloroses, agafada de la mà del meu amor i escoltant de fons el mar mirant la lluna de sang.

Somriu

Comparteixo amb vosaltres aquest clip que he trobat molt bonic.

Smile though your heart is aching
Smile even though it’s breaking
When there are clouds in the sky, you’ll get by
If you smile through your fear and sorrow
Smile and maybe tomorrow
You’ll see the sun come shining through for you

Light up your face with gladness
Hide every trace of sadness
Although a tear may be ever so near
That’s the time you must keep on trying
Smile, what’s the use of crying? 
You’ll find that life is still worthwhile
If you just smile

That’s the time you must keep on trying
Smile, what’s the use of crying? 
You’ll find that life is still worthwhile
If you just smile

Festa Major

foc les santes

Pietà

Hi ha dones

a qui, ja gran, se’ls morí un fill,

i el duen sempre a les entranyes,

que es van obrir de nou per acollir-lo.

Girat el mirar endins,

veuen només un embolcall de gasa

fred, rígid, mut.

L’orella escolta sols

l’abisme del silenci.        Joan Vinyoli

 

Després de dies de mutisme, volent complir amb el propòsit d’escriure com a mínim un cop al mes, faig aquesta entrada des de la tristesa més callada. La mort fa temps que em segueix uns passos més enllà dels meus, en silenci.
Emotiva imatge la que ens evoca el poeta al perdre un fill: tornar-te a obrir d’entranyes per acollir-lo de nou, tancar la pell, sobreposant capes, una al damunt de l’altra, tornar a tancar la rosa, fer el procés invers a florir. Desaparèixer.

Hi ha vegades en què sento que et perdré
i no sé què més podré sentir aleshores
que no estigui sentint ara
en aquesta agonia de pèrdua.

Respectar segons quines actituds és un misteri massa gran per no deixar que t’esberlin per dins.
És festa major. A fora és foc i aigua,
música i rauxa, calor i alcohol.
Portes endins tu jeus i dorms,
escapolint l’angoixa,
aïllat entre pors i consciència,
entre llàgrimes i paciència.
Ball al carrer i la tristesa
instal·lada darrere els ulls.

Acàcies florides

ACACIES

Cada vegada que veig les acàcies florides
penso en tu.
Era la tarda de l’adeu,
el sol es ponia,
ocells volant ras i el seu crit…
i les acàcies escampant
primavera, primavera, primavera,
i al cor, pena.

Són o no les flors un petit miracle?

gerani

Es pot ser més generós? Cada any per aquest temps els geranis explosionen els seus colors. La buguenvíl·lea és a vessar. Mentre netejo les fulles que van quedant seques dono les gràcies per poder tenir-ne cura. Són tan bonics! Aquest pensament és tan subtil que s’evapora cap al trosset de cel que es veu des de l’eixida, s’eleva direcció als núvols i es dissipa convertint-se en amor. Puc sentir com crepita i es fon.
Ahir al sopar em van sorprendre tants somriures. La meva ànima es perdia i es retrobava en tants ulls brillants. La gent agraïda se sap feliç i a la vegada és discreta. Observa i estima. Té paciència. No s’enfada.
Penso en tu, Dolors. L’amor té aquesta força. Apropa la distància. Aquest matí et sento al meu costat mentre cuido les plantes que floreixen malgrat tot a la vida, em diuen tantes coses… em parlen a través de la bellesa i el color. La vida esclata petita i es fa gran en la mirada i vol que tingui esperança i que estimi.
Ànims Milós! No existeixen batalles sense guerrers.

Escric per dins

Espiral

Estirada al llit sota l’empara del silenci sento el meu batec descompassat: bum, bum- bum-bum, bum… Escric per dins. Omplo el cos per darrere la meva pell de les paraules que penso. Naixen del melic i pugen envoltant els òrgans en moviments espirals. Al passar per la gola raspen un xic i arriben al cervell on s’apilonen encaixant una rere l’altra pels solcs de les meves circumvolucions.

 

Escric per dins és un terme emprat entre amigues comentant amb disgust el fet de no poder dedicar temps a escriure allò nostre més visceral. La Yvette em diu: ” …sí que escric, escric per dins” .