Quan és d’hora

Llevar-se aviat els dies de festa, té la més gran recompensa quan vols gaudir d’una estona de tranquil•litat. Els carrers quiets, no hi ha remors de cotxes ni de vianants, la casa en silenci perquè tothom dorm encara, i el rònec portàtil per única companyia, doncs fins i tot deixo als gats a baix, perquè no em destorbin volent entrar o sortir del meu despatx. Un cop allà, començo a escriure o a repassar idees que vaig deixar desades, i m’oblido fins i tot de beure’m el cafè amb llet que m’havia preparat i que reposa a la dreta de la taula i s’ha quedat fred. Però què voleu que us digui! Fins i tot aquell cafè amb llet fred, té en aquells moments el millor gust, i al no cremar, li denoto les textures que durant la setmana em passen per alt. Aquests moments em regeneren, m’aviven l’ànima quan el cos descansa de l’activitat física. En les estones en què estic quieta, puc sentir com serpentegen impulsos nerviosos entre els meus músculs, i baixen pels braços, tzz, tzz, i els trapezis cansats peeesen, i començo a pensar que m’he llevat massa d’hora.
Ara ja clareja el dia, neixen sorolls del fons del carrer, i entre núvols treballa el sol per il•luminar un nou dissabte.
Bon cap de setmana!

Les tardes de pluja

melted-butter-and-sugar

Darrere els vidres, la llum de la tarda es plega com les varetes d’un ventall, amaga el color i tot queda en penombra. Són aquelles tardes de novembre en les que apareix la necessitat de crear, crear quelcom que culmini en la satisfacció de l’obra, sigui quina sigui la idea de projecte i sense que el risc de la frustració impedeixi la proesa, per si aquesta no arriba a bon fi.
Hi ha tardes de pluja en què a la cuina cauen els ingredients del cel, i entre pols blanca i clara batuda comença l’aventura d’una màgica sessió d’experiments.
L’alquímia més rústica, però alquímia a la fi, ballant al so de la música d’una vella ràdio. Milions de partícules en transformació, formen diferents mixtures, i es fonen a alta temperatura, que sota el prodigi de la ciència, esdevenen pastissets i coques al pas d’una familiar recepta.
Viatjo a temps passats, quan era l’àvia i més endavant la mare la que cuinava durant les mateixes tardes plujoses a fi d’entretenir-nos i proveir-nos d’un gustós berenar. I en aquest viatge d’evolució nostàlgica el cor es vesteix d’enyor i em deixo portar per l’abric d’una bona mossegada de plaer, encara calent, i la boca se m’omple de sentits tot mirant la pluja.