Si vens amb mi
no em demanis un camí planer,
ni estels d’argent
ni un demà ple de promeses, sols,
un poc de sort
i que la vida ens doni un camí ben llarg. “Que tinguem sort” Lluís Llach
Sovint penso en tu, massa sovint. Se’m descusen els bons propòsits de la llista de l’any nou i faig trenes amb els parracs de les meves misèries. És tant el temps que vivim en penombra que a vegades em demano què seríem si no fóssim desgraciats, si no ens avergonyíssim de les nostres imprudències, si mesuréssim els impulsos quan diem paraules que sabem que fereixen, i malgrat tot, les deixem anar a la velocitat de dards afilats, que es transformen en els retrets que ignorem i neixen com flors del llot de corol·les àmplies. Seríem més aprop de l’amor aleshores o totes aquestes desventures són el nostre amor?
Somicava al sofà i m’he sorprès dins un somni. Asseguda davant un terra de glaç, hi feia un forat petit per on hi passava amb cura una corda amb la voluntat d’arribar al fons, al fons d’aquell gel. Un forat petit, és el poc que he pogut fer, una corda per rescatar-te, a tu o a mi?
Em sorprenc tenint aquests somnis que no signifiquen res i són tan reveladors alhora. Desperta, creo ponts preciosos, amb materials de tota mena, que em porten a tu.