Ponts

 

Si vens amb mi
no em demanis un camí planer,
ni estels d’argent
ni un demà ple de promeses, sols,
un poc de sort
i que la vida ens doni un camí ben llarg.  “Que tinguem sort” Lluís Llach

Sovint penso en tu, massa sovint. Se’m descusen els bons propòsits de la llista de l’any nou i faig trenes amb els parracs de les meves misèries. És tant el temps que vivim en penombra que a vegades em demano què seríem si no fóssim desgraciats, si no ens avergonyíssim de les nostres imprudències, si mesuréssim els impulsos quan diem paraules que sabem que fereixen,  i malgrat tot, les deixem anar a la velocitat de dards afilats, que es transformen en els retrets que ignorem i neixen com flors del llot de corol·les àmplies. Seríem més aprop de l’amor aleshores o totes aquestes desventures són el nostre amor?
Somicava al sofà i m’he sorprès dins un somni. Asseguda davant un terra de glaç, hi feia un forat petit per on hi passava amb cura una corda amb la voluntat d’arribar al fons, al fons d’aquell gel. Un forat petit, és el poc que he pogut fer, una corda per rescatar-te, a tu o a mi?
Em sorprenc tenint aquests somnis que no signifiquen res i són tan reveladors alhora. Desperta, creo ponts preciosos, amb materials de tota mena, que em porten a tu.

No és mala llet

N’estava tipa de rentar aquells llençols, bruts de la suor de tants dies que no faria mai nets. Tipa de girar mitjons fets una pilota, que no eren pocs, i mira que els ho havia demanat vegades, perquè a ella li agradava posar-los a la rentadora estirats i a poder ser del dret, però això era demanar massa. Tipa de netejar escopinades, del fet que no buidessin mai els cendrers, de que la taula estigués plena de restes de menjar de dies i de tabac d’ embolicar; de que apaguessin les cigarretes a les rajoles de la terrassa, deixant aquelles taques grises, gairebé perennes. Tipa de papereres a vessar, les pobres papereres, perdien tota la dignitat de la seva funció, i ella corria a buidar i a posar-les una bossa neta, i ai, quin descans, quan tot es restablia a poc a poc. I aquella tassa del vàter sempre oberta, i amb pipí per estirar la cadena, el rotlle de paper higiènic acabat, trist i sol, que en mirar-lo pensava: “a tu i a mi ens han oblidat” i el treia amb la delicadesa de costum i el reposava per un de nou que lluïa amb tota la seva esplendor de paper higiènic.

 

Dormida

Avui tinc el plaer de compartir amb vosaltres una redacció que ha fet la meva filla, al març farà disset anys. L’he trobada molt bonica i li he demanat permís per pujar-la al blog. Desitjo que us agradi.

***

Es divertido observarla mientras duerme, sus facciones descansan relajadas mientras su pecho sube y baja de forma constante. Me transmite la calma de un mar tranquilo, la paz de un lugar desolado. Me pregunto en qué estará soñando, pues su boca está curvada mostrando una sonrisa tímida. Es extraño observarla sin que me devuelva un ceño fruncido y una mirada interrogante, ella me transforma en un perro confuso y loco, pero eso sí, al fin y al cabo, en su perro. Entenderla, para mí, tiene la dificultad de mil rompecabezas, pues el corazón de una mujer es un océano profundo de secretos.

No sé si cuando dice que me quiere es porque me ama o es porque quiere algo de mí. Y en el último caso, puedo asegurarle que mi corazón ya es suyo. Poco a poco se mueven las pestañas mientras se van abriendo sus ojos de cristal, tarda en reconocer dónde se halla, en cuanto se da cuenta, se gira lentamente para encontrarme y lo hace, aunque yo me pierdo en su mirada. Le ofrezco una sonrisa sincera y ella me la devuelve. Me da un corto beso en los labios mientras se acomoda en mi pecho, estoy seguro que siente como mi corazón se acelera con su tacto.

-¿Llevas mucho rato despierto? –me pregunta.

Roser Martí Palomera

Marietes

(malgrat ho pujo avui, aquest escrit és del passat 1 de febrer, ho dic perquè el temps ha canviat altra vegada)

Una marieta s’ha perdut a l’eixida de casa aquest matí. És poc freqüent veure marietes i més en una eixida urbana, m’ha sorprès gratament veure-la, era sota una cadira, quieta i petita, com una boleta lluent, amb els seus topets damunt les ales, tan perfectes. També trobo sorprenent el fet que els meus ulls es fixessin en una cosa tan petita, descobrir una marieta sempre em fa pensar en els petits miracles que ens acompanyen. Un amic diu que hi ha dues maneres de veure la vida, una, creure que no existeixen els miracles, l’altra, creure que tot és un miracle. Hi ha moments en la vida en els que penso que tot és un miracle.
Avui s’hi estava molt bé al terrat, el sol m’escalfava la pell gairebé com una carícia i era un plaer estendre la roba protegida a la seva calor, semblava talment com si l’hivern ens deixés fer un tastet de primavera. No podia desaprofitar el moment i he aturat el meu rol de dona que estén i com sortint del personatge, he deixat el cos amb els braços alçats subjectant roba i pinça, aturat en l’escena, mentre la meva ànima es delejava d’aquella escalfor meravellosa, desconnectada entre piles de roba separada per colors i el soroll de la rentadora que donava voltes, xuc-xuc, xuc-xuc.

A destemps

No té el mateix gust el cafè amb llet a deshores, quan el prens per fer coixí a l’estómac, perquè el remei no caigui com una pedra al fons d’un poal buit. En aquests moments, a destemps, canvia la perspectiva de la vida, surto de la rutina diària i quasi sento por, colgada al sofà sota una manta, provant d’escalfar el cos, malgrat el fred no surt de dins, és allà instal·lat, darrere el tel fi que cobreix els óssos. M’allunyo, m’allunyo conscient mentre provo de trobar l’alternativa, i desconnecto la ment abandonant-la a una mena de confiança com la que em dóna saber que després de l’exhalació tornaré a inspirar, fluixet, i dirigint l’aire cap allà on el necessito, mirant d’estalviar energia que avui sento el cos malalt. Rums- rums i bàtecs dèbils, formigueigs, que si m’estic quieta i els dono un lloc al cos perquè existeixin potser aniran per feina i demà ja estaré millor. Així que tanco els ulls i amollo, i els teixits interiors efervescents s’obren camins com corcs dins el cervell i els ulls se’m fonen al darrere les conques, i els tanco. “ Petita meva, petit gran amor que em dius que no vols ser tu, tes paraules omplen els meus pensaments en aquesta matinada de malaltia, que em dius que al davant de les teves nines hi ha un tel que no et deixa sentir alegria. Com podria jo dir-te d’on trec l’alegria perquè poguessis treure-la tu quan et fes falta?, no sé explicar-te-ho amor meu”. Per moments tot torna tèrbol, ni la vida que m’entra per la boca reconec.