Com l’isard

A Burriac el sol es pon.
Des del passeig, damunt la sorra,
provo de córrer
i els peus són plom.
De puntetes com l’isard lent,
esquitxos de sorra,
fugen del moment,
gelosos, no volen veure
com la tarda i jo festegem.

Dolços somnis

Estimats amics, alguna vegada heu dubtat quan us han fet la pregunta de qui sou? Us la heu fet alguna vegada? Us venen decidides les respostes al sentir aquestes paraules? Vull explicar-vos un fet que em va succeir no fa masses dies, i que em va fer pensar.
Era de matinada i estàvem dormint, jo tinc el son lleuger i aquella nit el meu home enraonava en somnis, deia:
−Qui ets, qui ets? , en veu clara .
Ho va repetir diversos cops. Jo estava una xic atordida, llògicament perquè m’havia despertat amb aquell sobresalt, però lo graciós és que no vaig saber contestar-li simplement –sóc la Lita, tot al contrari, jo no entenia per què ell no sabia qui era jo, i aquest fet em va fer dubtar de qui era jo en realitat, fins el punt de pensar: si ell no em reconeix , no sé qui sóc.
Per còmic que pugui semblar, tot va passar en pocs segons però foren angoixants per a mi. Ell no va adonar-se de res perquè no es va despertar, era tan sols un somni. L’endemà li vaig explicar i varem riure tots dos.
Faig tota aquesta introducció per si us pot semblar interessant aquest plantejament, o poder sóc molt enrevessada.
Fa uns dies parlàvem amb unes amigues sobre els mestres que hem tingut a la vida. Recordem aquells mestres que ens deien que no faríem res mai, que érem una pèrdua de temps; també recordem els que ens miraven amb els ulls tendres i esperançadors, per aquests els guardem un bon record i tot l’afecte. Algunes persones que són importants per al desenvolupament de la nostra vida ens transmeten la seva inseguretat , les seves mancances; podríem dir que és negligència, que no ho fan expressament, tan sols no en saben més, o poder és el que ells han rebut. D’altres ens donen ànims i ens encoratgen a fer coses positives perquè creuen en nosaltres . Aquell dia l’Eva va dir unes paraules que vaig trobar reveladores: “Ningú t’estimarà tant com ho pots fer tu mateix” “el teu millor mestre ets tu “.
I té raó, ningú pot saber millor que tu què vols, ni com et sents en el moment present, a voltes ens confiem als altres perquè ens falta confiança en nosaltres mateixos, i esperem que ells trobin les respostes que volem escoltar, en definitiva els atorguem una responsabilitat que no els toca perquè ens pertany a nosaltres. N’hi ha prou en fer un centrament i connectar-te amb tu mateix per trobar la calma quan s’ha perdut i recuperar aquella pau que ens aporta benestar, i mentre es troba, deixar-se acompanyar per les bones paraules, aquelles que ens obren la mirada a l’esperança i tanmateix us dic que les respostes tampoc són tan importants.
Però tot això només ho sabem quan creixem, mentre som nens ens veiem amb els ulls dels pares, dels mestres, dels adults, i els grans hauríem de saber quant d’important és la mirada que els tornem als nostres infants, saber que aleshores la responsabilitat és del tot nostra.
Tornem a la pregunta: Qui sóc? Heu tingut uns moments per reflexionar-hi? Jo estimats, estic feta un embolic encara, no sé dir-vos qui sóc, però, si us puc dir que conec l’emoció que em fa moure, si sé el que em fa vibrar, tant allò bo com allò dolent. Potser n’hi ha prou amb això, què en penseu?
Bona nit i dolços somnis!

“Progressar és tornar a l’origen”

Fa dies parlava amb el meu amic Xevi i em deia mentre m’explicava un projecte que volia endegar:

−… Lita, és així, hem anat massa endavant i no ens prova. No vaig en lloc, m’estressa. La calma la trobo fent les coses com abans …

Una de les maneres en què en Xevi s’apropa al seu ser és conreant un petit hort que té al costat d’una riera. Cada tarda el veig quan marxa amb la bicicleta, portant al seu darrere lligada, una caixa on hi transporta les hortalisses i les verdures fruits de la seva cura i atenció. Així és feliç.

Quan som joves correm tant … tot ens fa pressa, tot se’ns escapa i volem ser a tot arreu. Mirar al nostres avis ens calmava, asseguts llegint, escrivint o passejant…, com si fossin mestres de l’hora, el temps del seu rellotge anava a un “time” distint al nostre, a poc a poc, tranquil•lament contemplaven aquell temps que es guardava darrere el vidre de les seves esferes com si en tinguessin el control absolut.

Avui sé com vivien els meus avis.

Estic asseguda escrivint, són un quart de deu d’un matí de divendres de vacances. Sento com les gavines passen pel costat de la meva finestra sentint els seus cants que m’apropen al mar i l’aire porta l’olor de l’estiu.

Humberto Maturana (Metge i Biòleg Xilé), ens explica en una entrevista : “O se vive en el bienestar estético de una convivencia armónica, o en el sufrimiento de la exigencia negadora continua”.

Maturana diu que creiem que la felicitat és en què totes les coses que fem ens resultin ben fetes. Però la majoria de les coses que fem no resulten bé, algunes si i altres no. Quan surten bé, ens emocionem , estem contents i la celebració de l’èxit ens cega, perquè en realitat la nostra infelicitat, té l’origen en aquest apego a què les coses resultin bé. Per això anem per la vida fent salts entre l’angoixa i la felicitat i a l’inrevés.

Són paraules per pensar-les oi?

Joan Garriga, psicòleg i mestre gestàltic, en el seu llibre “Vivir en el Alma” posa al nostre abast un manual- compendi- resum que ens apropa a la seva veritat , regalant-nos en ell “ventures i coneixences del seu viatge” que ens ajuden a comprendre com la vida es viu a si mateixa, com la vida ens uneix fort amb els seus llaços transparents d’amor i plens de misteri.

“Progressar és tornar a l’origen” , són paraules que a molts ens poden portar desconcert i a altres veritat, i aquest fragment del llibre diu així:

“Cuando el yo queda colmado en su propia fuerza, exhausto de su periplo, progresar significa regresar, recuperar el latido del profundo silencio en nuestro interior. La conciencia personal se rinde a sus limitaciones y añora la gran conciencia, la gran inteligencia que va más allá. Y descubrimos que la tierra prometida es en realidad el paraíso perdido, que nunca nos abandonó por completo”.

Sàvies i boniques paraules, que jo avuí les sento molt vertaderes… He compost aquest bonic poema resum de la meva reflexió a tots aquests tresors. Desitjo que us agradi. Que tingueu un bon dia!

Sóc

No sóc la ment que pensa en mi
ni l’ombra que el sol projecta del meu cos
ni tan sols el cos que em vesteix.
No sóc res del que veus
perquè segurament
veus les expectatives que tu has posat en mi.
Jo sóc el ser que sent en mi
el que creu en el somni que dóna llum als seus ulls,
aquell que reposa en la pau infinita
confiant -se en el fluir de la vida
perquè creu en ella,
i que s’atura i es perd quan no es reconeix
a prop de si mateix.