Escullo estimar-te

La gota d’amor en la teva ferida.
La carícia que no perceps.
Ser l’espera al teu silenci,
lliurement,
t’estimo.

Anuncis

Música a cops

cereals

 La tristesa pesa com un cove ple d’espines (Susana Rafat, Crisàlide)

Llegeix un llibre que ha comprat per casualitat, aquest matí, buscant una autora l’ha descobert, fullejava la poesia dempeus, davant una gran prestatgeria, provant de trobar el què buscava, el llibre l’ha trobat a ella. L’autora li és desconeguda, però la presentació, l’escriptura descriptiva de les pàgines i aquell llenguatge poètic, fa que desitgi endinsar-se entre camps assolellats i nius d’abelles. Arriba a casa i tot és quiet encara, aprofita per seure una estona al seu respatller i se submergeix entre línies com si fossin un bressol d’onades. A l’estança el silenci reposa damunt les coses. Els gats dormen damunt el sofà, però alguna cosa els ha fet obrir els ulls, i aixequen el cap inclinant-lo cap a la porta, atents a un soroll llunyà que prové de l’escala. El soroll es va apropant, com s’apropa una tempesta, i ara es neguitegen, fan un salt i s’amaguen darrere el sofà. La lectora sap qui és, els gats només s’amaguen quan és ell qui s’acosta. Entra al menjador, i es dirigeix cap a la cuina arrossegant les sabatilles al pas, zas-zas. Pim-pam, soroll de portes d’armari. Agafa un bol, el deixa damunt el marbre, cop. Obre la nevera, agafa la llet, un altre cop. Obre un calaix, zas, agafa el tovalló, el tanca d’un cop. Més soroll d’armaris, agafa els cereals, pim-pam, cops de portes que es tanquen. Arrossega una cadira, esgarip de les potes damunt el terra, s’hi asseu, obre la capsa dels cereals i una pluja de clins-clons copejant dins del bol, aleshores, comença el festival de xarrups i de copets de cullera a la vaixella.
Acaba d’esmorzar, torna a la cuina, deixa la vaixella bruta a la pica, clins-clons, desa el tovalló, zas, la llet i els cereals, cop, cop. Obre un calaix, zas, n’extreu la medicació, trenca el blíster per extreure’n la pastilla, crec-crec. Obre l’aixeta, omple un vas amb aigua, beu i el deixa damunt el marbre, cop i final.
Tornant cap a la seva habitació, passa per darrere la lectora i li toca el cabell en un gest afectuós:
-llegeixes mama?

La “xispa” de la vida

coca colaA dos quarts de vuit del matí, els armaris de la cuina estaven bruts d’un líquid viscós de color marró. Regalims foscos i enganxosos baixaven per la fila de calaixos i morien en arribar a terra. He obert la nevera, amb certa recança, provant d’esbrinar l’origen del líquid i efectivament, el que em temia, l’interior de la nevera apareixia esquitxada per igual, taques marronoses i regalims foscos i enganxosos embrutaven parets i contingut. Trobo de seguida el cos del delit, una coca-cola de mida familiar tombada al prestatge superior.
Tanco la porta i penso: si no ho netejo, viure fins al migdia amb aquesta brutícia que m’incomoda. Si ho netejo, no t’estic educant com cal, si pujo a despertar-te perquè ho netegis, baixarà cel i terra i no tinc forces. Opto per netejar-ho i parlar-ne al migdia, i et castigo sense beure coca-cola.

L’estiu

L’estiu és un impàs en el temps, un pont que divideix el riu del treball, l’obligació i la rutina. Des d’aquest pont prenc una altra perspectiva, faig un repàs de com ha anat l’any fins aleshores i em miro el setembre amb una confiança inquieta.
Llevar-se d’hora aquests dies em permet gaudir del silenci de la casa i del fora. Escolto el cant dels ocells i el soroll de les barques que surten de la cala. El cafè fumeja i el sol de bon matí ja pica, avui serà també un dia de calor. Un ocell s’ha aturat damunt la barana de la terrassa, piula sense parar com un desesperat. Ara n’ha arribat un altre i marxen junts volant.
La calma de l’estiu m’obsequia amb els instants de la vida que sovint obvio a salt de mata. Són instants molt rics, fructífers, vitals, de connexió al no-jo i passo a ser soroll d’ocell i aigua.

(Tamariu, 6 d’agost)

El jo com un temple

img_torrada_mantega_grande

En Jesús es lleva decidit, es vesteix i surt a comprar una barra de pa cruixent per esmorzar. Prepara uns entrepans sucats amb tomàquet i a dins hi posa formatge, un per a ell i l’altre per l’Anna, que mandreja encara, prenyada al llit. Esprem dues taronges i li fa un suc, perquè a l’Anna no li agrada massa la fruita, i ara, en el seu estat, s’alimenta i vitamina correctament. Jo, que sóc a la cuina, observo tots els seus moviments, diligents, resolutius, i una onada de satisfacció em recorre l’esperit.
Mentre em preparo les torrades, un bon ritual si es disposa de temps, observo la delicadesa amb què tallo la mantega. Escullo un ganivet petit, de fulla ben prima, i faig uns talls gairebé transparents que poso damunt del pa, perquè quan mossego la torrada, m’agrada tallar la mantega amb les dents i notar com es desfà dins la boca, però ha de ser ben fina, perquè si no m’embafa. I preparo una cafetera, i la poso al foc, i en aquest acte hi trobo pau, i m’adono que hi ha un respecte en cada moviment que fem, des de la respiració a un cop de peu, i és el respecte a la vida. Cal tenir-ho present. Amb aquest respecte el jo es torna un temple, al que s’hi accedeix amb amor.

Granatum

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Acompanyo a l’aire que s’endinsa en mi, un aire pur, que em neteja i nodreix, i em trobo amb els trossets de mi, apilonats, un al costat de l’altre, trossets de mi per dins, com les llavors de la magrana. Trossets vermells, transparents,  lluents, amb un cor a dins, un cor petit per a cada trosset de mi. I en aquests trossets et trobo, et veig en cadascun d’ells, veig la terra i el mar,  els arbres, els animals i tots els minerals. Petits universos en mi, per dins, com llavors de magrana.

Geni i figura

Ai, de tant en tant els meus estirabots, fan que em senti inestable en la vida de les relacions. Em dic a mi mateixa, que tornen els fantasmes grisos que em feien infeliç, tornen potser per mostrar-me la meva feblesa, tal vegada la saviesa es disfressa de fracàs i em diu que sigui més humil, i ai l’orgull, l’orgull, aquest em pica i m’enfado, m’enfado molt quan em grates antigues ferides i veig que encara fan mal. Creia que això ja ho havia superat i em menjo l’olla pensant que potser no ha estat així, que no he perdonat, o no en sé de perdonar, o no puc oblidar. Sigui com sigui, segueixo enfadada i em dic a mi mateixa, com per donar suport a aquesta actitud infantil, que l’oblit és pels distrets.