Música a cops

cereals

 La tristesa pesa com un cove ple d’espines (Susana Rafat, Crisàlide)

Llegeix un llibre que ha comprat per casualitat, aquest matí, buscant una autora l’ha descobert, fullejava la poesia dempeus, davant una gran prestatgeria, provant de trobar el què buscava, el llibre l’ha trobat a ella. L’autora li és desconeguda, però la presentació, l’escriptura descriptiva de les pàgines i aquell llenguatge poètic, fa que desitgi endinsar-se entre camps assolellats i nius d’abelles. Arriba a casa i tot és quiet encara, aprofita per seure una estona al seu respatller i se submergeix entre línies com si fossin un bressol d’onades. A l’estança el silenci reposa damunt les coses. Els gats dormen damunt el sofà, però alguna cosa els ha fet obrir els ulls, i aixequen el cap inclinant-lo cap a la porta, atents a un soroll llunyà que prové de l’escala. El soroll es va apropant, com s’apropa una tempesta, i ara es neguitegen, fan un salt i s’amaguen darrere el sofà. La lectora sap qui és, els gats només s’amaguen quan és ell qui s’acosta. Entra al menjador, i es dirigeix cap a la cuina arrossegant les sabatilles al pas, zas-zas. Pim-pam, soroll de portes d’armari. Agafa un bol, el deixa damunt el marbre, cop. Obre la nevera, agafa la llet, un altre cop. Obre un calaix, zas, agafa el tovalló, el tanca d’un cop. Més soroll d’armaris, agafa els cereals, pim-pam, cops de portes que es tanquen. Arrossega una cadira, esgarip de les potes damunt el terra, s’hi asseu, obre la capsa dels cereals i una pluja de clins-clons copejant dins del bol, aleshores, comença el festival de xarrups i de copets de cullera a la vaixella.
Acaba d’esmorzar, torna a la cuina, deixa la vaixella bruta a la pica, clins-clons, desa el tovalló, zas, la llet i els cereals, cop, cop. Obre un calaix, zas, n’extreu la medicació, trenca el blíster per extreure’n la pastilla, crec-crec. Obre l’aixeta, omple un vas amb aigua, beu i el deixa damunt el marbre, cop i final.
Tornant cap a la seva habitació, passa per darrere la lectora i li toca el cabell en un gest afectuós:
-llegeixes mama?

La “xispa” de la vida

coca colaA dos quarts de vuit del matí, els armaris de la cuina estaven bruts d’un líquid viscós de color marró. Regalims foscos i enganxosos baixaven per la fila de calaixos i morien en arribar a terra. He obert la nevera, amb certa recança, provant d’esbrinar l’origen del líquid i efectivament, el que em temia, l’interior de la nevera apareixia esquitxada per igual, taques marronoses i regalims foscos i enganxosos embrutaven parets i contingut. Trobo de seguida el cos del delit, una coca-cola de mida familiar tombada al prestatge superior.
Tanco la porta i penso: si no ho netejo, viure fins al migdia amb aquesta brutícia que m’incomoda. Si ho netejo, no t’estic educant com cal, si pujo a despertar-te perquè ho netegis, baixarà cel i terra i no tinc forces. Opto per netejar-ho i parlar-ne al migdia, i et castigo sense beure coca-cola.

L’estiu

L’estiu és un impàs en el temps, un pont que divideix el riu del treball, l’obligació i la rutina. Des d’aquest pont prenc una altra perspectiva, faig un repàs de com ha anat l’any fins aleshores i em miro el setembre amb una confiança inquieta.
Llevar-se d’hora aquests dies em permet gaudir del silenci de la casa i del fora. Escolto el cant dels ocells i el soroll de les barques que surten de la cala. El cafè fumeja i el sol de bon matí ja pica, avui serà també un dia de calor. Un ocell s’ha aturat damunt la barana de la terrassa, piula sense parar com un desesperat. Ara n’ha arribat un altre i marxen junts volant.
La calma de l’estiu m’obsequia amb els instants de la vida que sovint obvio a salt de mata. Són instants molt rics, fructífers, vitals, de connexió al no-jo i passo a ser soroll d’ocell i aigua.

(Tamariu, 6 d’agost)

El jo com un temple

img_torrada_mantega_grande

En Jesús es lleva decidit, es vesteix i surt a comprar una barra de pa cruixent per esmorzar. Prepara uns entrepans sucats amb tomàquet i a dins hi posa formatge, un per a ell i l’altre per l’Anna, que mandreja encara, prenyada al llit. Esprem dues taronges i li fa un suc, perquè a l’Anna no li agrada massa la fruita, i ara, en el seu estat, s’alimenta i vitamina correctament. Jo, que sóc a la cuina, observo tots els seus moviments, diligents, resolutius, i una onada de satisfacció em recorre l’esperit.
Mentre em preparo les torrades, un bon ritual si es disposa de temps, observo la delicadesa amb què tallo la mantega. Escullo un ganivet petit, de fulla ben prima, i faig uns talls gairebé transparents que poso damunt del pa, perquè quan mossego la torrada, m’agrada tallar la mantega amb les dents i notar com es desfà dins la boca, però ha de ser ben fina, perquè si no m’embafa. I preparo una cafetera, i la poso al foc, i en aquest acte hi trobo pau, i m’adono que hi ha un respecte en cada moviment que fem, des de la respiració a un cop de peu, i és el respecte a la vida. Cal tenir-ho present. Amb aquest respecte el jo es torna un temple, al que s’hi accedeix amb amor.

Granatum

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Acompanyo a l’aire que s’endinsa en mi, un aire pur, que em neteja i nodreix, i em trobo amb els trossets de mi, apilonats, un al costat de l’altre, trossets de mi per dins, com les llavors de la magrana. Trossets vermells, transparents,  lluents, amb un cor a dins, un cor petit per a cada trosset de mi. I en aquests trossets et trobo, et veig en cadascun d’ells, veig la terra i el mar,  els arbres, els animals i tots els minerals. Petits universos en mi, per dins, com llavors de magrana.

Geni i figura

Ai, de tant en tant els meus estirabots, fan que em senti inestable en la vida de les relacions. Em dic a mi mateixa, que tornen els fantasmes grisos que em feien infeliç, tornen potser per mostrar-me la meva feblesa, tal vegada la saviesa es disfressa de fracàs i em diu que sigui més humil, i ai l’orgull, l’orgull, aquest em pica i m’enfado, m’enfado molt quan em grates antigues ferides i veig que encara fan mal. Creia que això ja ho havia superat i em menjo l’olla pensant que potser no ha estat així, que no he perdonat, o no en sé de perdonar, o no puc oblidar. Sigui com sigui, segueixo enfadada i em dic a mi mateixa, com per donar suport a aquesta actitud infantil, que l’oblit és pels distrets.

Roser, lluna de plata

lluna

Es mira al mirall, una vegada i una altra. S’emprova les paraules de verd clar i pensa: de quins colors les flors millor li escauen. En tria dues de vermell i se les penja als llavis, que ara són dos pètals de rosat intens.
La calor la fa serena i els ulls són la foscor d’un mar a mitjanit. Daurada de sol la pell i el somriure: un cel ple d’estrelles, i una lluna plena de plata al front.
Si tanco els ulls, encara li veig la cara, rodona de lluna, de quan era nadó, i una filera de pestanyes llargues, intuïen el camí dels ulls grans, ametllats. Desgrana amb els dits totes les primaveres i la miro amb plaer des del meu racó tranquil. Em contagia del desig de tornar a ser jove, de sentir la fogositat impetuosa per descobrir universos paral·lels.
Quan parla, parla la memòria i tots els records, i veig el resum de les dones que omplen el meu cor.

Tristesa

La pena és una paret folrada de vellut on apago el dolor quan em copeja. Jo tan sols volia posar punt final a la pena, perquè estava malalta de cansament, enfonsada per l’apatia que segueix a la desesperació, desolada en un desert d’angoixa. Un procés, diuen, un procés. El procés s’ha eternitzat i ha esdevingut un estat, un estat a què jo no veig la fi. Jo només veig que dorms i dorms, i que se t’ha de cridar per dinar, cada dia, i baixes, i seus a taula sense dir res, amb aquell posat ensopit, i quina fila fas!, desordenada la roba i els cabells que se t’aguanten drets. Però no se’t pot dir res, ni un consell, ni una cura. Per amor que hi poso, digues-me, què en faig jo de tanta tristesa? I acabes de dinar i portes el plat brut a l’aigüera i tornes a pujar a la teva habitació, i jo que pujo al teu darrere i et veig altre cop estirat, provant de dormir. I et dic que no puc més, que no puc treure’t d’aquest pou, que has de posar de la teva part, i tu m’engegues a la merda i em dius que això que et dic, ho digui també als teus germans. I la impotència em recremava l’ésser per dintre i m’he sentit tan ferida, que he volgut desaparèixer. S’ha acabat, he pensat. I he anat a buscar aquella capsa d’ansiolítics que quedaven per casa i me n’he pres més de la meitat, tots no, perquè he pensat que serien massa, i en pensar això m’he fet pena jo mateixa, massa per a què? Quina ironia, i això m’ha fet riure, riure davant la mort.
La tristesa és una moqueta tèbia on jeu l’orgull ferit. Imagino el meu pobre cos, absorbint tota aquella droga, les meves cèl·lules intentant metabolitzar tanta metzina. He fracassat, i m’he despertat en una habitació de parets blanques, en un llit immaculat, punxada a una via de sèrum, i he sentit tanta vergonya!

Les paraules en cursiva, són versos del poemari “La matinada clara” de Maria Cabrera.