Hi ha una gran ànima que impulsa al món i que està ferida. Malviu en el més profund desequilibri provocat per les gestions dels homes, l’egoisme, l’afany de lucre, les injustícies. El dia de l’atemptat em vaig visualitzar caient de genolls en terra desplegant els braços endavant en posició de rendició i dient: “Déu meu, perdona’ns”. Si les persones poguéssim acollir aquest sentiment en el nostre cor, penso que alguna cosa canviaria al davant nostre.
Hem de comprendre que la consciència d’aquesta gran ànima és nostra. Que els atemptats són una resposta a un sofriment que ja no pot més, i esclata.
Seria bo començar a pensar què podem fer per guarir ferides a la gran ànima, com recuperar l’harmonia del benestar, creure que pensar en els altres és pensar en un mateix. Fa poc llegia una cosa semblant a: “viu i si a més pots estimar algú, fes-ho”, ho vaig trobar tan senzill i exacte. La vida en el fons són matemàtiques, equilibri.
S’ha de poder abraçar l’odi perquè reneixi l’amor. Aquestes manifestacions d’ira ens fan veure que el món ha d’unir les voluntats dels pobles per restablir l’harmonia de la vida. Qui donarà primer?
Les persones podem canviar el món amb els nostres actes i en tenim tota la força a través de la manifestació pacífica, del vot, fent valer les lleis que defensen els drets humans.
Escric aquesta entrada sense saber-ne, fent un acte de fe en el desig de ser jo mateixa i com una crida d’atenció a l’amor del proïsme. A la fi, cadascú dóna allò que té.
olordemandarina 