Jo sí tinc por

espelmes

Hi ha una gran ànima que impulsa al món i que està ferida. Malviu en el més profund desequilibri provocat per les gestions dels homes, l’egoisme, l’afany de lucre, les injustícies. El dia de l’atemptat em vaig visualitzar caient de genolls en terra desplegant els braços endavant en posició de rendició i dient: “Déu meu, perdona’ns”. Si les persones poguéssim acollir aquest sentiment en el nostre cor, penso que alguna cosa canviaria al davant nostre.
Hem de comprendre que la consciència d’aquesta gran ànima és nostra. Que els atemptats són una resposta a un sofriment que ja no pot més, i esclata.
Seria bo començar a pensar què podem fer per guarir ferides a la gran ànima, com recuperar l’harmonia del benestar, creure que pensar en els altres és pensar en un mateix. Fa poc llegia una cosa semblant a: “viu i si a més pots estimar algú, fes-ho”, ho vaig trobar tan senzill i exacte. La vida en el fons són matemàtiques, equilibri.

S’ha de poder abraçar l’odi perquè reneixi l’amor. Aquestes manifestacions d’ira ens fan veure que el món ha d’unir les voluntats dels pobles per restablir l’harmonia de la vida. Qui donarà primer?

Les persones podem canviar el món amb els nostres actes i en tenim tota la força a través de la manifestació pacífica, del vot, fent valer les lleis que defensen els drets humans.

Escric aquesta entrada sense saber-ne, fent un acte de fe en el desig de ser jo mateixa i com una crida d’atenció a l’amor del proïsme. A la fi, cadascú dóna allò que té.

Anuncis

Em quedaré molt quieta

pastis PEP

Ahir pujàvem a Llanars per celebrar el 60è aniversari del meu cunyat. Pel camí vaig pensar, no has escrit res per a en Pep… Mirant des del cotxe per la finestra i veient com de pressa passava el paisatge, em vaig adonar que seixanta anys, tot i que estem bé i que la vida que es du ara no és com la d’abans, es treballa molt també, però també es gaudeix més, es viatja més, se surt més…, com deia, m’adonava que seixanta anys ja pesen a la bossa, que estem baixant el cim, vaja. I parlo en plural perquè, encara que a mi me’n falten vuit, ja ho veig a tocar… I és un d’aquells moments d’anàlisi de consciència on t’adones que tot és efímer, el dolor i la felicitat viatgen en aquesta vida de la mà i depèn d’un mateix abraçar-los i donar-los presència per així sentir-nos vius i plens.

Em varen anar brollant els versos i vaig compondre aquest poema per a ell. Us he de dir que em vaig emocionar en fer-ho, perquè ja deveu saber que la vida en si m’emociona.
Us agraeixo la vostra companyia. Una abraçada a tots.

 

Em quedaré molt quieta
per si passa més lenta la vida.
No vull córrer mai més,
vull obrir una ampolla de vi
i assaborir cada gota, cada matís,
des de la punta de la llengua
al darrer racó d’estómac,
sentir, fins i tot, com baixa pel budell
i abandonar-me a aquesta son de desvetlla
i notar-la tota, notar-la tota, la vida.
Tot el que sento i pugui sentir,
si em quedo molt quieta i passi lenta,
més lenta, la vida.

Llanars, 14/08/2017 (Fonda Rigà, Tregurà)

DINAR PEP

Estimada amiga,

A totes les que ho sou, heu sigut i sereu. Per a cada instant compartit. Gràcies!

laughter-laughing-little-girls-best-friends_large1

 

Vaig voler immortalitzar en les retines la nostra trobada

Per recordar el moment durant el que sigui la meva vida

Viure aquells instants amb la lentitud per fer-los eterns

Abans que l’energia dels nostres cors es fongués en l’abraçada

Arribat el temps de posar cara física a aquell sac de sentiments

Sento que el nostre amor ha obert davant seu una porta

Albiro el camí llarg que encara hem de créixer molt plegades

Sóc feliç tan sols imaginant les gestes de tan grata companyia

t’agraeixo tota aquesta cura pel nostre amor

t’agraeixo la fe en ell que l’ha fet créixer

t’agraeixo la mà ferma que sostenia també el dolor

t’agraeixo simplement el ser-hi!

Com podré correspondre a la immensitat que ofrenes?

En quina almosta hi cap tot el cel que ahir veiem?

Tu m’has ensenyat a veure un món rere les ombres

a caminar delicadament en la llum amb passes lentes

Saber acaronar la bellesa de la  fragilitat

arribant a l’èxtasi de l’instant de puresa.