Penjada d’un fil

Una malla fina tanca el pati a forma de gàbia perquè no s’escapin els gats. Per damunt dels fils d’estendre un cel pintat de blau clar i nuvolada espessa, de les que et convida a pujar-hi amb el pensament i passejar-s’hi fins a enllà el fons on sembla néixer tota la llum. Per sota de les agulles, roba estesa que ara entro i plego amb soltesa com si cada peça sabés el camí que ha de recórrer i alliçonada m’ajuda en el ritual. Classifico la roba en piles segons l’habitació d’origen i quan arribo a la meva m’adono que plego pensaments i actes que ja nets són altra vegada un full en blanc on tornar a escriure, per tornar a viure. La roba neta i plegada s’està ara als calaixos de la còmoda esperant l’atzar que escollirà el seu torn a ser posada. I amb un quotidià gest de ritme alegre i dansaire, estiro ara roba usada que jeu al cove per ser rentada i en faig dues piles, una de fosca i una de clara, i un cop separada la poso a dins la rentadora i trio un programa curt. El soroll de la màquina em fa saber que el cicle ja ha començat i m’acomiado de tot fins d’aquí una estona. Tanco la porta al meu darrere, tanco els pensaments i els actes que donen voltes entre escuma i aigua.

Febre, malsons, infantesa.

Quan tinc febre tinc malsons. Somnio amb gallines. S’estan entre el meu cos i els barrots del llit i m’angoixen. M’angoixa sentir l’escalfor del seu plomall blanc i suau i tinc por dels seus ulls quiets i fixes en mi, tinc por que m’ataquin amb els seus becs i trèmules crestes perquè no em podré defensar. I crido, i ploro, mare, treu-me les gallines, mare!

Era un malson recorrent en la infantesa. Em fa pensar que alguna cosa em devia passar en una altra vida amb les gallines o potser en aquesta, ves a saber, on la memòria no arriba, però les experiències es guarden en el subconscient com un trauma. Ara ja no les hi guardo cap temor.

Contradicció: contrarietat, desacord, incompatibilitat, protesta, reprovació, contrasentit.

Tinc vuit anys. El pare ha conegut una gent en un bar de Cirera. Pel que he sentit a casa ell té una relació amb la senyora gran. Es diu Petra. És una dona grassa i té els cabells negres i llargs. Jo la veig gran pel meu pare. Ella no somriu. No et mira als ulls quan parla. Amb prou feina li puc sentir la veu quan mana el que s’ha de fer. El pare està molt prim. Va ben arreglat perquè ell és molt polit, però els seus ulls estan enfonsats en el rostre i l’ànima s’amaga sense voluntat al darrere d’un encanteri. El pare li demana a la mare que ens arregli perquè ens vol portar a fer que aquesta gent ens conegui. La mare està disgustada, no li agrada el que el pare vol fer. Discuteixen mentre parlen. El pare la convenç i la mare ens posa roba de diumenge i em pentina els cabells recollits en una castanyeta, que a mi no m’agrada que em faci, perquè me’ls tiba enrere i me’ls aguanta amb ganxos que em punxen quan me’ls posa. Jo no entenc per què acceptes el que el pare et demana si tu no vols. Hi vaig a desgrat. Tinc prou enteniment per saber que allò no està bé. No està bé que vegis la Petra, pare, que intentis fer veure que ells ara també són la teva família perquè no ho són. I a contracor agafo la meva germaneta a coll, perquè és petita i no camina, i pugem al cotxe, un 1430 esport, gris platejat, que tu dus impecable. Durant el trajecte estic molt callada, però en el moment de sortir li dic al pare que no vull baixar, que no hi vull anar, però el pare em convenç perquè ho faci.