M’ha agradat l’entrevista d’avui de l’Ara, a la secció Converses amb Vida d’en Carles Capdevila. “No he de portar diners al banc si no sé en què els invertirà” Joan Antoni Melé

Saber de persones com ell em fa creure en el que deia el poeta “Tot està per fer i tot és possible”. Ostres,  però hi ha molta palla a treure encara…, perdoneu el desànim. Millor llegiu.

entrevista-joan-antoni-mel-triodos-bank-cateconomica-513-1-638

(foto d’una altra entrevista, trobada a la xarxa)

Acabes de fer 65 anys. Et jubiles?

Em jubilo de la comoditat i començo a lluitar. Un pensador que m’ha inspirat molt, Rudolf Steiner, deia: “Si saps viure adequadament, com més gran et fas físicament més jove es fa l’ànima”. Em sento amb una il·lusió, un entusiasme i una força que no tenia als 25 anys. El cos a vegades no em segueix, però per dins tinc ganes de menjar-me el món.

us deixo l’enllaç per si voleu llegir-la sencera:  

 http://www.ara.cat/suplements/diumenge/Lespeculacio-arma-destruccio-massiva_0_1577242281.html

s’acomiada així:

Ets lliure?

Lluito per ser-ho. Practico des de fa 40 anys un exercici quan vaig a dormir que en dic retrospecció. Abans d’estirar-me al llit miro com ha sigut la jornada, em miro a mi mateix des de fora i miro si he sigut lliure, autèntic, he dit la veritat o m’he deixat condicionar. ¿He estat atent als altres, a la seva disposició, he tingut el cor obert? M’he compromès? I cada matí dedico molt temps al silenci i la meditació. Matino bastant, una horeta no me la treu ningú, si puc dues. I em proposo aquell dia ser una persona més conscient, més desperta, més lliure, més amorosa, més compromesa. Ho ets? No, és el meu ideal. I lluito i espero fer-ho fins que mori.

¿Això que estàs fent per arreglar el món qui t’ho pagarà?

No espero que m’ho paguin. Viure així és el pagament. 

Sí senyor, plas, plas, plas, (això és un gran aplaudiment). Gràcies senyor Melé, i gràcies senyor Capdevila.

Anuncis

A l’ascensor

perfumação

Em sembla veure’t. Seductora. Els cabells, llargs, vaporosos i ondulats o un tallat xic, tintat d’un color cridaner. Fa temps que sento els teus talons caminant quan arribes, toc, toc, toc. Imagino els malucs contornejant les teves passes en moure’s, passadís avall, cap a l’ habitació. Allà, et descalces, perquè després et perdo i l’oïda i la resta de  sentits resten la nit pendents de tu. Mentre prenc una copa de vi negre, tot fent el sopar, sento que tu també ets a la cuina. Miro el vi, el seu cos fosc. Balancejo la copa amb la mà i tot ell es mou sinuós parlant-me provocatiu: podríem sopar junts algun vespre i després qui sap… al teu llit o al meu, satisfer aquest desig fent sexe. Però el vi, m’atabala el cap, i després de menjar-me l’entrepà de truita, me’n vaig a jeure al sofà i mirar una mica la televisió abans d’anar a dormir.

L’endemà al matí, torno a sentir el teu perfum assetjador . Has baixat abans que jo, com sempre, a dos quarts de vuit, jo baixo a tres. Sóc incapaç de sortir abans per por a trobar-te. Les partícul·les del perfum s’endinsen al meu cervell incitant-lo a al·lucinacions fantàstiques que em transporten a un altre jo en el qui m’agradaria viure.

Podria ser que, aquest vespre, en tornar a casa, em deixés anar i m’atrevís a penjar-te un post-it a la porta de casa teva, un post-it groc, fluorescent, que veiessis només arribar i et deixés un interrogant de sorpresa. En ell no escriuria: Hola! Sóc en Jordi, m’he enamorat de la idea de dona que vesteix el perfum que, a l’ascensor, cada matí,  volàtil  em penetra pels narius seduint-me els sentits . Hi escriuré: Quin perfum gastes? Jordi 2n-2a.