Segona carta al pare

Pare estimat, des del meu raconet avui ens fem companyia, una companyia interna, d’esperit, silenciosa, en les paraules que escric, plenes de memòria, de l’amor que s’està en les coses, del record desat en l’arxiu al meu cap i davall d’alguna capa de la meva pell, en una carpeta que hi posa “Pare”.
Et penso i estic tranquil•la, tret d’algun ensurt que de tant en tant m’esclata als morros, com és ara el d’aquest matí. Obro la caixeta de caudals i al fons trobo la teva cartera, al dins, el teu DNI i la teva targeta de la seguretat social. El cor m’ha fet un bot i m’he posat a plorar com si m’hagués fet molt de mal. Quan deixarà el plor de ser tan trasbalsador?
En la consciència tinc totes les idees donant voltes, en elles hi cerco el consol, perquè la vida em xucla amb la seva mirada i no hi puc girar el cap Pare. Penso que la nostra relació va ser justa, sincera i honesta, que res va quedar per dir, i això, com et dic, m’assossega. Ens vàrem estimar el bo i el dolent, gaudíem del bo i ens volíem el dolent també, perquè era nostre, anava tot dins del pack d’amor, indivisible. Va costar al principi, havíem de créixer plegats en la nostra experiència i no ho sabíem llavors. I els anys em van fer aprendre a estimar la teva manera Pare, la vaig trobar tan vàlida com qualsevol altra.
Avui, recordant-te, m’emociona veure que per tu, jo, sempre vaig ser la millor manera, totes les meves mancances i frustracions no et semblaven mai insuperables i la meva existència t’enorgullia, i jo t’ho agraeixo molt i t’ho estimo pare.
Les roses del ram de comiat són seques, les teves cendres reposen al costat dels óssos dels avis, dins d’un nínxol discret, alt, que mira a mar.

500_23043202

Som memòria

IMG-20150923-WA0000 (1)

Asseguda sobre petits esquelets de petxines que el mar regurgita, n’ignoro el temps que descansaven al fons, però me’ls imagino allí, fent bonic també. Damunt d’infinits granets mil·lenaris de sorra, amb restes de pintura recent color taronja a les ungles dels peus, les taquetes blanques de les cames, pigmentació desordenada, i pigues, moltes pigues de diferents mides, com les constel·lacions del cel, avui llegia històries precioses i apreciades, que algú vivia fa uns anys, i passant les pàgines, com qui obre el cor, les històries i jo, esdeveníem la memòria del dia i ens fèiem companyia. Mentre el sol escalfava tot allò que trobava sota el seu raig i el soroll del mar posava música a l’escenari de l’obra, jo veia l’amor entre els bastidors de les teves paraules.

Horas claras

De cerca

DSCF7995

DSCF7675

IMG_8976

DSCF8164

DSCF8059

En los paseos meditativos con los perros en los que no vamos a ninguna parte, por el bosque, alrededor del prado alto, eligiendo los senderos que quieran los pasos, nos sobreviene siempre una ebriedad, una felicidad súbita de fiesta y libertad. El parpadeo de las hojas de los árboles al trasluz, cuando nos adentramos en el túnel de sombra, nos parece de una electricidad clorofílica y yo quiero correr a detener esa belleza con un clic que se parezca a la sístole del corazón.

View original post

Fer festa quan “tothom” treballa

platja Mataro ones

No està malament aquest nou horari de la setmana curta, setmana llarga, malgrat “pringues” dos caps de setmana al mes, fer festa quan tothom treballa té els seus avantatges, els dies festius són més tranquils i passen lents, i les estones s’esfilagarsen com fils d’un vell jersei.
Avui feia un bon dia per anar a banyar. A Mataró en diem així d’anar a la platja, així ho recordo i encara ho dic, anar a banyar, anar a “marc”. De camí a la platja, m’he trobat el veí amb el seu gatet blanc i negre, el gatet que no té por de sortir al carrer, que no s’espanta i fuig corrents quan veu un gos o sent el motor d’una moto, i hem enraonat una mica, amb el veí,  i el gat em passava entre les cames. He arribat a la platja i estava gairebé deserta, havia passat el camió que neteja la sorra i les meves petjades han estat les primeres a estrenar-la, quin luxe! De seguida he vist que no em banyaria, les ones, grosses, s’abraonaven damunt la vora impedint el pas. Precioses, paral•litzants, les ones, ferotges, rugien com rugeixen els lleons i les lleones, i aquest soroll –mantra d’onades- m’acompanyava mentre prenia el sol.
Estirada a la tovallola, em palpava el ventre, el seu tacte fi i esponjós m’agradava, enfonsava la mà a la sorra i hi jugava, buscava la teva mà, que ja saps que m’agrada entrecreuar el meu dit petit amb el teu i saber-te a prop, i pensava en la nostra història, de fa ja tants anys, i en com n’és d’important per mi el teu amor, malgrat els defectes de la relació de parella, el nostre amor sempre ha perdurat, i t’he donat les gràcies en silenci, entre el rugit de les ones que s’abraonaven damunt la sorra rugint salvatges, les gràcies per, per damunt de tot, estimar-me.

Temença

L’altra nit vaig somniar amb tu, tenies dos o tres anys i anàvem de la mà, entràvem a una llibreria a buscar un conte, contents, i el triàvem plegats. Suposo que sí que anàvem a comprar contes junts, però no recordo tenir la mateixa consciència que em produïa aquell somni. Aquest fet m’ha fet sentir nostàlgia i tristesa. Quan m’he llevat, t’he trucat al mòbil i no m’has contestat, fa nou dies que ets fora de casa i no has trucat ni estàs connectat. Suposo que deus estar bé. Penso en tu.
Hi ha dies que t’he de venir a despertar, perquè no hi ha manera que et llevis, i et trobo damunt del llençol amb calçotets. Ets blanc i de cabells castanys, el teu cos és llarg i prim, molt llarg i prim, i encara sues molt a l’estiu. I m’assec a la vora del llit i et miro el rostre plàcid, dormint, el dibuix perfecte de la teva boca, del teu nas, la teva barba mal arreglada amb el mentó pel roig que em té encuriosida, i et pentino amb els dits de la mà les ones dels cabells i mirant-te, sento inquietud. Tinc por que tota aquesta perfecció s’espatlli, perquè et mereixes el millor, mereixes la vida tranquil•la que em vares donar, malgrat la distància excessiva. M’agradaria veure que les coses et sortissin com tu esperaves i que no fos necessari pujar a despertar-te, m’agradaria trobar l’habitació buida, o bé plena de projectes, d’anhels, de la il•lusió que ara no tens.
És un temps difícil aquest que ens toca viure, ens falla l’actitud i no ens queda massa humor. Prego que el canvi giri en positiu, vull veure més sovint el teu somriure escàs, sentir més alegre la teva conversa, no saps el que costa tirar endavant quan els que estimes no segueixen el pas.
T’estimo fill, amb tot el cor. Torna aviat.

Confiança

Sortíem a passejar a mitja tarda. Sempre he pensat que a la casa li falta un passeig. Situada al mig de la muntanya, allà tot és pujada o baixada i es feia difícil sortir amb el cotxet. Et portava lligat al cos, davant del pit, dins d’una mena de motxilla, i passejàvem per davant les altres cases del carrer del mirador, la majoria segones residències en aquells moments tancades, fins que arribàvem al bosc i el camí es perdia entre matolls i arbusts. A l’esquerra, sota uns arbres, una mena de cabanya de jocs construïda amb uns quants troncs, imagino que per uns nens que mai hi vaig veure. Llavors fèiem mitja volta i tornàvem a casa.
Al vespre pujaven els avis i es quedaven moltes nits a sopar amb nosaltres.
Has crescut tan ràpid, volies córrer més que el temps, interessat per coses dos anys més a la teva edat, jo et vigilava de lluny, de reüll, donant-te la confiança que em mereixies, i també m’era còmode, no et pensis, ja saps que el teu germà és la teva antítesi, i després la petita, amb tota la seva gràcia, com poder resistir-se? Això va fer que encara fossis més independent, però ai, ara, no saps el greu que em sap, perquè m’adono que t’he trobat molt a faltar durant aquest temps en què m’ha desbordat la vida.

Despertar

Recordo que vàrem sortir del pis de Mataró perquè hi feia molta calor, encara no teníem intal·lat l’aire condicionat. Tu dormies tan sols amb un bolquer posat, i bo i així, suaves en excés, em preocupava que et deshidratessis i per aquest motiu vàrem decidir anar a la casa. Òrrius gaudia d’una altra temperatura, el clima era més sec i fresc. Jo tenia vint-i-vuit anys, ja no era cap nena però si ho era la meva experiència, la meva poca experiència per tot plegat. Quan miro enrere, penso en la teva infantesa i em qüestiono si es pot ser independent ja de nadó. Amb el teu cos semblaves dir-me: només necessito el que no puc fer jo. No ploraves, no et bellugaves, només dormies. Em passava la major part del dia sola, fora d’alguna visita esporàdica a la setmana, recordo que em preguntava, com podies dormir tant, i aleshores imaginava que ens donaries mala nit, però no era així, seguies amb el teu tarannà tranquil. Et despertaves cada tres hores per reclamar el teu biberó, anaves sincronitzat com el rellotge del poble: dong, dong, dong, tocaven les tres i feies el teu soroll, perquè d’allò no se’n podia dir plor, et donàvem menjar i et canviàvem el bolquer, i seguies dormint. Eres blanquet i calb, com una rateta, de cos llarg i prim, i els teus ulls mai no buscaven els meus. Aquesta sensació encara la tinc ara, impresa en el meu ser, i ja em disculparàs si no és fidel al fet, és només una sensació, que em provoca una mica de fredor, això sí.