Quant gran és l’oceà
abocador de llàgrimes.
Quan el dia és gris
es confon l’horitzó,
són cel i llàgrimes
una mateixa cosa.
Mes: Juliol de 2014
Rachida
Un raig
de llum
del cel
et guia,
reflexa
la flor
de lotus
més bella,
Rachida.
Poema
al vent
travessa
el mar,
arriba
a port
el guardo
al pit,
Rachida.
Allà,
somriu
la nit,
i escalfa
el foc.
Un pont
dos mons
un cor,
Rachida.
Rachida, les nostres ànimes s’han trobat en un impàs estret, suficient per recordar la teva essència.
Fins sempre, Bon viatge
Haikus del record
Neden en rengle
els ànecs a la bassa,
la vida lenta.
Troncs i cordes,
gronxador entre acàcies,
nusos de l’avi.
Paller avall,
el millor tobogan.
Infant feliç!
Llum de carbur,
sopa de farigola;
dolça penombra.
Campana i xiulet,
màquina de carbó;
tren del record.
Marta Teixidó.
Haikus d’ara
El sol ixent
entre fullam d’alzines,
xiula la vida!
Timó florit,
trànsit feroç d’abelles,
futur melós.
Nuvolets blancs,
a les branques dels pins?
Búnquers d’erugues!
Bella rosella,
et prenc i t’esvaeixes.
Quin desencís!
Llisquen les gotes,
ràpides vidre avall;
serps d’aigua en zel.
Plou sol a raig
damunt dels llençols blancs,
un vals d’amor.
Marta Teixidó
La Tórtora
Dissabte es celebrava el XIII recital de la nit de la poesia a Santa Maria de Palautordera. D’ entre tots els participants vaig atrevir-me a demanar a la Marta Teixidó, si em deixava pujar al web el seu repertori, que vaig trobar ric i d’una bellesa i sensibilitat emotiva.
La tórtora
Fora el poble, en un vell casalot
rònec i tancat, a vora la via
una tórtora temps ha que hi nia
abandonada a la seva dissort.
Amb els ulls orfes de sol i de lluna
parrupa planyívola un cant de dol,
amb el plomatge de pols i de runa
esvolastrega, sens trobar consol.
El tren xiula, s’atura i se’n va;
els viatgers passen, no poden entrar,
maldiuen el fat i el rellotge parat.
Ningú allibera l’au de l’abandó.
Defalleix tothora l’estació.
Bella tórtora de la infantesa
no vull que llangueixis en l’abandó.
Jo faré del teu plany, crit i escomesa
als vents potents per ta salvació.
Que esbatanin portes i finestres!
Vull als teus ulls, polsims d’estrelles;
fora parets esquerdades i amb runa!
vull a les teves plomes, clarors de lluna.
Que galopin les busques del rellotge!
i el casal rebi sempre els viatgers;
que onegin llençols blancs al terrat
i un estel per cridar la llibertat!
Tórtora de la infantesa,
estació de Palau,
et vull
oberta,
renovada,
habitada,
viva.
Gaza
Voldria que el temps de l’horror a la terra s’aturés, o millor, no existís. No puc estar asseguda al sofà mirant-lo a la cara sense poder fer res o tan poc, que és el mateix que res. Ara sóc al llit amb el portàtil damunt les cames, intento escriure per desfogar la impotència, per suavitzar la tristesa que oprimeix en un puny la meva gola. Les llàgrimes a raig galtes avall, pensant en Déu, l’imagino mirant-me amb el seu rostre abatut i també plora.
Quan acabarà el temps de l’estupidesa a la terra? Quan podrem viure com a germans, acompanyant-nos els uns als altres? Quan regnarà l’amor entre els homes? Sembla que hi ha llocs en aquest món que tan sols poden conviure amb la mort, perquè “és allò que ningú els pot prendre”.
Mentre, sols puc resar, estimar, i estimar més.
Quant gran és l’oceà
abocador de llàgrimes.
Quan el dia és gris
es confon l’horitzó,
són cel i llàgrimes
una mateixa cosa.
Diuen que perquè es compleixi un desig l’has de dir tres vegades, escriuré tres vegades el meu, serà tan fort el pensament perquè travessi el mar.
“Desitjo que tots els homes i dones de la terra visquin en pau”
“Desitjo que tots els homes i dones de la terra visquin en pau”
“Desitjo que tots els homes i dones de la terra visquin en pau”
Estimar la vida
“Yo intento vivir siempre con amor y es tan grande lo que siento por todo el mundo, que a veces voy por la calle y miro a desconocidos y siento que los amo, a veces incluso se me ha saltado alguna lágrima con esta emoción. Veo lo que son, lo que les distingue, lo único que es cada uno, la vida que estará llevando, y le admiro y le amo. Hace ya mucho que dejé de juzgar a las personas empezando por mi misma, trabajando el perdón a mi misma porque no hay nadie más a quien perdonar, y comenzando a aceptar y a amar todo tal cual es porque todo es maravilloso. Desde que vivo con esta sensación de amor y gratitud, hace años que nadie se dirige a mi de malas maneras, me siento muy afortunada porque todas las personas que me rodean me tratan con mucho cariño, me siento arropada y querida, pero sobre todo desde que yo siento eso por mi misma”. Laura Trillo del blog “corazón de gato” entrada del 18 de març.
Fa pocs dies que he descobert el blog de la Laura “Corazón de gato” . La Laura és terapeuta felina de fa molts anys, ha convertit el seu amor per la vida i la naturalesa en la seva professió, té un web extraordinari que s’anomena “Terapia Felina” . A mi m’en va parlar una amiga arrel d’un problema de comportament que tenia la meva gata, em va recomanar visitar el seu web, on vaig trobar moltes respostes i ajuda. M’ha enamorat la sensibilitat i la capacitat que té la Laura per obrir el cor i la manera en què ho fa sincerament i senzilla.
Jo, com la Laura, també visc estimant, us confesso que fa temps vaig saber que era el meu projecte de vida: estimar humilment, estimar perquè si, perquè a les persones ens fa falta amor, a la vida en general li fa falta amor. Vaig entendre que la nostra font d’existència és l’amor, que venim de l’amor i quan marxem ho fem cap a l’amor, i així d’aquesta manera tan fàcil vaig aprendre a ser feliç, servint a la vida, i vaig comprovar que tot el que dono em torna i sempre sento plenitud i satisfacció.
He compartit aquesta entrada perquè ressona molt en mi quan la Laura diu: “me siento arropada y querida, pero sobre todo desde que yo siento eso por mi misma”.
Potser sigui la fórmula magistral de la recepta de la felicitat, sentir amor per un mateix, perdonar-se a un mateix, per poder sentir amor pels altres i acceptar-los tal com són, perquè abans m’he acceptat jo mateixa. De cop t’adones de que la vida és molt senzilla, i de qui si l’estimes sense condicions, entenent que la vida és la que mana, tot esdevé harmònic com una partitura i la música flueix.
Sento compassió per la gent que sofreix i m’entristeix que les persones visquin allunyades del seu ser que és l’amor, sentint soledat, por, desconfiança…
Com diu la Laura :
“te propongo, “Sólo por hoy”. Sólo por hoy, no juzgues al otro. Sólo por hoy, da algo a los demás sin esperar nada. Sólo por hoy, mira y trata a las personas con cariño. Sólo por hoy, cambia tu rabia por gratitud. Sólo por hoy, mírate al espejo y reconócete, abrázate y ámate así. Sólo por hoy, sé feliz y sonríe. Sólo por hoy, disfruta el presente tal como es”
Jo demanaria a aquelles persones que no se senten felices , que recordin quan ho varen ser i que es deixin abraçar per aquella sensació de plenitud que les voltava. I que si no ho poden fer-ho perquè el moment que estan vivint és massa dur, que es confiïn a la vivència amb un acte de fe tal, que acceptin la voluntat de la vida amb l’amor i el respecte que li devem, des de la meva creença, només així, s’aconsegueix la pau d’esperit amb la que tornem a ser feliços.
No és difícil ni mentida , tan sols has de creure que pots fer-ho.
Dedico aquesta entrada a una amiga especial, la C.M. tant de bo trobi en aquestes paraules la força i la pau que pugui necessitar , ella sap que l’estimem amb tot el cor.
Us deixo amb els meus millors desitjos de felicitat.
