Silencis

manosparejaFa anys que no es veuen, que no parlen de la vida, dels fills, de la feina… Tot passejant, intercanvien l’experiència d’un passat recent. Entre elles, hi ha espais de silenci on parla el record de les noies que eren, quan de solteres, s’estrenaven en l’art d’estimar. Ara, hi ha nostàlgia i també malestar, el silenci emmascara soledat, soledat disfressada durant anys d’un “anem fent” per resposta a un “com vas?”, soledat, amagatall d’un “no estic bé”. Amb el nus a la gola, segueixen avançant en el silenci, mentre proven d’explicar-se en pocs minuts aquest silenci tan llarg. A una li cau una llàgrima, l’altra, ho veu,  i li agafa amb suavitat la mà. S’aturen, es miren, i s’emocionen. Segellen la retrobada en una tendra abraçada.
Avui que són grans, valoren, encara més, l’amistat que les va unir i poden afluixar la tensió que fa uns instants les angoixava, omplint el silenci de gratitud.

Anuncis

Temps mort

Camino a poc a poc, les passes lentes, conscients del segon que passa i no torna, mesurant el temps, un tic tac intern, i em fixo en la parella que baixa, en què tenen un posat seriós. Em pregunto què senten, què pensen, i els imagino feliços, gaudint en estimar-se, i plorant també en solitud. I en aquells nens que corren per la vorera, amb els ulls esverats, estrenant tot el que miren, i en les boques obertes, plenes de rialles, i en els seus peus menuts, inquiets, calçats en sabatilles estiuenques, i en la mare, que els vigila de lluny, temerosa, els crida perquè no creuin el carrer abans d’hora. Continuo caminant i em dóna per jugar: Si la vida fos una peça de roba, la meva, quina peça seria, i quina traça lluiria, tindria moltes taques? I el pensament vola en el record de les possibles taques del passat. Seria molt tancada o escotada? La imagino molt oberta de la part del pit, mostrant el cor, sóc així. Tindria estripades de les vegades que se m’ha trencat? La visualitzo molt sargida ara. Neta? Sí, molt, la imagino neta i lluent de sabó i sol, vella també, que ja tinc cinquanta anys. Prou forta per viure més?
Sóc davant del mar, un mar infinit des d’aquí on sóc, infinit de blau. I sento la vida com el mar, m’apassiona i em fa respecte, m’agrada i hi desconfio alhora, perquè no sé què m’espera, i això m’espanta. Sento la seva força i penso que la vida té prou força per tots, sí, això és fe, i això m’empara.
I em pregunto ara, quantes vides pot tenir una peça de roba? Crec en moltes vides en aquesta, tantes com possibilitats imaginables, i acabo el joc.

A vegades

finestraA vegades, a mitja tarda, agraeixo que no facin res de bo a la tele, perquè a la imaginació  desperten records de jocs bàsics de vida i et demano si vols anar al llit, tot fent-te petonets als llavis i acaronant-te la part de darrere les orelles, baixant amb els dits pel coll fins al pit.
Jo em preparo en el joc d’acariciar i quan arribes al llit, estic estirada com a tu t’agrada, d’esquena, nua, damunt dels llençols. El ventilador encès, i amb el gir de les aspes, fantasiejo que estic en una habitació d’un hotel de l’Havana, amb finestres blanques, de persianes de llibre a mig tancar, i que a fora, tot és mar, sorra i palmeres.
Ens besem abraçats, fent cercles amb les puntes de la llengua, mentre tu em toques el pit, jo prenc el teu penis amb la mà, i amb el polze faig cercles suaus damunt el gland.
Avui, t’he estimat com temps enrere, et besava l’entrecuix i m’he posat el teu sexe dins la boca. Quan hem acabat t’he donat les gràcies per fer-me sentir viva. A vegades penso que ja no sé divertir-me, i les tardes com la d’avui, són per a mi un regal d’humanitat, i sóc més persona.

Mal de peus

No sé què em fan més mal, si els ossos o les venes. He arribat a casa cansada i he pensat que descalçant-me i aixecant una estona les cames el dolor minvaria, però m’he equivocat. M’adono que en la quietud el dolor és encara més intens. El turmell dret m’esclatarà.
Posaré els peus en remull, sí. Aniré a buscar la llima per llimar les asprors dels talons aprofitant que estaran tous, i la crema hidratant per deixar-los com nous.
Recordo quan em feies massatge als peus. Al vespre, jo m’estirava al sofà i de seguida m’agafaves les cames i les posaves damunt les teves i m’acariciaves els peus. Jo quedava tan relaxada, que fins i tot m’adormia alguna vegada. Ja fa temps que no em fas massatge. Te n’has cansat o ja no t’agrada, o les dues coses alhora. Fa molt temps que estàs ensopit, distreus el pensament fent anar el mòbil, tic, tic, tic, el ditet àgil amunt i avall de la petita pantalla. I tu callat, perdut en converses alienes, llençant el teu crit en silenci.

Recital de poesia “Santa Maria de Palautordera”

Dissabte vàrem gaudir un any més de tot el que ens donen la gent de Palau, com popularment els coneixen, un recital de poesia local al qual estem essent convidats de fa ja potser sis anys. La plaça de les Olles engalanada amb flors, les taules amb l’espelmeta, a l’entreacte la típica aigua de valència i la coca, tot això amb música, entre versos i textos que obren els cors dels autors i dels qui els escolten. Des d’aquí donar-vos les gràcies a tots els que feu possible aquesta nit entranyable.

Aquí una petita mostra del repertori d’enguany.

Marta Teixidó
Marta Teixidó Abril
eva martinez
l’Eva, la més jove, ens llegia els bons desitjos a l’amic perdut. Gràcies Eva per la tendresa i consciència amb la que tractes la pèrdua, considerant la teva curta edat.

Gemma Gorga “Mur”

Uf, quina sacsejada emotiva que tinc aquests dies. Estic fent les pràctiques en un Centre de dia al qual venen avis amb algun tipus de demència o dependència, al seu costat, el dia a dia és un continuo despertar a la tendresa, molts d’ells, perduts en algun lloc al qual jo no hi puc arribar, tan sols puc oferir una mà a la que puguin agafar-se , que els mantingui en contacte amb el nostre aquí. Us deixo aquest poema de la Gemma Gorga – Poble Sec, m’agrada la delicadesa i respecte amb què tracta la malaltia.

poema Poble sec

Parlant de la Gemma, el seu poemari “Mur” és un tresor emotiu, que transmet tendresa, amor i admiració cap a la figura de l’àvia , molt present en tot el llibre. A mi m’ha agradat molt i us el recomano perquè no us deixarà indiferents.

llibre gemma gorga

Sònia Moll , el seu blog “la vida té vida pròpia”

IMG_20150928_172445 (1)

Un blog de sentides paraules, vital com la mateixa vida, no deixeu de visitar-lo, us encantarà la seva força. Jo me’n faig seguidora.
Llegir el poemari “Déu en algun lloc”, un torrent d’emocions com un torrent d’aigua, amb molta força, una aigua que no pots aturar, que et supera, i després queda tornar a començar, sense a penes forces, llevat de l’amor, que aquest no se l’endú res. Ha sigut un dolç regal, m’he emocionat en més d’un poema, he fet molta transferència i he plorat recordant el pare. Diuen que les llàgrimes sanen ferides, siguin doncs benvingudes. Gràcies Sònia.