Final d’estiu

M’agrada estar a casa i veure la llum de mitja tarda que entra per l’eixida. M’agrada caminar descalça damunt la ceràmica de la cuina. Notar el fred que em fa saber la mida dels peus i com sostenen aquest cos que la gravetat desdibuixa de mica en mica. Posar aigua a la font dels gats i sentir-ne el soroll quan la bomba la fa borbollar. M’agrada el ritual de preparar-me un cafè suau en una polida tasseta i sentir com la música d’un piano aprenent viatja en l’aire dels patis veïns. M’agrada veure que a la sala hi ets tu, que t’has adormit al sofà amb el diari del diumenge a les mans. Que el ventilador mixtura l’aire de la sala d’estar en pau perfecta. M’agrada estimar tot el que veig, malgrat que a vegades, entre aquestes quatre parets, no tot és fàcil.

Deixaria les meves finestres obertes perquè entrés sempre la llum i aquests acords de piano anònim. Les olors dels capvespres em transporten a altres setembres del record.
Presento que aviat tornarà a ser tardor.

Una bona cama

Cada vegada que anava a obrir la porta una idea de por s’activava en el pensament: vigila, ja saps que aquesta porta no s’aguanta oberta. I així durant tots els anys que fa que tenim aquest cotxe, deu, per ser exactes. Deu anys pensant el mateix cada vegada que baixo del cotxe. Obro la porta, trec la cama esquerra i, per un mal costum, em giro cap a la dreta a recollir la bossa i paquets varis que deixo al seient del costat del conductor, entre altres motius, perquè el nostre cotxe va amb targeta magnètica i no puc deixar la bossa de mà massa lluny, perquè si no, no la detecta. Comoditat, mandra, un mal costum, com us dic, que durant deu anys no m’ha perjudicat perquè sempre he pogut aturar a temps el fet que la porta torni a poc a poc, evitant així el fatídic accident. Deu anys són molts anys per un mal costum, vull dir, que si comptéssim les probabilitats que tenia de què se m’aixafés la cama, segur que eren moltes i jo les he estat esquivant totes fins avui. Avui, aquella fracció de temps en què em giro de costat per anar a recollir la bossa ha durat uns instants més, això o la porta ha anat una mica més de pressa en tornar, el cas és que avui la cama se m’ha aixafat.

I he de dir que no m’ha fet molt mal, afortunadament. Que la idea de mal que jo tenia d’aquest fet durant aquests anys era molt més forta, més desagradable, i a mesura que ho penso era gairebé esfereïdora. I tot això no té cap sentit perquè heu de saber que només tinc una cama jo, la dreta. Llavors encara entenc menys perquè era tan gran aquesta idea de mal.

Un suc gelatinós sortia del tallet que ha provocat el cop. L’he tocat amb la punta d’un dit i me l’he apropat al nas. L’olor m’ha estat familiar: resina, he pensat. Llavors se m’ha eixamplat el cor i un sentiment d’agraïment m’ha envaït tota. És feta de fusta de pi, aquesta cama protèsica, i de la bona, perquè després de mitja vida encara en guarda la saba.