Una nit, la guerra

Bona nit estimats,
És molt trist que encara hi hagi llocs al mon on estiguin patint els ensurts d’explosions, violència, foc, maltractaments, injustícies, fam, follia i desesperació. Jo hi ha dies que em demano com puc continuar fent la meva vida normal quan a l’altre costat del mar hi ha tan de dolor…
La meva àvia m’explicava amb molta tristesa, com va començar la guerra civil, una guerra entre germans, com totes, però aquella entre germans del mateix carrer. De com la varen fer fora de casa una nit i els deixaren al mig del carrer sense saber on anar.
El meu avi, quan li preguntava, baixava el cap i la seva mirada es perdia en el terra.
He volgut escriure aquells records, tal i com ella me’ls explicà, per lloar la valentia d’aquells homes i dones que varen patir les penoses circumstàncies de la guerra. Aquella generació, la que precedeix als nostres pares, fou una generació escassa de contemplacions i recursos, amb poc d’afecte i molt treball, i malgrat tot, són els que van sembrar el nostre futur, un futur que prometia ser millor del present que hem espatllat. Gràcies pel vostre esforç avis.
Cada vespre abans de tancar els ulls demano pau. Són tres lletres que formen una paraula tan important i necessària per a tots. Us demano des d’aquí que us afegiu a la meva pregària, si no ho feu ja, us ocuparà tan sols un segon cada vespre, però serà un segon molt ben aprofitat.
Que tingueu molt bon vespre! Ah, espero que us agradi 🙂

Esclata la guerra entre les dues espanyes una nit.
Arriben a casa uns homes amb fusells,
que ens criden i amenacen, i a tu se t’emporten pres.
Ens diuen que sortim de casa i que fugim.
Els veïns ens donen l’esquena i jo no entenc per què,
estic tant espantada
i no sé que serà de nosaltres aquesta nit.
Amb els nostres quatre fills,
començo a caminar pels camps
en busca d’un refugi on poder descansar unes hores.
Al cel hi ha avions que deixen caure bombes i aquestes
a l’ explotar provoquen uns forats tan grossos
que esquitxen de terra i pedres a tot el que envolta.
Estem molt cansats, no tinc clar quina hora deu ser,
només sé que a partir d’avui
farem amb el què la sort ens obsequiï i donarem les gràcies,
perquè avui ho hem perdut tot,
hem perdut la vida que fins ara teníem,
demà si vivim serà una vida diferent.
Nosaltres els fills de la guerra,
malviurem sempre aquest record
que ens portarà llàgrimes amb dolor cada cop que hi pensem,
recordarem tot el que es va quedar enrere
i la vida dels qui varem estimar,
la guerra s’ho ha emportat tot sense contemplacions.
Estic tan atordida en aquesta nit de tant soroll de guerra,
que em xiulen les orelles i els ulls dels meus fills em segueixen fins al somni.
Voldria ser més forta per poder suportar
aquest mal que m’estreny la gola.
El més petit no deixa de plorar de gana
i no sé que donar-li perquè de l’ensurt
m’ha fugit la llet dels pits,
reso perquè la providència s’apiadi d’ell,
el meu infant, només té dos mesos,
s’agafa amb fermesa a la meva brusa, això m’esperança a pensar que sobreviurà,
veig en els seus petits punys més força que en tots nosaltres.
Me l’apropo a la meva boca i li dic fluixet :
−Ts, ts, calla infant meu, calla.
Enmig de l’horror i de mirades estranyes,
tanco els ulls i caic per uns instants en el fosc d’un son,
rendida al cansament del meu cos llast.