Buenos días, corazones!

En els matins convalescents baixava al passeig marítim a prendre el sol, quan aquest sortia, doncs fa dies que tenim el cel atapeït de boirina grisosa. M’endinsava en la sorra de la platja, deixant el soroll de la ciutat al darrere: la gent, el trànsit, i el ring del timbre de l’Escola Pia indicava que s’acabava el pati;  a mesura que avançava, el soroll del mar ho omplia tot, ofegava tot el restant. Al fons a l’esquerra, un estol de gavines reposaven en l’aigua. M’estirava damunt la sorra, i podia sentir tota la superfície de la meva esquena, i em concentrava en la respiració: acompanyava l’aire entrar i sortir del meu cos a la vegada que sentia com respirava també el mar. Un arc de cel blau s’eixamplava per damunt dels meus ulls. Esteles d’avions dibuixaven camins a l’infinit. Incorporada, perdia la mirada en l’horitzó, perquè, en ell, no havia de mirar res, tan sols respirar, agafar aire, deixar anar aire, en un moviment mecànic, autònom i intel·ligent, de supervivència.

Així passava gairebé una hora, abandonant el cos a aquest tros de natura que tenia cura de la meva persona. Tornava cap a casa, ho feia pel camí a peu d’aigua i recollia tota l’escombraria que el mar no desfà, la posava en una bossa i després la llençava al contenidor.

Aquesta era una manera d’agrair a la natura tot el que posava a la meva disposició de manera gratuïta, un petit gest en preservar el medi ambient i cuidar de la vida igual que la vida cuida de mi.

Us deixo a continuació uns vídeos del més poètic del que hauré escrit avui. El primer, bellíssim, d’aquest mar del qual us parlo, un mar enretirat, distant, d’hivern. El segon, trist, d’aquesta brutícia que llencem al vàter i de la que hem de prendre consciència: plàstics, draps, bastonets de les orelles, tovalloletes humides (que no es desfan, aquí en teniu la prova), compreses. I tot això és a peu d’aigua, on la màquina que escombra no hi arriba.

Gràcies per acompanyar-me un dia més!

Anuncis