Carta al pare

Com fresa el temps, ja fa una setmana de tot plegat, de quan estaves tranquil i tot d’una començares a patir un dolor que no et deixava viure i ja ho deies tu que et moriries, que no ho podies suportar. Les darreres nits, quan vas demanar-me que em quedés amb tu, perquè no sabies si arribaries a demà, i jo intentava animar-te, dient-te: no pare, no diguis això, demà potser estaràs millor, aquest dolor ha de minvar, i n’estava convençuda quan t’ho deia pare. I quan vas marxar, recordo que em mirares als ulls i em vas dir m’ofego, i varen ser instants, vas tancar els ulls i ja no els vas tornar a obrir.
Sento que la mort te m’ha robat, te m’ha pres d’una revolada, i m’ha deixat amb la necessitat de poder acomiadar-me de tu.
Els tractes amb la mort no són mai un acord entre les dues parts, que bé si fos així , ella arriba quan vol i de la manera que vol i no és mai la manera en què a una li agrada, però em toca acceptar, i creure que Déu sap el perquè de tot.
He escrit aquest poema, pensant en la manera en què et vaig acomiadar, són moltes coses les que ens uneixen pare, i malgrat la distància intangible que separa ara els nostres mons, sempre estàs en mi, i sé que algun dia et retrobaré.
T’estimo pare.

Una última abraçada
el cos encara calent
una última abraçada
no puc parar d’acomiadar-me
una última abraçada.

la mort un principi

La mort un principi

Segurament ha estat el desànim successiu als problemes que sorgeixen espontanis quan tot va bé, o sense pretensions, quan tot va, el cas és que pensant en descansar, mentre tancava els ulls, vaig fer aquesta reflexió:
A vegades m’agradaria morir, tancar els ulls i deixar de respirar, sense ofec, simplement que les pulsacions del cor fossin minvant i caure en un son dolç. A vegades sento la mort com un descans, si, una parada en aquest bullici de desajustos i infortunis, un espai on, contradictòriament, regenerar-me, on connectar amb la fisiologia del cos, prendre consciència de mi i tancar el foc del que bull a l’olla.
I si la mort fos així, l’avantsala de l’origen, un estat de repòs conscient enmig de la ingravidesa, un lloc on refer-se de les ferides que marquen l’experiència, un espai per tornar a omplir-se d’amor i pau.
Arribant a l’essència, la vida se’m brinda com l’oportunitat i puc tornar a estimar.
Desitjo que us agradi, una abraçada.

La Tórtora

Dissabte es celebrava el XIII recital de la nit de la poesia a Santa Maria de Palautordera. D’ entre tots els participants vaig atrevir-me a demanar a la Marta Teixidó, si em deixava pujar al web el seu repertori, que vaig trobar ric i d’una bellesa i sensibilitat emotiva.

La tórtora

Fora el poble, en un vell casalot
rònec i tancat, a vora la via
una tórtora temps ha que hi nia
abandonada a la seva dissort.

Amb els ulls orfes de sol i de lluna
parrupa planyívola un cant de dol,
amb el plomatge de pols i de runa
esvolastrega, sens trobar consol.

El tren xiula, s’atura i se’n va;
els viatgers passen, no poden entrar,
maldiuen el fat i el rellotge parat.
Ningú allibera l’au de l’abandó.

Defalleix tothora l’estació.

Bella tórtora de la infantesa
no vull que llangueixis en l’abandó.
Jo faré del teu plany, crit i escomesa
als vents potents per ta salvació.

Que esbatanin portes i finestres!
Vull als teus ulls, polsims d’estrelles;
fora parets esquerdades i amb runa!
vull a les teves plomes, clarors de lluna.

Que galopin les busques del rellotge!
i el casal rebi sempre els viatgers;
que onegin llençols blancs al terrat
i un estel per cridar la llibertat!

Tórtora de la infantesa,
estació de Palau,
et vull
oberta,
renovada,
habitada,
viva.

Ashes

Quan vaig obrir el blog em vaig proposar que cada mes, com a mínim, hi faria una entrada. És poquíssim per algú que li agrada escriure, de fet un blog, està pensat per escriure-hi quasi a diari. La música i l’escriptura són dues velles passions , sense entendre-hi ni dominar en cap dels vastíssims camps, des de la senzillesa de l’ànima que vibra quan sent i oint els sons s’inspira i floreix amb flors com a les metàfores del poc o molt talent que ha adquirit.
Venero el talent com a gràcia divina, és quan Déu parla amb nosaltres, imaginant-me en aquests moments a Déu entre les gràcia més excelsa.
Aquest mes de maig ha estat llarg i dur, he tastat la frustració i la tristesa una vegada més, i el meu ser s’impregna d’emocions ja viscudes, però més enllà de la tristesa hi ha quelcom que em tranquil•litza i és la pau de consciència, darrere la derrota hi ha l’aprenentatge d’haver estat jo mateixa en els errors i els encerts i amb l’amor com a impuls, malgrat ser poc o gens destra. El Sol és el mateix per tothom en cada nou dia però els ulls que el miren són diferents alhora.
Sortint de la cuina m’he aturat amb la taceta del tallat del migdia a les mans, i he viscut un moment de consciència mindfulness , he pogut veure el temps transcórrer al meu voltant acompasat pel so del frec de la cullereta en la tassa al remenar el líquid marró, l’escuma dibuixava formes que recordaven a la melena d’un lleó ara, al d’una flor després…
Estimant el bon talent seguiré sent l’afeccionada escriptora, amant de les frases fetes de paraules belles i de profund contingut, agraïda pel repòs i plaent com unes cendres , veient també a Déu en els ulls cansats de la derrota, renaixent de la pols fina que deixa la runa i enamorada de la vida com el fet apassionant que és.
Us estimo.

time eyes

M’he tret les ulleres i porto lentilles. Són progressives, tot un avenç, hi veig molt clar, una imatge nítida de la vida i dels objectes nets, com si hagués rentat amb aigua els ulls. Al primer moment vaig tenir una decepció, em trec les ulleres per millorar la imatge i descobreixo que he envellit quinze anys. Els ulls s’han tornat petits i el seu contorn ara és feble i pansit. Si, el temps ha passat darrere els vidres de les ulleres, ha passat deixant al seu pas els vestigis de les vivències més intenses, i en elles m’he fet jo mateixa, i he canviat si, i molt. Avui torno a mirar-me al mirall, hi veig una dona madura, un xic cansada, que es respecta i s’estima més que quinze anys enrere i això la satisfà.

Síria airìS

Hauria de veure el món com la imatge que es reflexa en un mirall. Amb això vull dir que quan mirés al món, al camp de visió dels meus ulls hauria de veure el que m’agradaria veure de mi mateix, de la mateixa manera que quan em miro al mirall amb l’esperança de veure quelcom que m’agradi, quan estreno una peça de roba o un pentinat diferent, com quan em rento la cara i tinc cura de mi. El món en què visc hauria de ser un mirall per a mi, un lloc per projectar tot el que estimo com m’estimo a mi mateix.
Síria es desfà a miques, del seu nom, les lletres s’han capgirat per deixar caure la sorra dels seus rellotges a un final imminent i incanviable. Les imatges esfereïdores que ens ofereix la televisió no clamen prou a la consciència d’aquell qui pugui parar la barbàrie a la humanitat, mentre aquesta veu com les lletres del seu nom les rosseguen les rates.
Fins que no entengui que jo sóc el pare que plora amb el seu fill mort als braços, que jo sóc cada cos cremat ajagut damunt el terra, fins que no em miri al món com si em mirés a mi mateix, fins que no cuidi el món com cuido casa meva , sóc un ser ignorant i negligent, una forma precària de vida en qui la intel·ligència no hi pot dipositar esperança.

Compartir

Avui he aprés :
Que quan el líquen s’adapta a la roca per viure, la roca aprèn a vestir-se amb el líquen. Que quan tanco els ulls i t’acaricio amb el dors de la ma l’ esquena nua, em dóna tan plaer com el que et proporciona a tu. Avui m’he descobert vivint d’una nova manera els sentiments, ampliant el sentit de la paraula compartir en la meva vida, i tot gràcies a tu.

En temps bondadosos o difícils , l’infinitiu ke més m’ agrada es “compartir”. No té evasives, ni disculpes, ni raons, ni judicis, ni prejudicissss, no coneix de promeses falses, ni de lleialtats compromeses. Compartir és estendre els braços per traspassar les misèries i les ventures, és desenganxar-se de l’ego.

Compartir és una obra d’ art, un miracle existencial, és transformar l’ instint més innocent en el sentiment més extraordinari. Sempre he cregut ke acollir era la clau per comunicar, i quan trobes algú ke t’acull tot canvia. I el tresor ke m’ emporto, més dolc i més amarg, és ke de la diferència cal tenir-ne cura. Segurament en la diferència està el progrés. Tot depèn de l’actitud amb la ke et posis al seu davant.
Lluerna

Quan ja no queda res, encara queda molt

Si poguéssim dormir quan la vida ens ofega… Davant d’aquest panorama tan desconsolador només podem renàixer de les cendres , quan ja no queda res, encara ens queda molt, ens queda l’experiència de l’error que és el que ens dóna saviesa, i tornar a començar prenent per fonaments els principis d’honestedat i solidaritat, aquestes dues paraules haurien de ser el lema de la revolta i que Déu no ens tregui mai la força per caminar endavant amb l’únic propòsit de fer bé les coses.

Voldria ser una romàntica i pertànyer al grup de l’esperit que creu en aquesta lluita, i sé que la vida és dels qui prenen la veritat com a estendard i surten als carrers amb la fe de voler canviar el món.
Però sóc una ignorant sense mitjans i una covarda perquè m’espanta veure com pateixen els meus germans.

Per això dic que m’agradaria dormir quan la vida m’ofega, dormir per no sentir aquest dolor, per no veure la desesperació en els ulls de tants.

Què hem fet tan malament? Haurem d’assumir el compromís d’atendre les nostres culpes i prendre la responsabilitat de créixer pensant en una consciència global, que sempre el Sud ha passat gana i ara veiem que el Nord també plora.

He composat aquest poema pels valents que s’aixequen del terra, malgrat estar ferits, no es lamenten i es cobreixen amb la dignitat vestint la seva vida. Jo avui em sento enfonsada i no sé que explicar-los als meus fills, tret de recordar-los que un dia jo també somniava.

El poema porta per nom Desperta’m.

Desperta’m quan l’amor hagi vençut
que altra vegada tinc les mans ferides
i l’esgotament em vela la llum
que el cós segueix als peus que s’arrosseguen
pel camí, quan els ulls del cor no hi veuen.

I no puc avançar si hi ha foscor
per primaveres òrfenes de flors
estius de lava i de tardors desertes,
i altre cop torna a ser hivern cru i blanc
vent gèlid i el calabruix punxa al pit.

Desperta’m quan creixin les flors damunt
la tomba dels que estimàvem la terra,
quan el sol escalfi la pell d’aquells
que avancen seguint l’estel dels bells somnis.

“Desitjo per a tots, que l’esperança entri en els nostres cors i encoratgi els nostres propòsits”

En els dies d’hivern

En els dies d’hivern, els matins quiets, fredor al pit i mocs al nas, abelles mortes jeuen damunt del llit fred de les rajoles del pati. Els seus cossos s’engrunen, empesos pel vent que els escampa en trossets, trossets d’ala i de pell d’abella.
Les papallones també s’han glaçat, damunt el seu jas negre de pols de cos de papallona. Si estiguessin tan sols adormides les papallones…

Et veig allunyant-te, i sense deixar els teus ulls, t’espero dempeus en aquest temps mort, en què el rostre es perd amb la foscor de cada nit, i et segueixo mirant difuminada, allà on els ulls arriben.

Els meus passos cruixents per damunt les aceres. L’aire porta l’olor del fum de la llenya que crema. La punta del nas vermella, el coll de l’abric aixecat per a que no se’m glacin les orelles, i els petons de l’adéu tornant, com cada any, quan arriben els dies d’hivern.

Uns nens baixen pel carrer, empenyen amb els peus les fulles seques dels plàtans de la riera, i es llencen els uns als altres, aquelles boles barrejades amb les rialles, que esclaten en infinites llavors damunt els meus passos cruixents.

A casa, mentre encenc espelmes a l’ampit de la llar, el vent xiula entre els marcs de les finestres i escolto la música que se’m fa càlida a la sang.

Per bonic que hagi estat el dia, cada tarda es torna plom, quan la llum del cel s’apaga i s’encenen els melangiosos fanals. Llavors, tapo els forats de la nostàlgia llegint, cuinant o escrivint versos, amb el rere fons d’una ràdio que retransmet futbol.

Dolços somnis

Estimats amics, alguna vegada heu dubtat quan us han fet la pregunta de qui sou? Us la heu fet alguna vegada? Us venen decidides les respostes al sentir aquestes paraules? Vull explicar-vos un fet que em va succeir no fa masses dies, i que em va fer pensar.
Era de matinada i estàvem dormint, jo tinc el son lleuger i aquella nit el meu home enraonava en somnis, deia:
−Qui ets, qui ets? , en veu clara .
Ho va repetir diversos cops. Jo estava una xic atordida, llògicament perquè m’havia despertat amb aquell sobresalt, però lo graciós és que no vaig saber contestar-li simplement –sóc la Lita, tot al contrari, jo no entenia per què ell no sabia qui era jo, i aquest fet em va fer dubtar de qui era jo en realitat, fins el punt de pensar: si ell no em reconeix , no sé qui sóc.
Per còmic que pugui semblar, tot va passar en pocs segons però foren angoixants per a mi. Ell no va adonar-se de res perquè no es va despertar, era tan sols un somni. L’endemà li vaig explicar i varem riure tots dos.
Faig tota aquesta introducció per si us pot semblar interessant aquest plantejament, o poder sóc molt enrevessada.
Fa uns dies parlàvem amb unes amigues sobre els mestres que hem tingut a la vida. Recordem aquells mestres que ens deien que no faríem res mai, que érem una pèrdua de temps; també recordem els que ens miraven amb els ulls tendres i esperançadors, per aquests els guardem un bon record i tot l’afecte. Algunes persones que són importants per al desenvolupament de la nostra vida ens transmeten la seva inseguretat , les seves mancances; podríem dir que és negligència, que no ho fan expressament, tan sols no en saben més, o poder és el que ells han rebut. D’altres ens donen ànims i ens encoratgen a fer coses positives perquè creuen en nosaltres . Aquell dia l’Eva va dir unes paraules que vaig trobar reveladores: “Ningú t’estimarà tant com ho pots fer tu mateix” “el teu millor mestre ets tu “.
I té raó, ningú pot saber millor que tu què vols, ni com et sents en el moment present, a voltes ens confiem als altres perquè ens falta confiança en nosaltres mateixos, i esperem que ells trobin les respostes que volem escoltar, en definitiva els atorguem una responsabilitat que no els toca perquè ens pertany a nosaltres. N’hi ha prou en fer un centrament i connectar-te amb tu mateix per trobar la calma quan s’ha perdut i recuperar aquella pau que ens aporta benestar, i mentre es troba, deixar-se acompanyar per les bones paraules, aquelles que ens obren la mirada a l’esperança i tanmateix us dic que les respostes tampoc són tan importants.
Però tot això només ho sabem quan creixem, mentre som nens ens veiem amb els ulls dels pares, dels mestres, dels adults, i els grans hauríem de saber quant d’important és la mirada que els tornem als nostres infants, saber que aleshores la responsabilitat és del tot nostra.
Tornem a la pregunta: Qui sóc? Heu tingut uns moments per reflexionar-hi? Jo estimats, estic feta un embolic encara, no sé dir-vos qui sóc, però, si us puc dir que conec l’emoció que em fa moure, si sé el que em fa vibrar, tant allò bo com allò dolent. Potser n’hi ha prou amb això, què en penseu?
Bona nit i dolços somnis!