Dol

Traïdora la mort
te’m va prendre,
en el dol
refugi la tristesa.

Viure l’absència
m’enrabia,
company el silenci,
hi respiro records.

Enfadada,
no atenc la raó,
consentida
et vull més.

Prou de dir
allò que em faltà,
mores i fuig
mig mon de mi.

Dels ulls
brolla el plor,
rere la porta
el desconsol.

Carta al pare

Com fresa el temps, ja fa una setmana de tot plegat, de quan estaves tranquil i tot d’una començares a patir un dolor que no et deixava viure i ja ho deies tu que et moriries, que no ho podies suportar. Les darreres nits, quan vas demanar-me que em quedés amb tu, perquè no sabies si arribaries a demà, i jo intentava animar-te, dient-te: no pare, no diguis això, demà potser estaràs millor, aquest dolor ha de minvar, i n’estava convençuda quan t’ho deia pare. I quan vas marxar, recordo que em mirares als ulls i em vas dir m’ofego, i varen ser instants, vas tancar els ulls i ja no els vas tornar a obrir.
Sento que la mort te m’ha robat, te m’ha pres d’una revolada, i m’ha deixat amb la necessitat de poder acomiadar-me de tu.
Els tractes amb la mort no són mai un acord entre les dues parts, que bé si fos així , ella arriba quan vol i de la manera que vol i no és mai la manera en què a una li agrada, però em toca acceptar, i creure que Déu sap el perquè de tot.
He escrit aquest poema, pensant en la manera en què et vaig acomiadar, són moltes coses les que ens uneixen pare, i malgrat la distància intangible que separa ara els nostres mons, sempre estàs en mi, i sé que algun dia et retrobaré.
T’estimo pare.

Una última abraçada
el cos encara calent
una última abraçada
no puc parar d’acomiadar-me
una última abraçada.

la mort un principi

La mort un principi

Segurament ha estat el desànim successiu als problemes que sorgeixen espontanis quan tot va bé, o sense pretensions, quan tot va, el cas és que pensant en descansar, mentre tancava els ulls, vaig fer aquesta reflexió:
A vegades m’agradaria morir, tancar els ulls i deixar de respirar, sense ofec, simplement que les pulsacions del cor fossin minvant i caure en un son dolç. A vegades sento la mort com un descans, si, una parada en aquest bullici de desajustos i infortunis, un espai on, contradictòriament, regenerar-me, on connectar amb la fisiologia del cos, prendre consciència de mi i tancar el foc del que bull a l’olla.
I si la mort fos així, l’avantsala de l’origen, un estat de repòs conscient enmig de la ingravidesa, un lloc on refer-se de les ferides que marquen l’experiència, un espai per tornar a omplir-se d’amor i pau.
Arribant a l’essència, la vida se’m brinda com l’oportunitat i puc tornar a estimar.
Desitjo que us agradi, una abraçada.

Desperta’m

Desperta’m quan l’amor hagi vençut
que altra vegada tinc les mans ferides
i l’esgotament em vela la llum
que el cós segueix als peus que s’arrosseguen
pel camí, quan els ulls del cor no hi veuen.

I no puc avançar si hi ha foscor
per primaveres òrfenes de flors
estius de lava i de tardors desertes,
i altre cop torna a ser hivern cru i blanc
vent gèlid i el calabruix punxa al pit.

Desperta’m quan creixin les flors damunt
la tomba dels que estimàvem la terra,
quan el sol escalfi la pell d’aquells
que avancen seguint l’estel dels bells somnis.

Una petxina

Una petxina
sagaç i discreta
reposa en l’arena
al bressol del corrent.

Té els ulls blaus
i l’ànima cultiva,
de tranquil silenci
omple el moment.

Si tens la fortuna
d’un dia trobar-la
la perla t’ensenya
estaràs content.

Dolça Mireia,
joia preuada
elegant bellesa
el cor et pren.

La Tórtora

Dissabte es celebrava el XIII recital de la nit de la poesia a Santa Maria de Palautordera. D’ entre tots els participants vaig atrevir-me a demanar a la Marta Teixidó, si em deixava pujar al web el seu repertori, que vaig trobar ric i d’una bellesa i sensibilitat emotiva.

La tórtora

Fora el poble, en un vell casalot
rònec i tancat, a vora la via
una tórtora temps ha que hi nia
abandonada a la seva dissort.

Amb els ulls orfes de sol i de lluna
parrupa planyívola un cant de dol,
amb el plomatge de pols i de runa
esvolastrega, sens trobar consol.

El tren xiula, s’atura i se’n va;
els viatgers passen, no poden entrar,
maldiuen el fat i el rellotge parat.
Ningú allibera l’au de l’abandó.

Defalleix tothora l’estació.

Bella tórtora de la infantesa
no vull que llangueixis en l’abandó.
Jo faré del teu plany, crit i escomesa
als vents potents per ta salvació.

Que esbatanin portes i finestres!
Vull als teus ulls, polsims d’estrelles;
fora parets esquerdades i amb runa!
vull a les teves plomes, clarors de lluna.

Que galopin les busques del rellotge!
i el casal rebi sempre els viatgers;
que onegin llençols blancs al terrat
i un estel per cridar la llibertat!

Tórtora de la infantesa,
estació de Palau,
et vull
oberta,
renovada,
habitada,
viva.