Un trosset de pa

trpsset de pa

Cada migdia, a l’hora de dinar, preparo el meu àpat amb atenció. Agafo una mica del que hi ha de primer i una mica del que hi ha de segon, l’aigua, el tovalló, un joc de coberts i un trosset de pa. Normalment és pa de baguet, cruixent, comprada fa poca estona, i la trobo tallada a trossos, més o menys regulars, dins la panera.
Dino amb gana, perquè és tard i ja fa molta estona de l’esmorzar. Assaboreixo el menjar i el gaudeixo, unes vegades més que d’altres, i, sobretot gaudeixo, menjar aquell trosset de pa, petit i cruixent. Només és un, és suficient i això el fa especial.

La primera llum

nena i flors

La primera llum del dia vesteix d’una a una les flors del camp. Neix de dins la vall, quan a la prada encara hi ha ombres. Un insecte s’està damunt d’un pètal, i no existeix res més per a ell que aquell pètal, el seu batec i la llum. Em demano la mida de la seva memòria i és tan petita que penso que deu durar poques hores. Que n’és de fascinant descobrir fraccions de temps, de poc en poc, a cada dia. I en tota aquesta pensada el sol ha acabat de sortir. S’hi està fresc perquè l’herba encara és molla de la rosada. Aquí dalt, brunzits i cants d’ocells ensordeixen qualsevol gran veritat i la tornen insignificant, efímera. I passi el que passi, cada matí serà així per a ells, i per a nosaltres. A curt temps, ells no hi seran, a llarg temps, nosaltres tampoc, i la prada seguirà vestint-se cada matí de la primera llum.
I en el batec recordo que tota vida està feta de petits moviments de memòria, i confio aleshores,  i sóc, per instants, com l’insecte que dormita en el pètal de la flor.