Remolins

Aprenia a nedar en aigües braves, m’abraçava al cabal intens o moria ofegada per la força indomable de l’aigua. Seguir el corrent, no nedar a contra-corrent, com aquells peixos…, intentava agafar-me a un tronc per poder respirar, però el tronc era una petita treva de la vida del riu, i jo havia d’aprendre a nedar sola.
L’angoixa, protagonista de la seva vida, exclamada en cada alè. S’afoga, s’afoga com quan de jove la xuclava un remolí a la Ribera de Cabanes, aquell estiu, quan tenia tretze anys. La va treure de l’aigua un noi jove que anava en barca, sort que em va veure, la va agafar dels cabells, dels seus forts i preciosos cabells, la van estirar damunt l’arena. Vomitava l’aigua que s’havia empassat, era d’un color rogenc que els espantà, pensaven que era sang, que no hi havia res a fer, però ella havia menjat figues i tot va acabar en un fort ensurt. La por a l’aigua l’acompanyaria tota la vida.
No em deixis anar, no em deixis, que quan no toco a terra em crec morir, com quan aquell dia m’ofegava xuclada per un remolí a la Ribera de Cabanes. No et deixo mare, no et deixo, t’agafo fort.

Records de l’avi

La meva vista cada dia és més cansada. Em canvio les ulleres per llegir, me’n poso unes per veure-hi de prop, sols de prop, m’engrandeixen les lletres i els meus ulls no pateixen.
L’avi llegia novel•les, portava unes ulleres de pasta de color negre que netejava amb un mocador que treia de la butxaca, un mocador planxat, plegat meticulosament formant un quadrat, que desplegava en tota la seva extensió i amb el que fregava els vidres als quals abans hi havia posat el seu alè, aquell alè minso d’avi. En acabat, tornava a plegar el mocador de la manera més fidel, seguint els plecs originals, cuidant el temps i el fet que ocupava fent-ho, com si fos una cosa important, i el desava a la butxaca dreta del pantaló. L’avi era alt i molt prim, vestia sempre colors foscos i una boina de llana negra que deixava veure en la base del crani el seu cabell blanc i fi. Era nascut en un poblet de muntanya de la província de Castelló. El vaig viure poquet, les seves estades a Mataró eren curtes i els records que en tinc, llastimosament, són pocs també. Era asmàtic, li costava pujar els carrers costeruts i moltes tardes, en sortir de l’escola, el trobava assegut a mig camí entre el Rierot i Can Graupera, bufava intentant refer-se de l’esforç que li suposava anar a comprar l’orxata de la iaia.
L’avi, com he dit, llegia novel•les, es distreia per ocupar el temps en què no podia fer massa res, als seus setanta anys semblava que en tingués deu més, edicions de butxaca que no pesessin massa entre les seves mans ossudes i lentes. Assegut en una cadira de boga, molt usada i de potes curtes, que ajupia la seva figura esvelta en un costat on no fer massa nosa, a l’espera de l’avís de la iaia per a anar a sopar. Els vespres d’hivern, una gota transparent treia el cap pel seu nas, i quedava penjada de la punta una estona, que a mi em semblava llarga, quan se n’adonava, tornava a treure aquell mocador plegat en un quadret, i s’eixugava. El penso ara i el veig prenen sopa, acostant-se una mica al plat per fer el camí de la cullera més curt, a poc a poc prenia les cullerades i les ficava dins la boca sense fer gaire soroll, el silenci es feia cos en aquella estança i la vida perdia peons entre els quadrets de l’hule de la taula.

Contra la igualtat

Sí Bel, estic amb tu, ben pensat i millor dit. Gràcies.

belolid

Sí, Facebook també m’ho recorda: avui és el dia internacional de les dones. “Per la igualtat per a les dones”, diu el recordatori. I em grinyola. Igualtat per a les dones? La igualtat ha de ser entre les persones. Igualtat per a les dones implica que nosaltres ens hem d’assemblar a algú altre, els homes, que són el model.

I aquesta és la idea. Els homes són persones i les dones són dones i, per tant, si volem ser persones, hem d’igualar-nos als homes. I aquí està la trampa, senyores. Jo no vull ser com els homes.

Jo no vull tenir el monopoli de la violència (més del 96% dels delictes violents els cometen homes). Jo no vull cobrar més que els altres per la mateixa feina (hola, bretxa salarial del 24%). Jo no vull ocupar més lloc del que em mereixo (9 homes per cada dona a les tertúlies). Jo no…

View original post 230 more words