un conte, “Transparència”.

Boy (6-7), close up of eye,

Va saber que l’estimava en el moment que va veure-li els ulls, aquell color tan clar, la transparència, dues finestres obertes de bat a bat que permetien llegir-li l’ànima. Et reconec, li va dir mentre li mirava els ulls sense parpellejar, et veig i et reconec, amb les mans posades damunt el pit perquè estiguessin ocupades o quietes, que sempre estaven a punt de tocar l’altre en un impuls, les mans, a punt per abraçar, per acollir. Ella, la dels ulls transparents, no sabia massa com gestionar aquell sentiment que li arribava en un moment down, com ella en deia: “estic down”, “aquest cop he tocat fons”, no tenia ganes d’encarar aquella oportunitat i passar pàgina al darrer amor, el deixat, que es recreava en el dolor de les cendres mullades, però que a ella encara li fumejaven tots els bons records. No, no es volia il·lusionar en cap altra història, no volia tornar a construir quan tot just escombrava runes. Però la vida és així, li va dir dolçament una veu amiga a cau d’orella, i les paraules li semblaven bàlsam pels cops. L’estranya no la va deixar indiferent, i va tornar a casa una mica més lleugera, sorpresa pel regal, la brillantor havia tornat a la seva mirada, fins i tot semblava que respirava millor, tot i que l’aire encara li sortia de manera trencada pels sanglots de l’angoixa, però podia alenar a fons, tornava a casa amb l’etereïtat que et dóna l’agraïment, regalada de lliris blancs, i li va venir al pensament el record de la mare, de qui havia heretat aquells ulls, qui moltes vegades li havia dit que dels seus ulls es podia beure aigua, i va plorar d’amor, d’amor i d’enyorança.

Anuncis

“Hoy amanecí, con el deseo de enviarte flores…”

Un repòs de paraules aquests dies, les paraules estan de dol davant la mort de la vida, estan plorant, tristes, desconsolades i desesperançades. Impotència, quan a hores d’ara, en la història de la humanitat, s’imposa la llei del més fort en detriment de la vida. El planeta, casa nostra, el món està sentenciat pel desequilibri. Què estem fent que tot va tan malament?

Hoy amanecí, con el deseo de enviarte flores y …, envio cartes d’amor, per resumir els meus sentiments,  i flors d’esperança en un canvi, que estic enamorada de la vida. Sí, m’aixeco avui, suplicant al granet de consciència perquè sumi una gran muntanya on regni l’harmonia, sembrar la pregària de pau, mirar el món amb ulls d’amor, deixar el fusell a terra, que ja no em serveix. Què ofereixo jo? Vull mirar-me al mirall i veure en mi un petit cosmos d’equilibri.

Una fulla que cau

hoja de un árbol
Les dues estacions que més m’agraden de l’any són la tardor i la primavera, les rebo com dues forces oposades, una, la primera, el principi de la son, l’altra, despertar a la vida. La tardor melangiosa, inspiradora de records, amb els seus colors trencats, la seva natura morta. La primavera, prenyada de la força que rebenta la vida, i tot és verd, tot torna a ser jove, vital.
La tardor em convida al retir, a la llum tènue, de llum d’oli, apeteixen els primers focs, a enlluernar-te amb les flames de les llars enceses, a les olors de fum de muntanya, sostenint tasses d’herbes i brous que fumegen en un plat al vespre. Els matins de tardor, passejades humides sota el sol per camins boscans, replets d’esquelets de fulles. A les tardes, reclosa de la seva mandra, caic en un estat letàrgic. Al passeig el mar és daurat i el cel es despenja lent en les seves boires i em guia fidel la llum del far.
Una fulla es resisteix al pas del canvi, una fulla poruga i conscient, enamorada de la vida, tanca els ulls, confiada al recer en la foscor que donarà pas a una llum nova.

 “casi todas se han marchado dejando los árboles desnudos, sin canción, en silencio. Pero hay una que sigue pendiendo y oscilando cerca de lo que había sido la copa de su árbol. Esa última hoja me tiene fascinado. Yo soy como esa hoja: algo sostenido por un hilo cada vez más deshilachado que pronto se acabará rompiendo. Sí, cierro los ojos y bailo de pronto feliz, despreocupado y aceptando de antemano lo que venga”. Jesús Aguado

Noche temprana

Agraeixo a l’ Yvette les fotografies que jo no sé fer, i perquè les seves reflexions donen qualitat al meu raconet de pau.

De cerca

DSCF9077

DSCF9085

DSCF8923

El color se retira poco a poco de las plantas y busca un sueño para el invierno. Camino con la mirada baja, atenta al suelo húmedo de hojas. La vida en la sombra es prodigiosa: los pasos resbalan sobre una miríada de marrones que sólo un amarillo ocasional es capaz de puntuar, elevando su voz y su contraste. Nada permanece. Y lo que en verano era una declaración unánime de verdes, un bosque entero enarbolando su bandera de clorofila, llegado octubre se revela heterogéneo y entre sus filas se hacen visibles las primeras dimisiones: no todo es tan igual, cada ocre y cada oro es el paso al frente de una personalidad. Amo todas estas evidencias por las que la naturaleza sigue su curso. Me gusta la sorpresa diaria, la posibilidad de las estaciones en un progreso continuo de una hacia su opuesta, el otoño como un verano que se dirige al invierno.

View original post

La meva tristesa és dolça

cor sargit

Trec la mort a poc a poc, la netejo amb sanglots de dol, allò que em fa més mal, el record d’aquell adéu fugaç, va ser fugaç com un estel d’una nit de Sant Llorenç, la llum viatja fugaç, gairebé d’una manera il·lusòria, deixant en el cor un negatiu per revelar. La llum del teu estel m’ha deixat un buit gran que no ompliré mai. I la Mari em va dir: “cuando alguien querido se va, se va algo de ti también”.
Sento cremar guspires convalescents en el meu petit foc. Espetecs de plaquetes dins la sang, treballant en el teixit de la memòria, soldant trencades connexions d’amor, reconstruint camins en la sinapsi final de llum. Trobar, en aquesta meva soledat de tu, un fluir amable que torni dolça la tristesa, que de cada record neixi un somriure. Sargir aquest buit amb un fil fort, que passin els dies de plor i que la pell no tibi.

La meva tristesa és dolça,
evoca un somriure,
convida a l’abraçada.
Una porta del cor oberta
a records plaents,
una companyia trobada en l’absència.

La mesura de l’amor

roba estesa

Algú que m’estima em diu: no t’ho mereixes això, jo, rebo aquestes paraules com un consol. Més tard, a casa, mentre estenc la roba, les paraules volten en el meu cap, no t’ho mereixes, no t’ho mereixes, i jo penjo la roba als fils, estirada, perquè no s’arrugui, posant les agulles als extrems, damunt les costures, les paraules, com interrogants, dins del cap,  en cada peça que penjo, no t’ho mereixes? Agafo roba, no t’ho mereixes? Poso agulla, així una estona fins que les paraules, que no em ressonen, em donen llum: la meva dificultat és la mesura de l’amor, el que jo dono a la vida, la mesura de l’estimació. I se’m resolen els dubtes, i amb el cove buit i l’esperit tranquil, entro dins de casa, a la meva llar, on viu la gent que estimo.