Set hores amb tu

Ja fa dies que ets fora de casa, i avui, en un viatge fugaç, anem i venim, il·lusionats per passar unes hores amb tu, de veure’t i abraçar-te, amb ganes que ens expliquis alguna cosa més de les poques que ens avances per telèfon.
Arribem a l’estació Victòria. No hi ets a la parada, encara no has arribat. Miro entre el garbuix de gent, busco un noi alt, prim i blanquet de cara. Molts poden assemblar-se a tu, fa mesos que no et veig, no sé com dus els cabells, si encara dus barba, no sé com garbellar la teva imatge d entre la resta de vianants. Segueixo mirant, el meu ull ràpid ha de ser segur, no pots passar-me per alt, tinc por que no ens trobem, hi ha molta gent. Miro de tant en tant el rellotge, i ja ha passat mitja hora, mentrestant, el meu cap imagina el moment de la trobada. Tinc moltes ganes de veure’t, estic emocionada perquè sé que en uns moments tu seràs aquí… això em fa estar alegre i excitada. De sobte, com si fos una pel·lícula, la càmera desenfoca el fons i t’enfoca a tu, apareixes lluny entre la multitud. Estàs més guapo que mai, dus l’abric que vàrem comprar per aquest viatge, penso que et queda molt bé, t’has tallat el cabell i vas afaitat. Com podia témer no reconèixer-te! Impossible! Penso que ningú s’assembla a tu.
Corro cap a tu, amb un somriure als llavis que tu em tornes amb la mateixa mesura que ens apropem l’un a l’altre, i ja et tinc, t’abraço, i tot comença a partir d’aquell moment…
Plegats anem a una cafeteria, i jo no et deixo el braç, m’encanta agafar-te de bracet, sentir el teu cos a prop meu, i mentre t’escolto et vaig mirant, enlluernada em pregunto com pots ser fill meu. Ets un miracle Eduard, un regal de Déu a una mare, sento satisfacció i gratitud, i entre aquestes explosions emocionals vaig gaudint d’aquests moments, fins a les cinc no he de tornar agafar el tren. Em queden set hores per estar amb tu.
El dia es converteix en un passeig curt, el temps ens acompanya, “no bad weather”, i ens desplacem per la ciutat en metro, dinem junts en un bistro finet, l’ocasió s’ho val, i no tinc prou moments per seguir observant, t’escolto i em tranquil·litzo, ets prudent i assenyat, estar sol t’ha fet més responsable.
De tornada a l’estació, l’esperit es va tornant moix, s’acosta el moment de marxar i sóc cada cop més vulnerable. No m’agrada fer llargs els comiats i pujo al tren mirant enrere, però ja no et veig, i afluixo l’aixeta.
El tren em fa de sedant i bressola la meva tristesa, enfront meu, en unes lletres vermelles, el visor va avisant: “the next station is Gatwick Airport , ha estat un dia immillorable.

Carta al pare

Com fresa el temps, ja fa una setmana de tot plegat, de quan estaves tranquil i tot d’una començares a patir un dolor que no et deixava viure i ja ho deies tu que et moriries, que no ho podies suportar. Les darreres nits, quan vas demanar-me que em quedés amb tu, perquè no sabies si arribaries a demà, i jo intentava animar-te, dient-te: no pare, no diguis això, demà potser estaràs millor, aquest dolor ha de minvar, i n’estava convençuda quan t’ho deia pare. I quan vas marxar, recordo que em mirares als ulls i em vas dir m’ofego, i varen ser instants, vas tancar els ulls i ja no els vas tornar a obrir.
Sento que la mort te m’ha robat, te m’ha pres d’una revolada, i m’ha deixat amb la necessitat de poder acomiadar-me de tu.
Els tractes amb la mort no són mai un acord entre les dues parts, que bé si fos així , ella arriba quan vol i de la manera que vol i no és mai la manera en què a una li agrada, però em toca acceptar, i creure que Déu sap el perquè de tot.
He escrit aquest poema, pensant en la manera en què et vaig acomiadar, són moltes coses les que ens uneixen pare, i malgrat la distància intangible que separa ara els nostres mons, sempre estàs en mi, i sé que algun dia et retrobaré.
T’estimo pare.

Una última abraçada
el cos encara calent
una última abraçada
no puc parar d’acomiadar-me
una última abraçada.

Quan és d’hora

Llevar-se aviat els dies de festa, té la més gran recompensa quan vols gaudir d’una estona de tranquil•litat. Els carrers quiets, no hi ha remors de cotxes ni de vianants, la casa en silenci perquè tothom dorm encara, i el rònec portàtil per única companyia, doncs fins i tot deixo als gats a baix, perquè no em destorbin volent entrar o sortir del meu despatx. Un cop allà, començo a escriure o a repassar idees que vaig deixar desades, i m’oblido fins i tot de beure’m el cafè amb llet que m’havia preparat i que reposa a la dreta de la taula i s’ha quedat fred. Però què voleu que us digui! Fins i tot aquell cafè amb llet fred, té en aquells moments el millor gust, i al no cremar, li denoto les textures que durant la setmana em passen per alt. Aquests moments em regeneren, m’aviven l’ànima quan el cos descansa de l’activitat física. En les estones en què estic quieta, puc sentir com serpentegen impulsos nerviosos entre els meus músculs, i baixen pels braços, tzz, tzz, i els trapezis cansats peeesen, i començo a pensar que m’he llevat massa d’hora.
Ara ja clareja el dia, neixen sorolls del fons del carrer, i entre núvols treballa el sol per il•luminar un nou dissabte.
Bon cap de setmana!

Temps d’adonar-se

És agost, temps de vacances per a molts, temps per descansar i al relaxar-te la vida pren una altra perspectiva, em faig conscient de punts cecs, i puc veure amb una altra mirada, la de l’enteniment.
Durant aquest curs que va acabar el darrer juny, he pogut conviure amb la desconfiança, amb el precedent de què mai he estat desconfiada. Vull dir amb això, que quan una persona m’ha venut confiança, l’he comprada, he cregut amb el què ella creia, per amor, per amistat, per solidaritat… Amb la certesa de la saviesa popular, quan diu: “el temps posa les coses al seu lloc”, aprenent a confiar amb la vida, com la mare que abasteix als seus fills, com la font d’amor, com la mestra, m’adono que mai havia experimentat que algú pogués desconfiar de mi, de la meva paraula, de la meva voluntat. Durant quinze mesos, els components d’un grup de creixement humà, hem estat sotmesos a un assetjament per part d’una de les persones integrants del grup. Sense saber del cert de qui es tractava, hem passat d’un estat de confiança a la desconfiança general, incloent-hi, fins i tot, als terapèutes dirigents del grup. Malgrat això, mai vaig perdre la confiança amb la vida i amb mi mateixa, i això em sustentava, em donava forces per seguir estimant, amb l’esperança en el canvi.
Avui veig un canvi. Avui, sé que hi ha coses que s’escapen de la meva possibilitat d’enteniment, que ja no puc ni tant sols acompanyar-les i això m’entristeix i m’allibera alhora. Sento què per més amor que existeixi entre dos éssers, un no pot acompanyar l’altre quan aquest vibra diferent, quan l’energia del seu cos és dispersa, i fa mal haver de dir: “no puc fer res per tu”.
Segueixo confiant en la vida, i al fer-ho, confio en tu, amiga, i en la possibilitat del teu canvi, i jo he de seguir el meu camí.
Que continuem gaudint de l’estiu, una abraçada de pau per a tots.

Estat de felicitat

Fora possible l’existència d’un estat plaent en el que cos i esperit convisquessin harmònicament amb la vida? I no tant sols amb els camins que en aquesta hi trobem de manera planera, si no també amb les sendes irregulars i d’aparença impracticable?
Tal vegada la vida ens proporciona tot el que necessitem per gaudir d’aquest estat de satisfacció permanent, un estat d’equilibri de relació entre el que tinc i el que necessito, entre l’aigua i la set, entre acollir i compartir, similar als batecs del cor, així, sístole i diàstole, pum pum, anar fent, i respirar, i pum pum, deixar fer, i respirar, i pum pum, fluir i expandir-se, i recollir i agrair, i pum pum…
No només és privilegi de pocs lluir l’etern somriure al rostre, també en el meu dia a dia quotidià puc somriure, puc gaudir d’aquest estat plaent en la relació entre el que dono i el que rebo, tant sols he d’estar desperta.
I així, com la promesa fidel del batec del cor, confio en que després d’un moviment de contracció en ve un d’expansió, i em lliuro a aquest fluir que em bressola entre els diferents corrents, trobant l’equilibri en allò oposat.

Aquesta entrada la dedico a la meva amiga Carme, que la força i l’amor no et falti en el teu camí.

Que tingueu tots un equilibrat matí. Molts petons.

Cementiri de papallones

Quan descanso al llit, el meu cos s’abraça al moment, entrellaço les cames com dues cintes de ras, una damunt de l’altra, els braços plegats al voltant del coll i la respiració torna càlid l’aire sota els llençols. Aleshores, sento com la sang surt del cor a través del batec, per escampar-se fins a tots els raconets per distants que estiguin.
Així abraçada, voldria que el temps s’aturés i aturés amb ell la pena i el dolor. Que ningú plorés, que ningú cridés, que ningú morís, simplement escoltéssim bategar el cor fluint en la sang, i els pensaments s’allunyessin girant en òrbites recurrents per l’espai, en la foscor i el silenci. Que les paraules descansessin en un espai mort per no fer-nos esclaus de la estupidesa, i així romandre, malgrat fos per moments, insensibles a la tristesa.
Així abraçada voldria que s’aturés el temps.

Cementiri de papallones

Si estiguessin tan sols adormides
les papallones
damunt el jas fosc de pols d’ala,
fora bell imaginar-les
despertar del son de la mort,
que un alè els tornés el batec
i veure-les a l’escalf del sol
desplegar les ales
per tornar a volar,
si estiguessin tan sols adormides.

https://bandcamp.com/EmbeddedPlayer/album=895290274/size=small/bgcol=ffffff/linkcol=0687f5/track=3341367339/transparent=true/