Set hores amb tu

Ja fa dies que ets fora de casa, i avui, en un viatge fugaç, anem i venim, il·lusionats per passar unes hores amb tu, de veure’t i abraçar-te, amb ganes que ens expliquis alguna cosa més de les poques que ens avances per telèfon.
Arribem a l’estació Victòria. No hi ets a la parada, encara no has arribat. Miro entre el garbuix de gent, busco un noi alt, prim i blanquet de cara. Molts poden assemblar-se a tu, fa mesos que no et veig, no sé com dus els cabells, si encara dus barba, no sé com garbellar la teva imatge d entre la resta de vianants. Segueixo mirant, el meu ull ràpid ha de ser segur, no pots passar-me per alt, tinc por que no ens trobem, hi ha molta gent. Miro de tant en tant el rellotge, i ja ha passat mitja hora, mentrestant, el meu cap imagina el moment de la trobada. Tinc moltes ganes de veure’t, estic emocionada perquè sé que en uns moments tu seràs aquí… això em fa estar alegre i excitada. De sobte, com si fos una pel·lícula, la càmera desenfoca el fons i t’enfoca a tu, apareixes lluny entre la multitud. Estàs més guapo que mai, dus l’abric que vàrem comprar per aquest viatge, penso que et queda molt bé, t’has tallat el cabell i vas afaitat. Com podia témer no reconèixer-te! Impossible! Penso que ningú s’assembla a tu.
Corro cap a tu, amb un somriure als llavis que tu em tornes amb la mateixa mesura que ens apropem l’un a l’altre, i ja et tinc, t’abraço, i tot comença a partir d’aquell moment…
Plegats anem a una cafeteria, i jo no et deixo el braç, m’encanta agafar-te de bracet, sentir el teu cos a prop meu, i mentre t’escolto et vaig mirant, enlluernada em pregunto com pots ser fill meu. Ets un miracle Eduard, un regal de Déu a una mare, sento satisfacció i gratitud, i entre aquestes explosions emocionals vaig gaudint d’aquests moments, fins a les cinc no he de tornar agafar el tren. Em queden set hores per estar amb tu.
El dia es converteix en un passeig curt, el temps ens acompanya, “no bad weather”, i ens desplacem per la ciutat en metro, dinem junts en un bistro finet, l’ocasió s’ho val, i no tinc prou moments per seguir observant, t’escolto i em tranquil·litzo, ets prudent i assenyat, estar sol t’ha fet més responsable.
De tornada a l’estació, l’esperit es va tornant moix, s’acosta el moment de marxar i sóc cada cop més vulnerable. No m’agrada fer llargs els comiats i pujo al tren mirant enrere, però ja no et veig, i afluixo l’aixeta.
El tren em fa de sedant i bressola la meva tristesa, enfront meu, en unes lletres vermelles, el visor va avisant: “the next station is Gatwick Airport , ha estat un dia immillorable.

Carta al pare

Com fresa el temps, ja fa una setmana de tot plegat, de quan estaves tranquil i tot d’una començares a patir un dolor que no et deixava viure i ja ho deies tu que et moriries, que no ho podies suportar. Les darreres nits, quan vas demanar-me que em quedés amb tu, perquè no sabies si arribaries a demà, i jo intentava animar-te, dient-te: no pare, no diguis això, demà potser estaràs millor, aquest dolor ha de minvar, i n’estava convençuda quan t’ho deia pare. I quan vas marxar, recordo que em mirares als ulls i em vas dir m’ofego, i varen ser instants, vas tancar els ulls i ja no els vas tornar a obrir.
Sento que la mort te m’ha robat, te m’ha pres d’una revolada, i m’ha deixat amb la necessitat de poder acomiadar-me de tu.
Els tractes amb la mort no són mai un acord entre les dues parts, que bé si fos així , ella arriba quan vol i de la manera que vol i no és mai la manera en què a una li agrada, però em toca acceptar, i creure que Déu sap el perquè de tot.
He escrit aquest poema, pensant en la manera en què et vaig acomiadar, són moltes coses les que ens uneixen pare, i malgrat la distància intangible que separa ara els nostres mons, sempre estàs en mi, i sé que algun dia et retrobaré.
T’estimo pare.

Una última abraçada
el cos encara calent
una última abraçada
no puc parar d’acomiadar-me
una última abraçada.

Quan és d’hora

Llevar-se aviat els dies de festa, té la més gran recompensa quan vols gaudir d’una estona de tranquil•litat. Els carrers quiets, no hi ha remors de cotxes ni de vianants, la casa en silenci perquè tothom dorm encara, i el rònec portàtil per única companyia, doncs fins i tot deixo als gats a baix, perquè no em destorbin volent entrar o sortir del meu despatx. Un cop allà, començo a escriure o a repassar idees que vaig deixar desades, i m’oblido fins i tot de beure’m el cafè amb llet que m’havia preparat i que reposa a la dreta de la taula i s’ha quedat fred. Però què voleu que us digui! Fins i tot aquell cafè amb llet fred, té en aquells moments el millor gust, i al no cremar, li denoto les textures que durant la setmana em passen per alt. Aquests moments em regeneren, m’aviven l’ànima quan el cos descansa de l’activitat física. En les estones en què estic quieta, puc sentir com serpentegen impulsos nerviosos entre els meus músculs, i baixen pels braços, tzz, tzz, i els trapezis cansats peeesen, i començo a pensar que m’he llevat massa d’hora.
Ara ja clareja el dia, neixen sorolls del fons del carrer, i entre núvols treballa el sol per il•luminar un nou dissabte.
Bon cap de setmana!

Temps d’adonar-se

És agost, temps de vacances per a molts, temps per descansar i al relaxar-te la vida pren una altra perspectiva, em faig conscient de punts cecs, i puc veure amb una altra mirada, la de l’enteniment.
Durant aquest curs que va acabar el darrer juny, he pogut conviure amb la desconfiança, amb el precedent de què mai he estat desconfiada. Vull dir amb això, que quan una persona m’ha venut confiança, l’he comprada, he cregut amb el què ella creia, per amor, per amistat, per solidaritat… Amb la certesa de la saviesa popular, quan diu: “el temps posa les coses al seu lloc”, aprenent a confiar amb la vida, com la mare que abasteix als seus fills, com la font d’amor, com la mestra, m’adono que mai havia experimentat que algú pogués desconfiar de mi, de la meva paraula, de la meva voluntat. Durant quinze mesos, els components d’un grup de creixement humà, hem estat sotmesos a un assetjament per part d’una de les persones integrants del grup. Sense saber del cert de qui es tractava, hem passat d’un estat de confiança a la desconfiança general, incloent-hi, fins i tot, als terapèutes dirigents del grup. Malgrat això, mai vaig perdre la confiança amb la vida i amb mi mateixa, i això em sustentava, em donava forces per seguir estimant, amb l’esperança en el canvi.
Avui veig un canvi. Avui, sé que hi ha coses que s’escapen de la meva possibilitat d’enteniment, que ja no puc ni tant sols acompanyar-les i això m’entristeix i m’allibera alhora. Sento què per més amor que existeixi entre dos éssers, un no pot acompanyar l’altre quan aquest vibra diferent, quan l’energia del seu cos és dispersa, i fa mal haver de dir: “no puc fer res per tu”.
Segueixo confiant en la vida, i al fer-ho, confio en tu, amiga, i en la possibilitat del teu canvi, i jo he de seguir el meu camí.
Que continuem gaudint de l’estiu, una abraçada de pau per a tots.

Estat de felicitat

Fora possible l’existència d’un estat plaent en el que cos i esperit convisquessin harmònicament amb la vida? I no tant sols amb els camins que en aquesta hi trobem de manera planera, si no també amb les sendes irregulars i d’aparença impracticable?
Tal vegada la vida ens proporciona tot el que necessitem per gaudir d’aquest estat de satisfacció permanent, un estat d’equilibri de relació entre el que tinc i el que necessito, entre l’aigua i la set, entre acollir i compartir, similar als batecs del cor, així, sístole i diàstole, pum pum, anar fent, i respirar, i pum pum, deixar fer, i respirar, i pum pum, fluir i expandir-se, i recollir i agrair, i pum pum…
No només és privilegi de pocs lluir l’etern somriure al rostre, també en el meu dia a dia quotidià puc somriure, puc gaudir d’aquest estat plaent en la relació entre el que dono i el que rebo, tant sols he d’estar desperta.
I així, com la promesa fidel del batec del cor, confio en que després d’un moviment de contracció en ve un d’expansió, i em lliuro a aquest fluir que em bressola entre els diferents corrents, trobant l’equilibri en allò oposat.

Aquesta entrada la dedico a la meva amiga Carme, que la força i l’amor no et falti en el teu camí.

Que tingueu tots un equilibrat matí. Molts petons.

Síria airìS

Hauria de veure el món com la imatge que es reflexa en un mirall. Amb això vull dir que quan mirés al món, al camp de visió dels meus ulls hauria de veure el que m’agradaria veure de mi mateix, de la mateixa manera que quan em miro al mirall amb l’esperança de veure quelcom que m’agradi, quan estreno una peça de roba o un pentinat diferent, com quan em rento la cara i tinc cura de mi. El món en què visc hauria de ser un mirall per a mi, un lloc per projectar tot el que estimo com m’estimo a mi mateix.
Síria es desfà a miques, del seu nom, les lletres s’han capgirat per deixar caure la sorra dels seus rellotges a un final imminent i incanviable. Les imatges esfereïdores que ens ofereix la televisió no clamen prou a la consciència d’aquell qui pugui parar la barbàrie a la humanitat, mentre aquesta veu com les lletres del seu nom les rosseguen les rates.
Fins que no entengui que jo sóc el pare que plora amb el seu fill mort als braços, que jo sóc cada cos cremat ajagut damunt el terra, fins que no em miri al món com si em mirés a mi mateix, fins que no cuidi el món com cuido casa meva , sóc un ser ignorant i negligent, una forma precària de vida en qui la intel·ligència no hi pot dipositar esperança.

En els dies d’hivern

En els dies d’hivern, els matins quiets, fredor al pit i mocs al nas, abelles mortes jeuen damunt del llit fred de les rajoles del pati. Els seus cossos s’engrunen, empesos pel vent que els escampa en trossets, trossets d’ala i de pell d’abella.
Les papallones també s’han glaçat, damunt el seu jas negre de pols de cos de papallona. Si estiguessin tan sols adormides les papallones…

Et veig allunyant-te, i sense deixar els teus ulls, t’espero dempeus en aquest temps mort, en què el rostre es perd amb la foscor de cada nit, i et segueixo mirant difuminada, allà on els ulls arriben.

Els meus passos cruixents per damunt les aceres. L’aire porta l’olor del fum de la llenya que crema. La punta del nas vermella, el coll de l’abric aixecat per a que no se’m glacin les orelles, i els petons de l’adéu tornant, com cada any, quan arriben els dies d’hivern.

Uns nens baixen pel carrer, empenyen amb els peus les fulles seques dels plàtans de la riera, i es llencen els uns als altres, aquelles boles barrejades amb les rialles, que esclaten en infinites llavors damunt els meus passos cruixents.

A casa, mentre encenc espelmes a l’ampit de la llar, el vent xiula entre els marcs de les finestres i escolto la música que se’m fa càlida a la sang.

Per bonic que hagi estat el dia, cada tarda es torna plom, quan la llum del cel s’apaga i s’encenen els melangiosos fanals. Llavors, tapo els forats de la nostàlgia llegint, cuinant o escrivint versos, amb el rere fons d’una ràdio que retransmet futbol.

“Progressar és tornar a l’origen”

Fa dies parlava amb el meu amic Xevi i em deia mentre m’explicava un projecte que volia endegar:

−… Lita, és així, hem anat massa endavant i no ens prova. No vaig en lloc, m’estressa. La calma la trobo fent les coses com abans …

Una de les maneres en què en Xevi s’apropa al seu ser és conreant un petit hort que té al costat d’una riera. Cada tarda el veig quan marxa amb la bicicleta, portant al seu darrere lligada, una caixa on hi transporta les hortalisses i les verdures fruits de la seva cura i atenció. Així és feliç.

Quan som joves correm tant … tot ens fa pressa, tot se’ns escapa i volem ser a tot arreu. Mirar al nostres avis ens calmava, asseguts llegint, escrivint o passejant…, com si fossin mestres de l’hora, el temps del seu rellotge anava a un “time” distint al nostre, a poc a poc, tranquil•lament contemplaven aquell temps que es guardava darrere el vidre de les seves esferes com si en tinguessin el control absolut.

Avui sé com vivien els meus avis.

Estic asseguda escrivint, són un quart de deu d’un matí de divendres de vacances. Sento com les gavines passen pel costat de la meva finestra sentint els seus cants que m’apropen al mar i l’aire porta l’olor de l’estiu.

Humberto Maturana (Metge i Biòleg Xilé), ens explica en una entrevista : “O se vive en el bienestar estético de una convivencia armónica, o en el sufrimiento de la exigencia negadora continua”.

Maturana diu que creiem que la felicitat és en què totes les coses que fem ens resultin ben fetes. Però la majoria de les coses que fem no resulten bé, algunes si i altres no. Quan surten bé, ens emocionem , estem contents i la celebració de l’èxit ens cega, perquè en realitat la nostra infelicitat, té l’origen en aquest apego a què les coses resultin bé. Per això anem per la vida fent salts entre l’angoixa i la felicitat i a l’inrevés.

Són paraules per pensar-les oi?

Joan Garriga, psicòleg i mestre gestàltic, en el seu llibre “Vivir en el Alma” posa al nostre abast un manual- compendi- resum que ens apropa a la seva veritat , regalant-nos en ell “ventures i coneixences del seu viatge” que ens ajuden a comprendre com la vida es viu a si mateixa, com la vida ens uneix fort amb els seus llaços transparents d’amor i plens de misteri.

“Progressar és tornar a l’origen” , són paraules que a molts ens poden portar desconcert i a altres veritat, i aquest fragment del llibre diu així:

“Cuando el yo queda colmado en su propia fuerza, exhausto de su periplo, progresar significa regresar, recuperar el latido del profundo silencio en nuestro interior. La conciencia personal se rinde a sus limitaciones y añora la gran conciencia, la gran inteligencia que va más allá. Y descubrimos que la tierra prometida es en realidad el paraíso perdido, que nunca nos abandonó por completo”.

Sàvies i boniques paraules, que jo avuí les sento molt vertaderes… He compost aquest bonic poema resum de la meva reflexió a tots aquests tresors. Desitjo que us agradi. Que tingueu un bon dia!

Sóc

No sóc la ment que pensa en mi
ni l’ombra que el sol projecta del meu cos
ni tan sols el cos que em vesteix.
No sóc res del que veus
perquè segurament
veus les expectatives que tu has posat en mi.
Jo sóc el ser que sent en mi
el que creu en el somni que dóna llum als seus ulls,
aquell que reposa en la pau infinita
confiant -se en el fluir de la vida
perquè creu en ella,
i que s’atura i es perd quan no es reconeix
a prop de si mateix.

Moments felicitat

Hi ha moments en la vida que jo anomeno: moments felicitat. Són moments que es caracteritzen perquè el benestar i l’alegria ens envolta en una mena d’ona màgica, fent-nos vibrar a una altra freqüència, en la freqüència del color. És com si el temps s’aturés i no tinguéssim res més que aquell moment. Un ampli somriure neix des del més profund del nostre interior i aleshores la vida és meravellosa.
Semblant passa quan escoltem música, la seva vibració penetra eriçant les nostres fibres nervioses fins obrir connexions entre el cervell i el cor. Deixem anar llàgrimes o bé deixem anar el cos en harmònics moviments que ens connecten a la dansa de l’energia.
Us desitjo que les vostres vides siguin plenes de “moments felicitat” hem d’estar atents i obrir els ulls per adonar-nos quan es produeixen. Hi ha vegades en les què tan sols en som espectadors, però tant se val, la sensació és la mateixa.
Petons i pluja de pètals.

La festa

Ja torna a sonar la música,
anem a ballar.
Deixem que surtin les emocions
al ritme dels nostres peus,
i amb els braços movem l’energia
tots units per l’ona màgica
que vibra com llum de colors.

El nostre cor batega fort
i els somriures neixen del més profund.
Com brillen avui els teus ulls,
són tan bonics en el teu rostre
com estrelles en la nit.

Una nit, la guerra

Bona nit estimats,
És molt trist que encara hi hagi llocs al mon on estiguin patint els ensurts d’explosions, violència, foc, maltractaments, injustícies, fam, follia i desesperació. Jo hi ha dies que em demano com puc continuar fent la meva vida normal quan a l’altre costat del mar hi ha tan de dolor…
La meva àvia m’explicava amb molta tristesa, com va començar la guerra civil, una guerra entre germans, com totes, però aquella entre germans del mateix carrer. De com la varen fer fora de casa una nit i els deixaren al mig del carrer sense saber on anar.
El meu avi, quan li preguntava, baixava el cap i la seva mirada es perdia en el terra.
He volgut escriure aquells records, tal i com ella me’ls explicà, per lloar la valentia d’aquells homes i dones que varen patir les penoses circumstàncies de la guerra. Aquella generació, la que precedeix als nostres pares, fou una generació escassa de contemplacions i recursos, amb poc d’afecte i molt treball, i malgrat tot, són els que van sembrar el nostre futur, un futur que prometia ser millor del present que hem espatllat. Gràcies pel vostre esforç avis.
Cada vespre abans de tancar els ulls demano pau. Són tres lletres que formen una paraula tan important i necessària per a tots. Us demano des d’aquí que us afegiu a la meva pregària, si no ho feu ja, us ocuparà tan sols un segon cada vespre, però serà un segon molt ben aprofitat.
Que tingueu molt bon vespre! Ah, espero que us agradi 🙂

Esclata la guerra entre les dues espanyes una nit.
Arriben a casa uns homes amb fusells,
que ens criden i amenacen, i a tu se t’emporten pres.
Ens diuen que sortim de casa i que fugim.
Els veïns ens donen l’esquena i jo no entenc per què,
estic tant espantada
i no sé que serà de nosaltres aquesta nit.
Amb els nostres quatre fills,
començo a caminar pels camps
en busca d’un refugi on poder descansar unes hores.
Al cel hi ha avions que deixen caure bombes i aquestes
a l’ explotar provoquen uns forats tan grossos
que esquitxen de terra i pedres a tot el que envolta.
Estem molt cansats, no tinc clar quina hora deu ser,
només sé que a partir d’avui
farem amb el què la sort ens obsequiï i donarem les gràcies,
perquè avui ho hem perdut tot,
hem perdut la vida que fins ara teníem,
demà si vivim serà una vida diferent.
Nosaltres els fills de la guerra,
malviurem sempre aquest record
que ens portarà llàgrimes amb dolor cada cop que hi pensem,
recordarem tot el que es va quedar enrere
i la vida dels qui varem estimar,
la guerra s’ho ha emportat tot sense contemplacions.
Estic tan atordida en aquesta nit de tant soroll de guerra,
que em xiulen les orelles i els ulls dels meus fills em segueixen fins al somni.
Voldria ser més forta per poder suportar
aquest mal que m’estreny la gola.
El més petit no deixa de plorar de gana
i no sé que donar-li perquè de l’ensurt
m’ha fugit la llet dels pits,
reso perquè la providència s’apiadi d’ell,
el meu infant, només té dos mesos,
s’agafa amb fermesa a la meva brusa, això m’esperança a pensar que sobreviurà,
veig en els seus petits punys més força que en tots nosaltres.
Me l’apropo a la meva boca i li dic fluixet :
−Ts, ts, calla infant meu, calla.
Enmig de l’horror i de mirades estranyes,
tanco els ulls i caic per uns instants en el fosc d’un son,
rendida al cansament del meu cos llast.