En solo una mirada

colom

Hay un ave que me sigue allí donde voy. No importa cuan lejos sea la distancia: en la ciudad, en mis paseos, en el trabajo, incluso en mis viajes! Aparece de la luz del silencio y se posa en mi mirada. Me observa apacible.  A esa ave yo la conozco, aunque sea un ave diferente cada vez. Sus ojos, su calma, tienen algo muy conocido.  A veces se trata de un gorrión, otras, la mayoría, de una paloma. Cuando es más extravagante se viste de albatros o de gaviota. La reconozco entre muchas porque me espera. Atiende a ese instante en que nuestras miradas coinciden y en ese segundo tiene lugar el misterio.

Y siento amor y agradecimiento, y una dicha indescriptible hacia todo lo que mis ojos alcanzan. Tan frágil y tan fuerte, en solo una mirada.

Por

por

Quan la por em sotjava entrada la nit i la son no venia, el pensament divagava i la imaginació construïa i tot el fora es feia gros, i jo, petita, sota els llençols, plegada com un fetus en la vida, sentia les presències a l’habitació. I quan aquella calor m’asfixiava, redimida, treia el valor per enfrontar-me a la por i sortia a la superfície per agafar aire i veia, més tranquil·la aleshores, que només em sotjava una gran soledat.
El pare sempre em deia: –por als morts?… dels vius has de tenir por, els morts no fan res! I jo esperava amb ànsia a què sortís el sol del nou matí i, que amb la seva llum, dissipés les meves ombres.

Acompanyo l’entrada d’avui amb un conte infantil que he escrit per a la trobada   “Contes, Poemes, i Fragments teatrals de Por” de l’Ass.de veïns de l’Havana a la Biblioteca Antoni Comas de Mataró.

“Una tarda de Por a la Biblioteca Antoni Comas”

La història que us explicaré, transcorre dins d’una sala de la biblioteca Antoni Comas, en un dia com avui, per exemple, on els assistents a un acte de lectures, escoltaven les narracions a veus d’un grup d’aficionats, com nosaltres, que les llegien, val a dir, el millor que sabien. La por va ser el tema escollit amb motiu de la recent celebració del dia de tot sants, o el dia dels morts, més popularment conegut. I jo pregunto, és que fan por els morts? I què em direu… perquè els morts no fan res, perquè estan, això, morts. Però, i si abans de morir-te et transformessis en alguna cosa estranya de la que no en sabéssim res?, això ens faria por oi? Això, potser sí.

Tornem a la història, que us volia explicar. L’aforament de la sala, durant la lectura, estava atent i tranquil. Que poc s’imaginaven aquella gent el que s’estava gestant en els cors de les seves cèl·lules, perquè un virus havia entrat pel conducte de la calefacció i a hores d’ara tothom n’estaria infectat. Un nen molt eixerit va ser el primer a adonar-se que a l’home que seia al seu costat li estava caient la pell del rostre, deixant la musculatura facial a la vista, com si es tractés d’un treball de ciència anatòmica. Una senyora de la primera fila, havia començat a perdre el cabell en grans quantitats, deixant al descobert el seu crani ben pelat, tanmateix com si fos la closca d’un ou. A un home del fons, se li havien dilatat els porus de la pell i emanaven un fum pestilent que a tothom molestava i, instintivament, els feia tapar el nas amb la mà. Al nen que havia detectat el primer senyal d’alarma, li estava creixent el nas, semblant al d’en Pinotxo i les orelles se li allargaven com si fossin les d’un follet de bosc. A la senyora de la fila del mig, que anava molt ben arreglada, li varen començar a créixer els pits d’una manera exagerada, fent-li esclatar tots els botons de la camisa que portava, i posant-se les mans a les galtes, es queixava de què feia poc se’ls havia arreglat amb cirurgia plàstica. La gent va començar a esverar-se de valent, no sabien què fer, si marxar, a qui trucar, perquè tots i cadascun dels membres que eren allí, començaven a observar canvis dins els seus cossos, a alguns, els havia marxat la veu i emetien uns sons esgarrifosos que esparveraven als pocs que seguien intactes, i que temorosos, esperaven el seu torn de transformació. La sala era un caos. I es veu que el virus afectava cada persona d’una manera diferent.

La bibliotecària, havia pogut veure-ho tot des de la finestra del seu despatx, es va apropar molt compungida, amb unes grans ales de libèl·lula a l’esquena, plorant, els va dir: – acabo de trucar a l’hospital, no es podien creure el que els explicava. No podem sortir d’aquí, la policia és a fora i ha tancat totes les sortides, estem en quarantena. La gent va reaccionar amb crits i protestes. Un nen, a qui havien crescut els ullals com un vampir, s’asseia a terra abatut i desconcertat. Una nena, a qui el cos se li havia cobert de pèl, plorava entre udols mirant a la lluna que començava a sortir. Hem de trobar alguna solució… però quina?

Al cap d’unes hores, els nens i nenes de la sala varen tenir una idea fabulosa. Amb l’ajuda del personal de la biblioteca varen localitzar tots els llibres amb títols de terror i de fabules boscanes, potser en ells hi trobarien la resposta per solucionar aquell problema. Els van deixar oberts damunt de les taules de la sala. -Mireu!, va dir algú, en aquest llibre hi ha pàgines en blanc!, -Oh mireu! exclamà algú altre, en aquest també! Observant aquest fet extraordinari, semblava evident el que havia passat. En llegir les lectures s’havia provocat als monstres a sortir de les històries, volien, encara que fos per unes hores, ser protagonistes de carn i óssos.

Si aquests personatges havien sortit de la imaginació dels escriptors, havien d’estar entre les pàgines d’aquells llibres. Per sort a la vida, les coses,  tard o d’hora, tornen al seu lloc i a poc a poc, els efectes metamorfòsics, igual que varen aparèixer, varen anar desapareixent. Un aire d’esperança i agraïment anava reconciliant als membres de la sala. Les pàgines en blanc de tots aquells llibres, varen anar omplint-se de monstres, dràcules, bruixes, follets i gegants, i tot va tornar a la normalitat.

Ostres! Ara em fa una mica de coseta a la panxa tornar a explicar contes de por, perquè no sabem l’efecte que pot causar a la imaginació, que a vegades, és una mica exagerada. Així que millor, per un temps, deixar les històries de monstres desades a les estanteries amb les pàgines ben tancades, fins que ens passi a tots l’ensurt. Hi ha tants llibres en aquesta biblioteca esperant a ser llegits…