Desperta’m

Desperta’m quan l’amor hagi vençut
que altra vegada tinc les mans ferides
i l’esgotament em vela la llum
que el cós segueix als peus que s’arrosseguen
pel camí, quan els ulls del cor no hi veuen.

I no puc avançar si hi ha foscor
per primaveres òrfenes de flors
estius de lava i de tardors desertes,
i altre cop torna a ser hivern cru i blanc
vent gèlid i el calabruix punxa al pit.

Desperta’m quan creixin les flors damunt
la tomba dels que estimàvem la terra,
quan el sol escalfi la pell d’aquells
que avancen seguint l’estel dels bells somnis.

Anuncis

Les tardes de pluja

melted-butter-and-sugar

Darrere els vidres, la llum de la tarda es plega com les varetes d’un ventall, amaga el color i tot queda en penombra. Són aquelles tardes de novembre en les que apareix la necessitat de crear, crear quelcom que culmini en la satisfacció de l’obra, sigui quina sigui la idea de projecte i sense que el risc de la frustració impedeixi la proesa, per si aquesta no arriba a bon fi.
Hi ha tardes de pluja en què a la cuina cauen els ingredients del cel, i entre pols blanca i clara batuda comença l’aventura d’una màgica sessió d’experiments.
L’alquímia més rústica, però alquímia a la fi, ballant al so de la música d’una vella ràdio. Milions de partícules en transformació, formen diferents mixtures, i es fonen a alta temperatura, que sota el prodigi de la ciència, esdevenen pastissets i coques al pas d’una familiar recepta.
Viatjo a temps passats, quan era l’àvia i més endavant la mare la que cuinava durant les mateixes tardes plujoses a fi d’entretenir-nos i proveir-nos d’un gustós berenar. I en aquest viatge d’evolució nostàlgica el cor es vesteix d’enyor i em deixo portar per l’abric d’una bona mossegada de plaer, encara calent, i la boca se m’omple de sentits tot mirant la pluja.

Ve la tardor

Ja som al setembre, inicio el període progressiu de dols oberts. A poc a poc la vida va perdent la llum i s’apaga en un gris tèrbol que em porta a nostàlgies passades.
Passejant pel carrer, els aparadors amb les rebaixes, els seus rètols d’: “ últims dies” i els avanços de temporada. Els més agosarats, ja fa dies que els llueixen amb els “maniquis” vestits d’hivern, uf, quina calor quan veig els anoracs, em sembla gairebé impossible pensar que duré roba de tant abric, i la duré.
Fonamento la nostàlgia en aquest pas del temps, inexorable, viatger implacable, i enganxada a temps passats, en altres tardors com la que vindrà, en passejades vora el mar amb llum de capvespre. Veure l’aigua quan plou prendre protagonisme sota la llum dels fanals del passeig, creuar-te amb l’amo entregat, que treu el gos malgrat la pluja. Em distrec observant el ca feliç, com gaudeix tot movent la cua d’aquesta dutxa tèbia de tardor, i fent ziga-zagues, d’arbre en arbre, de racó en racó, ara ensumo aquí, ara orino allà… mentre passo per davant dels xiringuitos tancats. Arriba el temps de recolliment, temps que ajuda a meditar, a llegir, a pintar el canvi de colors de la natura que es vesteix a poc a poc de tardor, amb pinzellades subtils, en un intent d’harmonitzar el canvi, abans no arribin els dies de vent.

Les flors moren a la primavera

Tres amics es troben un divendres al vespre per recordar en Nando, un amic comú que els va deixar, víctima d’accident de circulació, trenta anys enrere. Aquesta setmana en Nando faria cinquanta anys. Durant la conversa del sopar, emergeixen els records i velles fotografies, les paraules amor i amistat tenyides de nostàlgic dolor, van passant pel coll acompanyades pels glops de cervesa. Una barreja de sensacions es confonen a mida que va passant la nit, filosofant sobre el que és la vida, per què tu no i jo si…
Acabat el sopar, porten un ram de flors a la fatídica corba on va acabar tot, cinc moriren allà aquell vespre, conduïen massa ràpid, potser beguts, tràgica combinació la imprudència de la joventut amb la innocència de la follia.
Aquell fet trencà per la meitat a més d’un, vull pensar que la teva mort no va ser envà, que alguna cosa més gran varem aprendre tots aquell dia.
El record del teu ample somriure serà sempre amb nosaltres Nando.

Ahir ens deixà també l’ànima del Tito Vilanova. Quan penso amb gent que no conec personalment però que em cau bé, penso en tu Tito, per la feina ben feta, per la senzillés de les teves paraules, la teva honestedat, la teva discreta llum m’arribava, i és per això que avui sento la teva pèrdua i tinc el teu rostre molt present en el record.
Deixes la teva llavor en moltes persones, en els teus fills i els teus jugadors, i seguidors i segur que farem coses bones amb elles tot recordant-te, per sempre més seràs un exemple per nosaltres.

Per què marxes
sinó toca
encara.
Per què,
si encara
perfumaves
amb l’essència.
Per què tenen
tan curta vida
algunes flors.
Ens alegren
el paisatge
de la primavera,
omplint-nos
d’esperança
els cors.

Aquest poema és per a tu Tito, i pels qui se’n van quan encara no toca, conèixer-te m’ha fet millor persona.
Des d’aquí el meu condol als teus estimats.

Bon Nadal

Com cada any, deixem enrere la tardor. Les fulles dels arbres s’assequen terroses, i sàvies cauen per adobar la terra abans no arribi la neu de l’hivern.
Mentre de darrere les finestres, la llum de les llars enceses torna càlids els espais. És temps de recolliment, de conversa, d’infusions que ens escalfen les mans i alleugen el dolor dels dits.
Als carrers, tot a punt per les Festes. Garlandes, llums i avets llaçats. La música de sempre envolta els pensaments i ens convida a fer-nos nens, a deixar anar un xic les tibantors i ser una mica millor persones en aquest temps de Nadal.
El Nadal és al darrere la cantonada, picant a la porta de la consciència per recordar-nos valors com la solidaritat amb els qui no tenen tant, d’estima i respecte entre les diferències, que és temps de suma i creativitat, d’explosió de les emocions més belles.
M’agradaria fer-vos arribar els meus millors desitjos aquest Nadal, i que el Nou Any 2014, sigui el resultat de tot allò que sembrem a cada pas.

Bones Festes!

Crec que l’amor dissipa la foscor
el mateix que en el cel de la nit
teies enceses de foc d’estrelles
ens regalen la llum
fins i tot
quan ja s’han extingit.

Lluerna

Noctàmbula vius
cuca de llum alada
a l’estiu surts del niu
intermitent brilles callada.

Omples les nits
de petites guspires
que ens parlen de tu
mentre sols respires.

Et recordó aquest estiu, les nits en vetlla
asseguda al sofà gris, intermitents els ulls
a l’ordinador els dits
escrius, escrius i no vius.

Els matins davant el mar
i els àpats gairebé de prana
d’amor brilles per dins
cuca de llum alada.

Quan ja no queda res, encara queda molt

Si poguéssim dormir quan la vida ens ofega… Davant d’aquest panorama tan desconsolador només podem renàixer de les cendres , quan ja no queda res, encara ens queda molt, ens queda l’experiència de l’error que és el que ens dóna saviesa, i tornar a començar prenent per fonaments els principis d’honestedat i solidaritat, aquestes dues paraules haurien de ser el lema de la revolta i que Déu no ens tregui mai la força per caminar endavant amb l’únic propòsit de fer bé les coses.

Voldria ser una romàntica i pertànyer al grup de l’esperit que creu en aquesta lluita, i sé que la vida és dels qui prenen la veritat com a estendard i surten als carrers amb la fe de voler canviar el món.
Però sóc una ignorant sense mitjans i una covarda perquè m’espanta veure com pateixen els meus germans.

Per això dic que m’agradaria dormir quan la vida m’ofega, dormir per no sentir aquest dolor, per no veure la desesperació en els ulls de tants.

Què hem fet tan malament? Haurem d’assumir el compromís d’atendre les nostres culpes i prendre la responsabilitat de créixer pensant en una consciència global, que sempre el Sud ha passat gana i ara veiem que el Nord també plora.

He composat aquest poema pels valents que s’aixequen del terra, malgrat estar ferits, no es lamenten i es cobreixen amb la dignitat vestint la seva vida. Jo avui em sento enfonsada i no sé que explicar-los als meus fills, tret de recordar-los que un dia jo també somniava.

El poema porta per nom Desperta’m.

Desperta’m quan l’amor hagi vençut
que altra vegada tinc les mans ferides
i l’esgotament em vela la llum
que el cós segueix als peus que s’arrosseguen
pel camí, quan els ulls del cor no hi veuen.

I no puc avançar si hi ha foscor
per primaveres òrfenes de flors
estius de lava i de tardors desertes,
i altre cop torna a ser hivern cru i blanc
vent gèlid i el calabruix punxa al pit.

Desperta’m quan creixin les flors damunt
la tomba dels que estimàvem la terra,
quan el sol escalfi la pell d’aquells
que avancen seguint l’estel dels bells somnis.

“Desitjo per a tots, que l’esperança entri en els nostres cors i encoratgi els nostres propòsits”