Les tardes de pluja

melted-butter-and-sugar

Darrere els vidres, la llum de la tarda es plega com les varetes d’un ventall, amaga el color i tot queda en penombra. Són aquelles tardes de novembre en les que apareix la necessitat de crear, crear quelcom que culmini en la satisfacció de l’obra, sigui quina sigui la idea de projecte i sense que el risc de la frustració impedeixi la proesa, per si aquesta no arriba a bon fi.
Hi ha tardes de pluja en què a la cuina cauen els ingredients del cel, i entre pols blanca i clara batuda comença l’aventura d’una màgica sessió d’experiments.
L’alquímia més rústica, però alquímia a la fi, ballant al so de la música d’una vella ràdio. Milions de partícules en transformació, formen diferents mixtures, i es fonen a alta temperatura, que sota el prodigi de la ciència, esdevenen pastissets i coques al pas d’una familiar recepta.
Viatjo a temps passats, quan era l’àvia i més endavant la mare la que cuinava durant les mateixes tardes plujoses a fi d’entretenir-nos i proveir-nos d’un gustós berenar. I en aquest viatge d’evolució nostàlgica el cor es vesteix d’enyor i em deixo portar per l’abric d’una bona mossegada de plaer, encara calent, i la boca se m’omple de sentits tot mirant la pluja.

Ve la tardor

Ja som al setembre, inicio el període progressiu de dols oberts. A poc a poc la vida va perdent la llum i s’apaga en un gris tèrbol que em porta a nostàlgies passades.
Passejant pel carrer, els aparadors amb les rebaixes, els seus rètols d’: “ últims dies” i els avanços de temporada. Els més agosarats, ja fa dies que els llueixen amb els “maniquis” vestits d’hivern, uf, quina calor quan veig els anoracs, em sembla gairebé impossible pensar que duré roba de tant abric, i la duré.
Fonamento la nostàlgia en aquest pas del temps, inexorable, viatger implacable, i enganxada a temps passats, en altres tardors com la que vindrà, en passejades vora el mar amb llum de capvespre. Veure l’aigua quan plou prendre protagonisme sota la llum dels fanals del passeig, creuar-te amb l’amo entregat, que treu el gos malgrat la pluja. Em distrec observant el ca feliç, com gaudeix tot movent la cua d’aquesta dutxa tèbia de tardor, i fent ziga-zagues, d’arbre en arbre, de racó en racó, ara ensumo aquí, ara orino allà… mentre passo per davant dels xiringuitos tancats. Arriba el temps de recolliment, temps que ajuda a meditar, a llegir, a pintar el canvi de colors de la natura que es vesteix a poc a poc de tardor, amb pinzellades subtils, en un intent d’harmonitzar el canvi, abans no arribin els dies de vent.

Les flors moren a la primavera

Tres amics es troben un divendres al vespre per recordar en Nando, un amic comú que els va deixar, víctima d’accident de circulació, trenta anys enrere. Aquesta setmana en Nando faria cinquanta anys. Durant la conversa del sopar, emergeixen els records i velles fotografies, les paraules amor i amistat tenyides de nostàlgic dolor, van passant pel coll acompanyades pels glops de cervesa. Una barreja de sensacions es confonen a mida que va passant la nit, filosofant sobre el que és la vida, per què tu no i jo si…
Acabat el sopar, porten un ram de flors a la fatídica corba on va acabar tot, cinc moriren allà aquell vespre, conduïen massa ràpid, potser beguts, tràgica combinació la imprudència de la joventut amb la innocència de la follia.
Aquell fet trencà per la meitat a més d’un, vull pensar que la teva mort no va ser envà, que alguna cosa més gran varem aprendre tots aquell dia.
El record del teu ample somriure serà sempre amb nosaltres Nando.

Ahir ens deixà també l’ànima del Tito Vilanova. Quan penso amb gent que no conec personalment però que em cau bé, penso en tu Tito, per la feina ben feta, per la senzillés de les teves paraules, la teva honestedat, la teva discreta llum m’arribava, i és per això que avui sento la teva pèrdua i tinc el teu rostre molt present en el record.
Deixes la teva llavor en moltes persones, en els teus fills i els teus jugadors, i seguidors i segur que farem coses bones amb elles tot recordant-te, per sempre més seràs un exemple per nosaltres.

Per què marxes
sinó toca
encara.
Per què,
si encara
perfumaves
amb l’essència.
Per què tenen
tan curta vida
algunes flors.
Ens alegren
el paisatge
de la primavera,
omplint-nos
d’esperança
els cors.

Aquest poema és per a tu Tito, i pels qui se’n van quan encara no toca, conèixer-te m’ha fet millor persona.
Des d’aquí el meu condol als teus estimats.

Bon Nadal

Com cada any, deixem enrere la tardor. Les fulles dels arbres s’assequen terroses, i sàvies cauen per adobar la terra abans no arribi la neu de l’hivern.
Mentre de darrere les finestres, la llum de les llars enceses torna càlids els espais. És temps de recolliment, de conversa, d’infusions que ens escalfen les mans i alleugen el dolor dels dits.
Als carrers, tot a punt per les Festes. Garlandes, llums i avets llaçats. La música de sempre envolta els pensaments i ens convida a fer-nos nens, a deixar anar un xic les tibantors i ser una mica millor persones en aquest temps de Nadal.
El Nadal és al darrere la cantonada, picant a la porta de la consciència per recordar-nos valors com la solidaritat amb els qui no tenen tant, d’estima i respecte entre les diferències, que és temps de suma i creativitat, d’explosió de les emocions més belles.
M’agradaria fer-vos arribar els meus millors desitjos aquest Nadal, i que el Nou Any 2014, sigui el resultat de tot allò que sembrem a cada pas.

Bones Festes!

Crec que l’amor dissipa la foscor
el mateix que en el cel de la nit
teies enceses de foc d’estrelles
ens regalen la llum
fins i tot
quan ja s’han extingit.

Quan ja no queda res, encara queda molt

Si poguéssim dormir quan la vida ens ofega… Davant d’aquest panorama tan desconsolador només podem renàixer de les cendres , quan ja no queda res, encara ens queda molt, ens queda l’experiència de l’error que és el que ens dóna saviesa, i tornar a començar prenent per fonaments els principis d’honestedat i solidaritat, aquestes dues paraules haurien de ser el lema de la revolta i que Déu no ens tregui mai la força per caminar endavant amb l’únic propòsit de fer bé les coses.

Voldria ser una romàntica i pertànyer al grup de l’esperit que creu en aquesta lluita, i sé que la vida és dels qui prenen la veritat com a estendard i surten als carrers amb la fe de voler canviar el món.
Però sóc una ignorant sense mitjans i una covarda perquè m’espanta veure com pateixen els meus germans.

Per això dic que m’agradaria dormir quan la vida m’ofega, dormir per no sentir aquest dolor, per no veure la desesperació en els ulls de tants.

Què hem fet tan malament? Haurem d’assumir el compromís d’atendre les nostres culpes i prendre la responsabilitat de créixer pensant en una consciència global, que sempre el Sud ha passat gana i ara veiem que el Nord també plora.

He composat aquest poema pels valents que s’aixequen del terra, malgrat estar ferits, no es lamenten i es cobreixen amb la dignitat vestint la seva vida. Jo avui em sento enfonsada i no sé que explicar-los als meus fills, tret de recordar-los que un dia jo també somniava.

El poema porta per nom Desperta’m.

Desperta’m quan l’amor hagi vençut
que altra vegada tinc les mans ferides
i l’esgotament em vela la llum
que el cós segueix als peus que s’arrosseguen
pel camí, quan els ulls del cor no hi veuen.

I no puc avançar si hi ha foscor
per primaveres òrfenes de flors
estius de lava i de tardors desertes,
i altre cop torna a ser hivern cru i blanc
vent gèlid i el calabruix punxa al pit.

Desperta’m quan creixin les flors damunt
la tomba dels que estimàvem la terra,
quan el sol escalfi la pell d’aquells
que avancen seguint l’estel dels bells somnis.

“Desitjo per a tots, que l’esperança entri en els nostres cors i encoratgi els nostres propòsits”

En els dies d’hivern

En els dies d’hivern, els matins quiets, fredor al pit i mocs al nas, abelles mortes jeuen damunt del llit fred de les rajoles del pati. Els seus cossos s’engrunen, empesos pel vent que els escampa en trossets, trossets d’ala i de pell d’abella.
Les papallones també s’han glaçat, damunt el seu jas negre de pols de cos de papallona. Si estiguessin tan sols adormides les papallones…

Et veig allunyant-te, i sense deixar els teus ulls, t’espero dempeus en aquest temps mort, en què el rostre es perd amb la foscor de cada nit, i et segueixo mirant difuminada, allà on els ulls arriben.

Els meus passos cruixents per damunt les aceres. L’aire porta l’olor del fum de la llenya que crema. La punta del nas vermella, el coll de l’abric aixecat per a que no se’m glacin les orelles, i els petons de l’adéu tornant, com cada any, quan arriben els dies d’hivern.

Uns nens baixen pel carrer, empenyen amb els peus les fulles seques dels plàtans de la riera, i es llencen els uns als altres, aquelles boles barrejades amb les rialles, que esclaten en infinites llavors damunt els meus passos cruixents.

A casa, mentre encenc espelmes a l’ampit de la llar, el vent xiula entre els marcs de les finestres i escolto la música que se’m fa càlida a la sang.

Per bonic que hagi estat el dia, cada tarda es torna plom, quan la llum del cel s’apaga i s’encenen els melangiosos fanals. Llavors, tapo els forats de la nostàlgia llegint, cuinant o escrivint versos, amb el rere fons d’una ràdio que retransmet futbol.

Be water

Viatjo en tren, un curt trajecte que em du de Barcelona a casa. El recorregut voreja el litoral i des de la finestra puc veure el mar. Mirar el mar depèn dels dies em torna aigua i fa que m’endinsi en el submón dels sentiments fets farcellets, i em capbusso deixant enrere la realitat, perquè no hi ha una altra cosa que per moments em vingui més de gust que perdre’m en aquest laberint, i sense tenir masses ganes de trobar la sortida, m’hi endinso només pel plaer de recrear-me en el trajecte  de les meves emocions que són jo mateixa. Però segueixo mirant per la finestra i els farcells es desfan un a un a l’arribar a la sorra, com l’ona es volatilitzen en bombolles blanques d’oxigen i acaben en un no res per tornar a ser aigua només. Som aigua, ser aigua, sigues aigua deia Bruce Lee. La pluja d’aquest matí ens ha deixat un dia gris i la tarda s’evapora entre boires. Mig adormida pel sacseig de la màquina, entretinc la fantasia contemplant la volubilitat de la sorra  al bes de l’onada, i imagino que l’aigua pot aixecar un mur de sorra i el pot desfer a la vegada. L’aigua és com aquell amant que va i ve i em mareja amb el seu ball perquè no ve ni se’n va del tot. El color turquesa de l’aigua d’aquesta tarda em recorda als teus ulls, i el fons obscur  com les teves nines, on tot pot prendre llum si tu vols. Mirant l’horitzó et sento  llunyà  i m’espanta l’enyor perquè és caduc al temps i jo no vull oblidar-te i  el mar avui ho sap perquè te’m torna. No tinc res que no prengui de tu mar, de la teva bellesa, de la teva claror, del  teu amor a la música de la teva aigua, de la teva forma, de la teva calma quan ets calma i  del teu enuig quan ets brava i  tot això avui em fa ser tu.

Rebo el senyal d’un so acústic que m’indica que he arribat a l’estació,  m’incorporo i baixo del tren i del meu bany, i els meus passos s’adrecen pel pedrís de l’acera que em porta fins a casa.

 

Tos i juanoles

Estic al llit, estic malalta, és la grip, crec que és la grip perquè em fa molt mal el cap i no se me’n va amb res que prenc. Tos seca que sacseja el meu cap, el líquid del meu cap xocant contra les parets d’aquest, semblant al còctel dins la coctelera, zsac-zsac, zsac-zsac. Em poso el cd de mantres per relaxar-me. Lacun sadan nahi , lacun sadan nahi, … el dolç mantra embolicant l’aire de l’habitació. Sento crits al passadís de dalt i soroll d’aigua de la cisterna. No discutiu si us plau. Torno a estossegar, zsac-zsac, zsac-zsac, avoco les pastilles juanoles per sobre el llençol per no haver d’estar traient-les d’una a una. Les pastilles juanoles escampades per damunt el llençol, amb el llum apagat, com taquetes fosques petites que jo sé que són les juanoles. No m’agrada el gust concentrat de juanola, però com no en tinc de gust ara, me les prenc de dos i tres en tres per potenciar el seu efecte. Provo de dormir però no puc i el meu cós queda en un estat de letargia “arreptil•lada” per intentar consumir la menys energia possible.

“Progressar és tornar a l’origen”

Fa dies parlava amb el meu amic Xevi i em deia mentre m’explicava un projecte que volia endegar:

−… Lita, és així, hem anat massa endavant i no ens prova. No vaig en lloc, m’estressa. La calma la trobo fent les coses com abans …

Una de les maneres en què en Xevi s’apropa al seu ser és conreant un petit hort que té al costat d’una riera. Cada tarda el veig quan marxa amb la bicicleta, portant al seu darrere lligada, una caixa on hi transporta les hortalisses i les verdures fruits de la seva cura i atenció. Així és feliç.

Quan som joves correm tant … tot ens fa pressa, tot se’ns escapa i volem ser a tot arreu. Mirar al nostres avis ens calmava, asseguts llegint, escrivint o passejant…, com si fossin mestres de l’hora, el temps del seu rellotge anava a un “time” distint al nostre, a poc a poc, tranquil•lament contemplaven aquell temps que es guardava darrere el vidre de les seves esferes com si en tinguessin el control absolut.

Avui sé com vivien els meus avis.

Estic asseguda escrivint, són un quart de deu d’un matí de divendres de vacances. Sento com les gavines passen pel costat de la meva finestra sentint els seus cants que m’apropen al mar i l’aire porta l’olor de l’estiu.

Humberto Maturana (Metge i Biòleg Xilé), ens explica en una entrevista : “O se vive en el bienestar estético de una convivencia armónica, o en el sufrimiento de la exigencia negadora continua”.

Maturana diu que creiem que la felicitat és en què totes les coses que fem ens resultin ben fetes. Però la majoria de les coses que fem no resulten bé, algunes si i altres no. Quan surten bé, ens emocionem , estem contents i la celebració de l’èxit ens cega, perquè en realitat la nostra infelicitat, té l’origen en aquest apego a què les coses resultin bé. Per això anem per la vida fent salts entre l’angoixa i la felicitat i a l’inrevés.

Són paraules per pensar-les oi?

Joan Garriga, psicòleg i mestre gestàltic, en el seu llibre “Vivir en el Alma” posa al nostre abast un manual- compendi- resum que ens apropa a la seva veritat , regalant-nos en ell “ventures i coneixences del seu viatge” que ens ajuden a comprendre com la vida es viu a si mateixa, com la vida ens uneix fort amb els seus llaços transparents d’amor i plens de misteri.

“Progressar és tornar a l’origen” , són paraules que a molts ens poden portar desconcert i a altres veritat, i aquest fragment del llibre diu així:

“Cuando el yo queda colmado en su propia fuerza, exhausto de su periplo, progresar significa regresar, recuperar el latido del profundo silencio en nuestro interior. La conciencia personal se rinde a sus limitaciones y añora la gran conciencia, la gran inteligencia que va más allá. Y descubrimos que la tierra prometida es en realidad el paraíso perdido, que nunca nos abandonó por completo”.

Sàvies i boniques paraules, que jo avuí les sento molt vertaderes… He compost aquest bonic poema resum de la meva reflexió a tots aquests tresors. Desitjo que us agradi. Que tingueu un bon dia!

Sóc

No sóc la ment que pensa en mi
ni l’ombra que el sol projecta del meu cos
ni tan sols el cos que em vesteix.
No sóc res del que veus
perquè segurament
veus les expectatives que tu has posat en mi.
Jo sóc el ser que sent en mi
el que creu en el somni que dóna llum als seus ulls,
aquell que reposa en la pau infinita
confiant -se en el fluir de la vida
perquè creu en ella,
i que s’atura i es perd quan no es reconeix
a prop de si mateix.

Necessitat i desig

No puc deixar d’agrair a la vida tot el que em dóna. Haver rebut l’oportunitat de ser aquí per poder experimentar, riure – plorar, errar – aprendre, poder gaudir de tantes coses que són gratuïtes als ulls, de rebre l’amor i el desamor, de compartir la meva escalfor i deixar entrar la de l’altre quan tinc fred, acompanyant aquest anar i venir sense obstacles ni reserves, amb sinceritat i plenitud.

“Nuestro hoy depende de nuestro ayer, y nuestro mañana depende de nuestro hoy”
Te has amado hoy?
Has admirado y agradecido a las flores, apreciado los pájaros y contemplado las montañas, invadido por un sentimiento de reverencia y respeto?
E.K-R

Sempre m’he sentit connectada a una força mare a la que venero, és la força amb la que tots els éssers estem units , la força de l’amor, que a la vegada ens uneix a la gran força de la vida.

“Necessitat i desig”

Dos substantius que ens compliquen la vida fins al punt de confondre’ns i fer-nos perdre el control. I si dubteu del que dic, intenteu definir primer un i després l’altre, veureu que les definicions es tornen imprecises i gires en un cercle tancat sense poder trobar llum a la resposta.

Suzy Stroke (psicoterapeuta 1949-2011) ens explicava la diferència introduint-nos a un passatge d’un conte sufí que diu així: “Si tu necesidad es grande y tu deseo pequeño hallarás delicioso alimento”
I d’aquesta manera ens qüestionem la pregunta:
“Quina diferència hi ha entre necessitat i desig?”

Al llarg de la seva vida, Suzy va anar percebent que la necessitat ve d’un lloc més profund i essencial, té a veure amb la pròpia evolució i conservació de l’espècie, mentre que el desig té a veure amb amb l’ego i el caràcter de la personalitat.

Molt freqüentment confonem les dues coses, com si fossin iguals, i justament és aquesta confusió la que en moltes situacions ens fa perdre el control quan , al voler satisfer els nostres desitjos (que són insaciables) els suposem necessitats vitals.

I deia Suzy que les necessitats una vegada estan detectades i cobertes ens aporten tranquil•litat i pau a l’esperit, mentre que els desitjos satisfets ens condueixen a l’eufòria i a una satisfacció temporal.

El problema més gran que genera la recerca d’un desig, és que ens enganyem amb la il•lusió de la satisfacció, i que a la vegada, ens tanca en un cercle viciós de sentir-nos – plens / buits – que ens empresona en la inconsciència d’imaginar que més recerca de desig és sinònim de felicitat.

En la vida de les relacions, els desitjos són el motor que ens impulsa als mecanismes de control i manipulació per a obligar als altres a que ens facin feliços. Podem donar-nos compte de que els desitjos ocupen el nostre sistema de tal manera que les necessitats reals no tenen espai per a manifestar-se, perquè els desitjos són com addiccions que necessiten d’una decisió molt segura i ferma per a que siguin controlats.

Hem de passar per una etapa d’austeritat per desintoxicar-nos d’aquesta voracitat que ens empresona a satisfer allò sense límits, per així poder rebre una realitat molt més senzilla i abastable, d’on el nostre enteniment d’ ésser neix amb tota lluminositat. A les hores adquirim la capacitat d’integrar el savi missatge “ Si la teva necessitat és gran i el teu desig petit, trobaràs bon aliment”.

Gràcies Suzy per la teva saviesa i el teu amor.