La tristesa em deixa freda, callada, aturada.

 

          Fa temps que no escric, no per falta de ganes. El fet que dediqui més estones a la pintura fa que es ressenti aquest espai, on sentiment i paraula juguen a donar-se la mà i fer-se companyia. Em sap greu. No es pot estar a tot arreu.

          Hem començat un nou any i ahir va morir una amiga, la Montserrat. Tinc una sensació molt estranya al cos. L’acceptació de la pèrdua m’interpel•la fent-me saber si no hauria d’estar plorant o demanant explicacions del per què? Una sensació freda que m’explica que tots morirem, que no som d’aquí. No entenc res, dec estar en xoc, aquesta “impavitat” no l’entenc. La Montserrat era una persona amb una vida complicada, tot i això no feia mai tard a riure per qualsevol cosa que ho mereixés. I tranquil•la, la Montserrat era molt tranquil•la. M’agradava com parlava, sempre trobava el perquè just per a tot i tots. Pensant en ella ara se’m neguen els ulls.
Fa poc vàrem parlar perquè no va poder venir a veure l’exposició de pintura, ja què per accedir a la sala hi ha una desena d’esglaons molt empinats que no ens atrevíem a baixar amb la cadira de rodes. Ja en faràs més! Em va dir. Ella va ser la primera persona a veure totes les fotografies de la sala un cop vàrem acabar de penjar els quadres amb la Teresa. Promet-me que no les ensenyaràs a ningú! Li vaig dir. Prometo no ensenyar-ho a ningú! I m’envia un “emoticono” amb la ma oberta en senyal de jurament. Em respon de seguida dient que li ha agradat molt, em fa més comentaris referents en el WhatsApp i ens desitgem Bon Nadal. Uns dies després ens creuem per la Riera i ens besem, acabem de comentar que si això, que si allò. L’1 de gener ens felicitem l’any nou, i el teu cor s’atura l’endemà de reis. Una amiga comuna m’avisa de què ha passat. I avui repasso el nostre xat i t’imagino a l’altre costat malgrat sé que ja no em respondràs mai més. Que ja no hi ets. La tristesa em deixa freda, callada, aturada. Em moc a poc a poc i faig sols el just que haig de fer perquè penso en tu.

          M’agrada escriure-ho per poder recordar-ho sempre. No oblidaré mai la teva expressió dolça, serena i receptiva, atenta a les meves paraules. Moltes gràcies Montserrat per la teva amistat. No et dic fins aviat perquè no vull morir encara, però et podria dir que serà fins a poc perquè allí on ets el temps no compta. Prometo cuidar-me i seguir pintant i t’enviaré els meus pensaments.

          Rep una abraçada d’energia ben càlida.

          T’estima

          Lita

 

Anuncis