Les flors moren a la primavera

Tres amics es troben un divendres al vespre per recordar en Nando, un amic comú que els va deixar, víctima d’accident de circulació, trenta anys enrere. Aquesta setmana en Nando faria cinquanta anys. Durant la conversa del sopar, emergeixen els records i velles fotografies, les paraules amor i amistat tenyides de nostàlgic dolor, van passant pel coll acompanyades pels glops de cervesa. Una barreja de sensacions es confonen a mida que va passant la nit, filosofant sobre el que és la vida, per què tu no i jo si…
Acabat el sopar, porten un ram de flors a la fatídica corba on va acabar tot, cinc moriren allà aquell vespre, conduïen massa ràpid, potser beguts, tràgica combinació la imprudència de la joventut amb la innocència de la follia.
Aquell fet trencà per la meitat a més d’un, vull pensar que la teva mort no va ser envà, que alguna cosa més gran varem aprendre tots aquell dia.
El record del teu ample somriure serà sempre amb nosaltres Nando.

Ahir ens deixà també l’ànima del Tito Vilanova. Quan penso amb gent que no conec personalment però que em cau bé, penso en tu Tito, per la feina ben feta, per la senzillés de les teves paraules, la teva honestedat, la teva discreta llum m’arribava, i és per això que avui sento la teva pèrdua i tinc el teu rostre molt present en el record.
Deixes la teva llavor en moltes persones, en els teus fills i els teus jugadors, i seguidors i segur que farem coses bones amb elles tot recordant-te, per sempre més seràs un exemple per nosaltres.

Per què marxes
sinó toca
encara.
Per què,
si encara
perfumaves
amb l’essència.
Per què tenen
tan curta vida
algunes flors.
Ens alegren
el paisatge
de la primavera,
omplint-nos
d’esperança
els cors.

Aquest poema és per a tu Tito, i pels qui se’n van quan encara no toca, conèixer-te m’ha fet millor persona.
Des d’aquí el meu condol als teus estimats.

Anuncis

Llavis d’amor

Dos pètals rosats
de tacte esponjós
dos núvols penjats
on caic confiat.

De tendres carícies
de què alimentar-me
dues gotes d’aigua
d’on assedegar-me.

Dos àngels que curen
ferides a infants
dues portes s’obren
al món dels amants.

Dos camins que es troben
i en el mateix punt
comencen de nou
per fer-ne sol un.

Estat de felicitat

Fora possible l’existència d’un estat plaent en el que cos i esperit convisquessin harmònicament amb la vida? I no tant sols amb els camins que en aquesta hi trobem de manera planera, si no també amb les sendes irregulars i d’aparença impracticable?
Tal vegada la vida ens proporciona tot el que necessitem per gaudir d’aquest estat de satisfacció permanent, un estat d’equilibri de relació entre el que tinc i el que necessito, entre l’aigua i la set, entre acollir i compartir, similar als batecs del cor, així, sístole i diàstole, pum pum, anar fent, i respirar, i pum pum, deixar fer, i respirar, i pum pum, fluir i expandir-se, i recollir i agrair, i pum pum…
No només és privilegi de pocs lluir l’etern somriure al rostre, també en el meu dia a dia quotidià puc somriure, puc gaudir d’aquest estat plaent en la relació entre el que dono i el que rebo, tant sols he d’estar desperta.
I així, com la promesa fidel del batec del cor, confio en que després d’un moviment de contracció en ve un d’expansió, i em lliuro a aquest fluir que em bressola entre els diferents corrents, trobant l’equilibri en allò oposat.

Aquesta entrada la dedico a la meva amiga Carme, que la força i l’amor no et falti en el teu camí.

Que tingueu tots un equilibrat matí. Molts petons.