L’alè de l’energia, de Nova Cana a Barcelona

El missatge d’esperança d’Angela Volpini viatja aquest cap de setmana a la nostra terra. Divendres i dissabte a Lleida i aquest diumenge a Barcelona, en el monestir benedictí de Sant Pere de les Puel•les, introduït pels cants de Lídia Pujol, acompanyada del so solemne del gong tibetà, la vibració de la veu i la música ens eriçava la pell i ens preparava l’ànima per a rebre les seves paraules.
Jo hi he assistit i vull compartir amb tots vosaltres el missatge d’aquesta dona que diu que la vida és meravellosa.

La defineixen com una rara conjunció d’experiència i raó: la necessitat de contar la seva experiència la fa creadora de pensament i de llenguatge , ella sempre diu : “dic el que he vist i conec el que dic”, “he vingut a ensenyar el camí de la felicitat a la terra, l’alè de Déu es manifesta en nosaltres com a vida i consciència, fa seixanta sis anys que intento fer arribar a les persones allò que en la meva infantesa se’m va revelar: és possible sortir de la desesperació i trobar la plenitud”.

“ El llenguatge està canviant, moltes persones es senten còmodes parlant d’energia i cada vegada hi ha més persones que deixen de costat la religió, no és dolent allunyar-se d’ella, quan comprenem l’energia, ens adonem de que la llavor està escrita en l’Evangeli i que no s’ha expressat així, Déu es confronta en cada ser humà, en cada possibilitat i en cada experiència, Déu s’enriqueix a través nostre, la meva experiència mística em va fer creure en el què jo sentia i en què volia que fos així, donant-me la possibilitat de poder construir els somnis en els quals jo creia”.

“ Les persones intuïm el sentit de la nostra existència però no el creiem. Per a aconseguir-ho hem de creure en la nostra veu interior, tenim la possibilitat d’escollir el camí d’allò que ens fa sentir bé, només llavors sabrem que estem obrant correctament”.

“Per una mica d’afecte som capaços de deixar de ser nosaltres mateixos, és cert que tot ser humà desitja ser acollit i estimat, i jo sempre dic: si tots sentim la necessitat de ser estimats, aleshores qui comença a fer-ho? “

“Quan em vaig casar li vaig dir al meu futur marit, t’escullo perquè has reconegut la llibertat de ser jo mateixa, perquè m’estimes”.

“Fins aleshores hem acollit un model de ser humà proposat des de fora y ara tenim l’oportunitat d’escollir el què veritablement volem ser . L’art és la llibertat de l’expressió personal de la visió del món, i tenim la llibertat per a fer-ho així. Malgrat a vegades amb la nostra decisió podem perdre la poca comunicació que teníem, no hem de témer per la pèrdua, perquè no era una relació verdadera”.

“Hem de fer un acte de fe en el nostre desig de ser nosaltres mateixos”.

Ha estat un cap de setmana esperançador, ens hem omplert d’una energia que ens ha renovat l’esperit, hem pres força per continuar creient amb el que fluïm, per a mi, ha sigut com beure aigua quan tens set.

Desitjo que us hagin agradat les seves paraules.
Una abraçada a tots.

Anuncis

Vaig tard

Fa dies que li vaig dir a un amic que entraria al blog un dels correus que em va enviar, a ell li va sorprendre i amb les seves mateixes paraules us deixo aquí el seu comentari:

Hola noia:

Ho dius en serio o estàs de broma…???

Lita, és tot un honor que tu consideres alguna de les meves entrades al blog prou digne de figurar en el teu. Pots fer el que vulguis amb aquesta o qualsevol altre que pugui cridar la teva atenció, tant de textos (que penso que son totalment irrellevants) com dels dibuixos. Sempre i sense demanar permís… faltaría més…!!!!!!!

Però la veritat, penso que no en sóc mereixedor ni estic a l’alçada de qualsevol dels articles, noticies pensaments, reflexions i –ni de bon tros… off course!!!- de la poesia que hi ha en el teu espai.

Com va dir-me una senyora ja granadeta el dia de la lectura de poesia al casal de L’HAVANA:

“Com és possible que a vostè que li agrada i llegeix poesia, pugui fer aquests dibuixos tan grollers i barroers en el seu blog…?”

Pués eso: Un groller i barroer no mereix estar al costat d’una poetessa amb la sensibilitat que tu desprens.

Suposo que tot plegat deu haver estat una pujada de febre o que se t’ha posat malament el dinar.
De totes maneres moltes gràcies pel detall. Ni que sigui una broma m’ha ajudat a alegrar la tarda, que és presentava “durilla” després de llegir el diari i veure les noticies al 3/24. De fet ja estic preparant un altre dibuixet groller i barroer.

Cuida’t molt.

Manel
blog: http://www.manelmorral.cat/blog

Doncs bé, aquesta resposta es produeix quan m’envia el següent mail, que jo introdueixo en el m’agrada d’avui, tot i que vaig tard, molt tard, perquè d’això ja fa deu dies, el trobo simpàtic i a mi, com a ell el meu, també em va alegrar el dia.
Estimat Manel, sé que no sóc mereixedora de tants elogis, malgrat els agraeixo igualment, i aquí tens l’entrada promesa que, com va dir no sé qui: “más vale tarde que nunca”.

Per cert, aprofito a desitjar-vos a tots molt Bon Any, doncs encara no ho havia fet.
Una abraçada a tots.

Hola, bon dia:

Musicalment enraonant ahir va ser un dia extraordinari.

Al mati audició d’un concert del “CARILLÓ” del PALAU DE LA GENERALITAT, des de el PATI DELS TARONGERS.

Va fer fred, molt de fred.

I a la tarda, a la sala gran de CLAP, un concert de més de dues hores a càrrec del grup mataroní PARTIDARIS. Va ser sensacional. Va rematar-se amb la intervenció de la CORAL LA NOTA. També de Mataró.

Va fer calor, molta calor.

Com va dir no-se-quí: “Lo resumiré en dos palabras: IMPRE-SIONANTE!!!.

Avui, com no podia ser d’altra manera, una cançó que van interpretar PARTIDARIS. Ja l’he escollit en dues ocasions: 0118 08oct12 – GEORGES MOUSTAKI – “Le meteque”; i per al “CD” que vaig preparar pel NADAL 2012, en aquella ocasió en la versió de MARINA ROSSELL.

PARTIDARIS també en fan una versió molt encertada, tant que, ahir, la van repetir en el “bis” final davant d’una aclaparadora majoria de públic que la demanava amb insistencia.

Vaig escoltar, com de passada i sense voler, una noia que entre el públic no volia aquesta cançó (de fet era la única veu discordant entre el clam unànime de tothom demanant-la); adduïa que era una cançó trista… MARE DE DEU “LE METEQUE” UNA CANÇÓ TRISTA…!!! però que diu aquesta noia…!!!! s’ha begut l’enteniment…!!! De ben segur que és deu tractar d’una xicoteta que no hi entén res o que no ha escoltat la lletra… una lletra d’inconformisme, de llibertat!!!. M’agradaria conèixer-la, aquesta noia, per poder debatre amb ella d’aquest tema.

L’enregistrament no és tot el correcte que jo voldria però és tracte d’un enregistrament en directe a la mateixa sala de CLAP… qui fa el que pot, i sap, no està obligat a més.

Gaudeix-la.
Ben cordialment
Manel