Carabassetes

carabassetes

Estem sortint del Centre Comercial, hi ha un cotxe aturat davant nostre, un Ibiza vell, un noi jove i un vailet d’uns vuit anys l’empenyen, proven d’engegar-lo. Pensem el mateix, em mires i em dius: els vaig a ajudar?, et sap greu pel petit. Et treus la caçadora i baixes del cotxe, sense dir-los res et poses al costat del nen i ara sou tres empenyent. Jo us segueixo al darrere i em fixo que la camisa se t’ajusta al cos i et pronuncia les carabassetes de sota la cintura, aquells quilets de més que et donen una forma especial i als que m’agrada masegar quan et faig carícies. Les teves carabassetes em pirren! I segueixo mirant-te com ara dónes indicacions al noi que condueix perquè posi una marxa i premi l’embragatge i quan el cotxe agafi inèrcia, deixi anar l’embragatge. Torneu a empènyer i per fi el cotxe arranca.
Els nois et saluden i et donen les gràcies, tornes al cotxe esbufegant, i seus i tanques la porta i em mires i dius: què? Se’t marquen les carabassetes, i tu em dius: apa!, i jo que faig que sí amb el cap i no me’n puc estar de besar-te perquè tens un moment d’allò més encantador, amb aquest posat de despistat quan tot el món gira entorn teu.

Anuncis

Instint de natura

prat herbaQuan sortia al prat, es perdia entre l’herba alta que gairebé li cobria mig cos, es deixava guiar per les olors de les flors de camamilla que naixien de baix de l’herba en rastres de perfum inconfusible. Voltada de vegetació, si es perdia, se li feia fosc, s’orientava amb alguna estrella, treia el lot per no ensopegar i alguna vegada sense el lot, amb claror de lluna, llavors arribava a casa més tard del previst, gelada de fred i amb la respiració agitada. L’espant no amansia el seu neguit, ben al contrari, era addicta a aquella adrenalina que se li activava a la sang en fer-se fosc. Quan ho necessitava tornava a sortir, sempre a mitja tarda, quan el sol començava a pondre, guiada per aquella flaire de l’herba, amb l’instint de natura als narius i fent cas a un impuls que la manava en cos i ànima.

Cada dia una mica menys

Que tota la sang no bastava per tancar el forat per on et marxava la vida. I a cada dia la mort tenia més força i tu perdies trossets d’ esperança.

I ja he fet la volta a tots els fulls del calendari i segueixo plorant quan hi penso. I perdona que et desperti del teu son tranquil amb romanços però és que el record torna i torna,  i no puc evitar entristir-me en pensar-hi, cada dia una mica menys, cada dia més suportable. Quan al passadís d’aquell hospital, em deies confident que no te’n sortiries i em demanaves que cuidés la mare, mentre t’emocionaves i m’emocionava i el plor ofegava la veu, que jo tanmateix ja no ploro la teva pèrdua sinó que ploro aquelles paraules pare. Cada dia una mica menys, cada dia més suportable.

Brindaré per tu cada aniversari
en secret, el cor sabrà
que tots els colors del cel guarniran la festa.

 

cel rogent

Les sabates de la Verònica

Avui tinc el goig de presentar-vos un conte preciós. El varen fer dues amigues fa temps, va ser guanyador dels Jocs Florals de l’Escola Pia on anaven els seus fills, ara ja són grans, la Gemma el va escriure i la Teresa en va fer les il·lustracions. El conte em va sorprendre, tant per la iniciativa que les va moure a participar com pel seu contingut, segur que no us deixarà indiferents.
Desitjo que el gaudiu.

Per la Minerva, l’Oriol, en Bernat i en Marc, que ens han inspirat a l’hora d’escriure i dibuixar aquestes pàgines.

Aquest és un petit conte adreçat als més petits perquè coneguin que no tothom té tantes coses com tenim nosaltres, ni tan sols unes senzilles sabates.
Quan veig els armaris plens de sabates, sempre recordo el que expliquen els avis que quan eren petits, amb unes sabates passaven tot l’any. Normalment, les estrenaven el dia del Ram o per Sant Josep, les portaven tot l’estiu i per la tardor les tenyien d’un color fosc; així ja les tenien per a tot l’hivern.

És un conte sense cap més pretensió que la de fer-nos pensar sobre l’ús i potser abús, d’un fet tan quotidià com és el de portar sabates.

 

Gemma Maltas

IMG-20160110-WA0005

IMG-20160110-WA0008 IMG-20160110-WA0009

IMG-20160110-WA0006 (1)

IMG-20160110-WA0011

IMG-20160110-WA0010.jpg

IMG-20160110-WA0007

IMG_20160111_180502.JPG

Em crida el mar

el mar

En un principi, el cel i l’aigua tenien el mateix color, i una nena es va pensar que eren la mateixa cosa…
Quan sóc davant el mar, sento com el bombeig de la sang dins les venes s’obre pas entre els peus per fondre’s en l’aigua. Em crida el mar, m’hipnotitza l’escuma i el seu brogit afoga qualsevol altre so, allunyant-me de tot el que és real per perdre’m en la seva cançó d’aigua. Hipotèticament vaig ser peix, i en un impàs de metamorfosi, la respiració va deixar de ser branquial, vaig emergir a la superfície i els pulmons se’m van omplir d’aire. Entre estossecs i vòmit d’aigua, vaig tornar a néixer. Les pupil·les se’m van estrènyer i la pell em quedà nua d’escates, en guardo les ungles encara i la sal a la sang.
El mar, m’ anega les emocions terrenals, i la seva fredor sacseja el més íntim dels pensaments, diluint-lo a res, dins del seu buit, per només fluir.
El mar em crida i sóc de terra. I estic limitada a viure’n en la vora, les onades empenyen el meu cos menut enfora, a la platja, contra les roques a voltes, i d’altres, sóc un soldadet de plom sense cama que es precipita a voluntat de la profunditat i tanmateix perdo el sentit si deixo de respirar en prou feines dos minuts. He oblidat tot allò que era, i l’estimo, com l’estimo aquell record. En el meu pensament més antic hi tinc memòria de mar.

Aquell tel que era la teva pell

mans avia

En aquell temps jo vestia just la vintena i tu ja tenies les mans primes, molt primes, i uns dits destres que l’artrosi no havia deformat. La pell era un tel fi que jo pessigava fluixet mentre jugava veient com la sang oscil·lava al seu davall fent corredisses pels camins de les teves venes, i ens feiem companyia a la galeria del pis dels pares, on tu deixaves que el sol penetrés entre el filat de la jaqueta, per escalfar-te aquell tel que era la teva pell. Avui, que començo a sentir l’ossada, sovint penso en tu, la incertesa en el temps present em sobrevé com alguna cosa que no puc controlar, semblant a una angoixa. Penso si tu també la senties la incertesa i la deixaves evaporar entre aquells rajos de sol mentre jo jugava inconscient amb la teva pell sense mesurar el valor de tot el que et precedia. Simplement eres allà, cuidaves amb les teves mans tot el que jo ignorava i de lluny es precipitava damunt meu, i entre els meus dits perdia els teus, se’m desfeien a les mans com sorra fina.