then is silence

Un dia la neura es fa tan gran que surt del darrere la mare. Agafa un ganivet i el clava tants cops com li permet la vida: tres. Llavors cau de genolls en terra, panteixant, i es posa les mans al pit, penedint-se. La sang s’escampa pel damunt del terra de la cuina en una bassa fosca i opaca. Un xiulet a les orelles interromp la connexió de batecs i espurnes a dins el cervell i la visió se li nuvola. El cos jeu a terra, sense dolor, ha fugit tot pels forats on raja la sang. Llavors arriba la pau. Un colom blanc, jove, es passeja pel pati mirant al dins de la casa i la mare el rep com un senyal: “ets preciós així mateix”, mut, sense respostes.

La neura es fa altre cop petita, la mare posa llegiu a l’aigua de fregar i neteja la cuina. Més tard, forneja farina amb llevat, rosteix carn, fregeix peix, bull ous i talla formatge.

Life is words, and then, then is silence.

Life is words and then…

Com es conté tant de dolor a dins d’un cos, mare, que no hi ha analgèsic que li doni treva a aquest patir? M’estreny el cap i al mínim nou cop es dispara en mi una acció trasbalsada, psicòtica, incontrolada. Mare, tinc por de tornar-me boig.

Com es conté aquesta abraçada?, evoca una mare en la pregària i espera resposta. L’angoixa em rosega l’estómac fa temps i no hi ha bon temps perquè neixi l’alegria als testos del pati. La casa sembla una tardor desolada de tanta fulla caiguda. Camino al damunt dels esquelets i ja m’he acostumat a aquest cruixir que a d’altres esfereeix.