Festa Major

foc les santes

Pietà

Hi ha dones

a qui, ja gran, se’ls morí un fill,

i el duen sempre a les entranyes,

que es van obrir de nou per acollir-lo.

Girat el mirar endins,

veuen només un embolcall de gasa

fred, rígid, mut.

L’orella escolta sols

l’abisme del silenci.        Joan Vinyoli

 

Després de dies de mutisme, volent complir amb el propòsit d’escriure com a mínim un cop al mes, faig aquesta entrada des de la tristesa més callada. La mort fa temps que em segueix uns passos més enllà dels meus, en silenci.
Emotiva imatge la que ens evoca el poeta al perdre un fill: tornar-te a obrir d’entranyes per acollir-lo de nou, tancar la pell, sobreposant capes, una al damunt de l’altra, tornar a tancar la rosa, fer el procés invers a florir. Desaparèixer.

Hi ha vegades en què sento que et perdré
i no sé què més podré sentir aleshores
que no estigui sentint ara
en aquesta agonia de pèrdua.

Respectar segons quines actituds és un misteri massa gran per no deixar que t’esberlin per dins.
És festa major. A fora és foc i aigua,
música i rauxa, calor i alcohol.
Portes endins tu jeus i dorms,
escapolint l’angoixa,
aïllat entre pors i consciència,
entre llàgrimes i paciència.
Ball al carrer i la tristesa
instal·lada darrere els ulls.

Anuncis