Sou el millor que m’ha passat i també el pitjor.

Que se n’ha fet de tot l’amor, on has desat la tendresa, la comprensió, els jocs, els ànims, la cura, la seguretat que et donava, la confiança que posava, només t’ha servit per arribar fins aquí, no n’has tingut prou amb tot el servit, quin camí has agafat, per on t’has posat, si vaig calcular cada imprevist, si vaig llegir tots els mapes, si ho feies tan bé fins fa poc, per què no has dit res, per què no vas avisar, ara tant de ressentiment, tants retrets, tantes pors…
Ploro, sentiment contradictori m’esguinça el cor, m’esgarrapa ferides, imatge trencada en mil trossets, enganxada, reconstruïda d’ensurts passats, poca força, moral abatuda i l’ànima allunyada, freda, a un costat. Allò més gran avui se m’ha tornat el més petit. Escolto música com un regal de Déu, un Déu que no dóna sol·lucions de mare, una àrea trista, perquè vull plorar, retrobo en la nota més alta la connexió amb mi, i acarono també la misèria en què ha caigut la meva estima. Sou el millor que m’ha passat i també el pitjor.

Nedo

natacion-espalda-mujer-agua

Nedo. Nedo en una aigua tèbia i flonja, amb el cos sòlid encara, que es desplaça suaument, relliscant entre el fluid, per sentir com, a poc a poc, l’aigua penetra sense esforç entre les capes de la pell, inundant tots els canals, negant el contingut i tornant-lo gelatina, per ser simplement aigua. Sóc aigua i ja no em cal nedar, observo la transparència del continent que viu en un temps aturat, decantat de la vida que es mou, un lloc on hi ha repòs, on la paraula és batec, on només s’és pensament, i inspiro de tant en tant aire i expiro aigua.

Llum i ombra

Entre llums i ombres, la vida, la vida s’esmuny entre llums i obres, com a les fotografies de la Yvette, la vida és llum i és ombra, llum i ombra es complementen, des del principi del principi, quan va néixer la llum, seguidament va néixer l’ombra.
L’ombra segueix la llum, enamorada, segueix els seus passos i es cola per allà on pot per fer-se figura.
La llum l’ ignora, no la veu, fruint essent llum, despistada, innocent i a vegades li esclata com un cop de puny a la cara, però no sap que per ser llum projecta en els cossos l’ombra.
L’ombra i la llum, la vida.

Una taza en un platito

“cuando voy sin tiempo sueño entrar a simplemente estar” “lugares colgados en el tiempo”,
Contacto amb la pau dels teus dies i la veig a través de les belles fotografies, gràcies per la teva llum Yvette!

De cerca

DSCF8592

IMG_8976

IMG_2452

Una ciudad de provincias, altanera con los pueblos circundantes pero todavía pausada, de abrazo amable. La peluquera me ha masajeado largamente la cabeza a la hora del champú, informada de mi cansancio. Le gusta mucho hacerlo, me dice, se pasaría la vida en el lavacabezas, sintiendo el agua y el jabón como un destino de sus manos, un reposo. Salgo a la calle y he perdido el tren así que tengo una hora para meterme en uno de esos cafés secundarios de calles adyacentes en los que cuando voy sin tiempo sueño entrar a simplemente estar: cafés y pastelerías solitarios a esa hora de la tarde de las primeras bombillas y neones, sitios acogedores, sin apreturas de ninguna clase. Son lugares que yo siento de paso, colgados en el tiempo, casi extranjeros. Deambulando hacia el norte de la estación encuentro uno de ellos casi vacío, limpio, fragrante de bollería de mantequilla, atendido por una rumana políglota y serena…

View original post 123 more words

Temps de reconciliació

IMG-20150501-WA0006 (2)

“He deixat que els padrins fessin el que volguessin i la criatura es diu Àngela, Rosa i Maria; jo sempre li diré Aloma. És un nom bonic i la primera cosa que una noia necessita és un nom bonic”. ” Aloma” Mercè Rodoreda

Quan algú t’anomena pel nom, et demana atenció, prova d’establir connexió amb tu, amb el teu intel•lecte. Els humans, ens dirigim els uns als altres de moltes maneres però, quan ens cridem pel nom, hi ha quelcom que s’activa dins nostre, el reconeixement de la nostra persona a aquell nom.
Per això no ens hauríem d’agafar a lleugera el fet de posar un nom, el nom és important per la persona, podria ser que definís la personalitat, el què és segur és que un nom et fa ser.
Em van posar Manuela. A la mare no li agradava, de fet ella tenia pensat un altre nom per a mi, Esther, però això ara no és important. El meu nom el va imposar la meva padrina, la germana gran del meu pare. Manuela, era el nom de la meva àvia paterna, i tot i que ella no volia “no le pongais ese nombre a la chica que de mayor no le gustará, la padrina, que era molta padrina, va fer valer la seva voluntat, i així em van batejar.
A casa sempre em van dir Lita, perquè en aquell temps cantava una noia catalana que es deia “Lita Torelló” i jo m’he passat la vida dient l’origen del meu nom a les preguntes com: “d’on ve Lita?” de Manolita, Lita.
Puc dir que el meu nom no m’ha agradat mai, sempre he pensat que no encaixava amb mi, els meus pares em deien que això no era important, que el nom el fa la persona i que Lita era bonic. Però jo no volia que la meva persona fes aquell nom, i així s’obria un contrasentit existencial que em feia infeliç, amb això entristia la meva iaia, que d’alguna manera se sentia responsable de la meva “desgràcia” i em feia costat escoltant-me.
Al Col•legi mai va ser un nom ben acollit, motiu de broma fàcil, per uns quants, tot i que a les monges ens dèiem pels cognoms, en ser el meu una mica llarg em deien “Palo” la Palo, i a mi, ni m’agradava el meu nom ni el meu cognom. El meu pare, per treure ferro, m’explicava que millor no donar importància i seguir la broma, la mare, em comprenia, perquè ella també duia un nom que no li agradava, i jo anava creixent amb aquesta arrel, amb aquesta negació a la meva personalitat, em sentia diferent i acomplexada d’inferioritat vers les altres companyes que tenien noms corrents com Montserrat, Margarita, Teresa, Rosa…
De gran, he comprès, que la reacció de l’exterior que m’envoltava cap al meu nom, era sostinguda pel que jo oferia, disgust.
Avui dia, al treball, porto un credencial identificatiu i endevineu com l’han escrit els de direcció: Manuela Palomera, com em dic, obvi. I tots els companys em diuen així, Manuela, alguns, carinyosament, Manolita, i el petit grup més directe em diu Lita, i jo, sembla que, per fi, he acceptat el meu nom, el nom de la meva iaia, un nom que m’ha fet aprendre moltes coses. I ara, quan algú em pregunta com em dic, responc Manuela, però em diuen Lita, i fins i tot algú m’ha dit que és bonic.
La vida va voler aquest nom per a mi perquè, sens dubte, havia de ser humil i acceptar coses que no m’agraden en mi. M’ha donat uns pares senzills, que no els calia posar un nom bonic a la seva filla per estimar-la, i una iaia valenta i honesta, que duia el seu nom amb naturalitat, la meva mestra. Yaya, de la tierra al cielo que me ve, escribo estas palabras que son la reconciliación con mi nombre, con el tuyo, tu recuerdo me invita al amor infinito, el que tu nos dabas. Gracias por todo.
PD. Te sigo echando de menos.

La vida té vida pròpia: estoy atada a la tierra

Estic lligada a la terra dels testos que em sobreviuen al balcó de casa. Al mar que flirteja a estones amb la vida del germà –amb un tros de vida meva. A les escales de la calle B del barri de Forestal Alto, a Viña del Mar, i a la foto en blanc i negre que em diu que hi pertanyo. A l’abraçada que un vespre d’hivern va recompondre totes les peces…

Origen: La vida té vida pròpia: estoy atada a la tierra


 

“Jo estic lligada a la bellesa d’aquestes petites coses que em fan la vida tan gran”. Gràcies Sònia.