Ditets de pluja

IMG_20160406_214521

“Ningú, ni tan sols la pluja, té unes mans tan petites”.  En algun lloc on no he viatjat E.E.Cummings

Aquelles mans petites que els meus ulls estrenaven atents, la lentitud dels dits, prudents, iniciaven el seu primer camí, explorant l’espai exterior. Potser, tu, pensaves, ¬ei, aquí, no hi ha aigua¬, i t’adonaves que els dits eren eixuts, i en moure’ls, podies sentir l’aire que els envoltava. I els estiraves i els bellugaves en suaus moviments… I jo vaig tocar-te… vaig tocar aquells ditets interrogants . Damunt del bressol , tombada de boca-terrosa, les mans reposaven al costat del caparró, els ulls tancats. Gosada, et treia amb delicadesa les pelletes de nou-nat d’entre els teus dits, per deixar-los ben polits.
Han passat molts anys, tants com quaranta-tres, i tinc la pel•lícula dels fets gravada al cervell, amb molta claror de llum natural. Va ser un migdia d’un vint-i-set d’abril espatarrant, com una rosa oberta. En Jordi em va venir a buscar a casa per donar-me l’esperada notícia, anava vestit amb un polo blanc de màniga curta, d’aquells que la mare havia tret per tots de la fàbrica de Can Ramos, amb cotxes estampats, posats en línia, fent sanefa, i jo també vaig voler vestir-me igual, i em vaig treure l’uniforme i em vaig posar a corre-cuita un polo, llis, de color vermell. Vàrem baixar, corrent com dos bojos, el carrer Montserrat per arribar a la clínica Aliança, i és que la senyoreta Mercedes ja m’ho havia dit aquell matí a col•legi, “cuando llegues a casa te dirán que tu mama ya ha tenido a tu hermanito”, però vas ser una nena i et diries Anna.
Segueixo aturant el temps quan et miro les mans, com quan miro ploure, mans petites, fonedisses, ditets d’aigua, com ni tan sols la pluja.

Anuncis