Set hores amb tu

Ja fa dies que ets fora de casa, i avui, en un viatge fugaç, anem i venim, il·lusionats per passar unes hores amb tu, de veure’t i abraçar-te, amb ganes que ens expliquis alguna cosa més de les poques que ens avances per telèfon.
Arribem a l’estació Victòria. No hi ets a la parada, encara no has arribat. Miro entre el garbuix de gent, busco un noi alt, prim i blanquet de cara. Molts poden assemblar-se a tu, fa mesos que no et veig, no sé com dus els cabells, si encara dus barba, no sé com garbellar la teva imatge d entre la resta de vianants. Segueixo mirant, el meu ull ràpid ha de ser segur, no pots passar-me per alt, tinc por que no ens trobem, hi ha molta gent. Miro de tant en tant el rellotge, i ja ha passat mitja hora, mentrestant, el meu cap imagina el moment de la trobada. Tinc moltes ganes de veure’t, estic emocionada perquè sé que en uns moments tu seràs aquí… això em fa estar alegre i excitada. De sobte, com si fos una pel·lícula, la càmera desenfoca el fons i t’enfoca a tu, apareixes lluny entre la multitud. Estàs més guapo que mai, dus l’abric que vàrem comprar per aquest viatge, penso que et queda molt bé, t’has tallat el cabell i vas afaitat. Com podia témer no reconèixer-te! Impossible! Penso que ningú s’assembla a tu.
Corro cap a tu, amb un somriure als llavis que tu em tornes amb la mateixa mesura que ens apropem l’un a l’altre, i ja et tinc, t’abraço, i tot comença a partir d’aquell moment…
Plegats anem a una cafeteria, i jo no et deixo el braç, m’encanta agafar-te de bracet, sentir el teu cos a prop meu, i mentre t’escolto et vaig mirant, enlluernada em pregunto com pots ser fill meu. Ets un miracle Eduard, un regal de Déu a una mare, sento satisfacció i gratitud, i entre aquestes explosions emocionals vaig gaudint d’aquests moments, fins a les cinc no he de tornar agafar el tren. Em queden set hores per estar amb tu.
El dia es converteix en un passeig curt, el temps ens acompanya, “no bad weather”, i ens desplacem per la ciutat en metro, dinem junts en un bistro finet, l’ocasió s’ho val, i no tinc prou moments per seguir observant, t’escolto i em tranquil·litzo, ets prudent i assenyat, estar sol t’ha fet més responsable.
De tornada a l’estació, l’esperit es va tornant moix, s’acosta el moment de marxar i sóc cada cop més vulnerable. No m’agrada fer llargs els comiats i pujo al tren mirant enrere, però ja no et veig, i afluixo l’aixeta.
El tren em fa de sedant i bressola la meva tristesa, enfront meu, en unes lletres vermelles, el visor va avisant: “the next station is Gatwick Airport , ha estat un dia immillorable.

Anuncis

Carta al pare

Com fresa el temps, ja fa una setmana de tot plegat, de quan estaves tranquil i tot d’una començares a patir un dolor que no et deixava viure i ja ho deies tu que et moriries, que no ho podies suportar. Les darreres nits, quan vas demanar-me que em quedés amb tu, perquè no sabies si arribaries a demà, i jo intentava animar-te, dient-te: no pare, no diguis això, demà potser estaràs millor, aquest dolor ha de minvar, i n’estava convençuda quan t’ho deia pare. I quan vas marxar, recordo que em mirares als ulls i em vas dir m’ofego, i varen ser instants, vas tancar els ulls i ja no els vas tornar a obrir.
Sento que la mort te m’ha robat, te m’ha pres d’una revolada, i m’ha deixat amb la necessitat de poder acomiadar-me de tu.
Els tractes amb la mort no són mai un acord entre les dues parts, que bé si fos així , ella arriba quan vol i de la manera que vol i no és mai la manera en què a una li agrada, però em toca acceptar, i creure que Déu sap el perquè de tot.
He escrit aquest poema, pensant en la manera en què et vaig acomiadar, són moltes coses les que ens uneixen pare, i malgrat la distància intangible que separa ara els nostres mons, sempre estàs en mi, i sé que algun dia et retrobaré.
T’estimo pare.

Una última abraçada
el cos encara calent
una última abraçada
no puc parar d’acomiadar-me
una última abraçada.

la mort un principi

La mort un principi

Segurament ha estat el desànim successiu als problemes que sorgeixen espontanis quan tot va bé, o sense pretensions, quan tot va, el cas és que pensant en descansar, mentre tancava els ulls, vaig fer aquesta reflexió:
A vegades m’agradaria morir, tancar els ulls i deixar de respirar, sense ofec, simplement que les pulsacions del cor fossin minvant i caure en un son dolç. A vegades sento la mort com un descans, si, una parada en aquest bullici de desajustos i infortunis, un espai on, contradictòriament, regenerar-me, on connectar amb la fisiologia del cos, prendre consciència de mi i tancar el foc del que bull a l’olla.
I si la mort fos així, l’avantsala de l’origen, un estat de repòs conscient enmig de la ingravidesa, un lloc on refer-se de les ferides que marquen l’experiència, un espai per tornar a omplir-se d’amor i pau.
Arribant a l’essència, la vida se’m brinda com l’oportunitat i puc tornar a estimar.
Desitjo que us agradi, una abraçada.

Les tardes de pluja

melted-butter-and-sugar

Darrere els vidres, la llum de la tarda es plega com les varetes d’un ventall, amaga el color i tot queda en penombra. Són aquelles tardes de novembre en les que apareix la necessitat de crear, crear quelcom que culmini en la satisfacció de l’obra, sigui quina sigui la idea de projecte i sense que el risc de la frustració impedeixi la proesa, per si aquesta no arriba a bon fi.
Hi ha tardes de pluja en què a la cuina cauen els ingredients del cel, i entre pols blanca i clara batuda comença l’aventura d’una màgica sessió d’experiments.
L’alquímia més rústica, però alquímia a la fi, ballant al so de la música d’una vella ràdio. Milions de partícules en transformació, formen diferents mixtures, i es fonen a alta temperatura, que sota el prodigi de la ciència, esdevenen pastissets i coques al pas d’una familiar recepta.
Viatjo a temps passats, quan era l’àvia i més endavant la mare la que cuinava durant les mateixes tardes plujoses a fi d’entretenir-nos i proveir-nos d’un gustós berenar. I en aquest viatge d’evolució nostàlgica el cor es vesteix d’enyor i em deixo portar per l’abric d’una bona mossegada de plaer, encara calent, i la boca se m’omple de sentits tot mirant la pluja.

Ve la tardor

Ja som al setembre, inicio el període progressiu de dols oberts. A poc a poc la vida va perdent la llum i s’apaga en un gris tèrbol que em porta a nostàlgies passades.
Passejant pel carrer, els aparadors amb les rebaixes, els seus rètols d’: “ últims dies” i els avanços de temporada. Els més agosarats, ja fa dies que els llueixen amb els “maniquis” vestits d’hivern, uf, quina calor quan veig els anoracs, em sembla gairebé impossible pensar que duré roba de tant abric, i la duré.
Fonamento la nostàlgia en aquest pas del temps, inexorable, viatger implacable, i enganxada a temps passats, en altres tardors com la que vindrà, en passejades vora el mar amb llum de capvespre. Veure l’aigua quan plou prendre protagonisme sota la llum dels fanals del passeig, creuar-te amb l’amo entregat, que treu el gos malgrat la pluja. Em distrec observant el ca feliç, com gaudeix tot movent la cua d’aquesta dutxa tèbia de tardor, i fent ziga-zagues, d’arbre en arbre, de racó en racó, ara ensumo aquí, ara orino allà… mentre passo per davant dels xiringuitos tancats. Arriba el temps de recolliment, temps que ajuda a meditar, a llegir, a pintar el canvi de colors de la natura que es vesteix a poc a poc de tardor, amb pinzellades subtils, en un intent d’harmonitzar el canvi, abans no arribin els dies de vent.

L’Havanera del nàufrag

Avui, escoltant havaneres, llegia la lletra d’aquesta que a sota us copio. Com si es tractés de les ones, em gronxava entre les línies dels versos i arribava a una platja, “on el vent no fa mal”.
La lletra és de Clara Sánchez-Castro, està registrada en el CD de Neus Mar “A contracorrent”, desitjo que us agradi.

Vine’m a buscar
quan les bromes negres tenyeixin el mar,
sigues el meu far
quan la boira ofegui i no pugui avançar.
La platja on vull naufragar
a recer de les ones,
on el vent no fa mal.

Que tinc les veles tristes
i ja no puc navegar,
que sóc nàufrag de la vida
sense barca i sense mar.
Que tinc les veles tristes
i ja no puc navegar,
que tinc l’ànima trencada
i m’ofego en aquest mar.

Vine’m a buscar
quan l’horitzó fugi i se’m pugui escapar,
sigues el meu far
quan crits de gavines m’angoixin el pas.
La platja on vull naufragar
a recer de les ones,
on el vent no fa mal.

Que tinc les veles tristes…

Temps d’adonar-se

És agost, temps de vacances per a molts, temps per descansar i al relaxar-te la vida pren una altra perspectiva, em faig conscient de punts cecs, i puc veure amb una altra mirada, la de l’enteniment.
Durant aquest curs que va acabar el darrer juny, he pogut conviure amb la desconfiança, amb el precedent de què mai he estat desconfiada. Vull dir amb això, que quan una persona m’ha venut confiança, l’he comprada, he cregut amb el què ella creia, per amor, per amistat, per solidaritat… Amb la certesa de la saviesa popular, quan diu: “el temps posa les coses al seu lloc”, aprenent a confiar amb la vida, com la mare que abasteix als seus fills, com la font d’amor, com la mestra, m’adono que mai havia experimentat que algú pogués desconfiar de mi, de la meva paraula, de la meva voluntat. Durant quinze mesos, els components d’un grup de creixement humà, hem estat sotmesos a un assetjament per part d’una de les persones integrants del grup. Sense saber del cert de qui es tractava, hem passat d’un estat de confiança a la desconfiança general, incloent-hi, fins i tot, als terapèutes dirigents del grup. Malgrat això, mai vaig perdre la confiança amb la vida i amb mi mateixa, i això em sustentava, em donava forces per seguir estimant, amb l’esperança en el canvi.
Avui veig un canvi. Avui, sé que hi ha coses que s’escapen de la meva possibilitat d’enteniment, que ja no puc ni tant sols acompanyar-les i això m’entristeix i m’allibera alhora. Sento què per més amor que existeixi entre dos éssers, un no pot acompanyar l’altre quan aquest vibra diferent, quan l’energia del seu cos és dispersa, i fa mal haver de dir: “no puc fer res per tu”.
Segueixo confiant en la vida, i al fer-ho, confio en tu, amiga, i en la possibilitat del teu canvi, i jo he de seguir el meu camí.
Que continuem gaudint de l’estiu, una abraçada de pau per a tots.