Quan te’n vas i no hi ets
sento afinar-se la pell
perdo l’escalfor i el cor té fred.
Quan te’n vas i no hi ets
se’n van tantes coses de mi també.
Quan te’n vas i no hi ets
canvia la direcció del meu batec
i desolada em desoriento.
Quan te’n vas i no hi ets
hi ha tantes coses de tu que desperten en mi.
nosaltres, els que t’estimàvem, el recordarem en cada flor.
Amb llàgrimes als ulls, dedico l’entrada d’avui a una mare concreta, la mare del meu marit, que ens ha deixat aquesta setmana. Serveixin també aquests moments de reflexió per lloar la figura de la mare, i al treball de totes les dones en la família i en la societat, les que ens precedeixen i les que ens han precedit, les que ens llauren el camí, les que ens el posen difícil perquè el canviem, a les mares simbòliques, a les mares platòniques, les mares referents, elles amb la seva generositat, l’exemple i amor incondicional abasten la meitat del món, diàriament, sense saber-ho, amb consciència, discretament, liderant, acompanyant, en la distància, amb la seva energia, donant la vida, cuidant la vida.
He escrit aquest poema mamà, per a tu, la mare d’en Joaquim, la Roser, en Josep Mª, l’Edo, l’Esteve i l’Anna, un poema sentit, que vol transmetre d’una manera senzilla la magnitud de la pèrdua. Estaves contenta amb la meva nova faceta “d’escriptora-poeta”, i em feia feliç compartir amb tu els escrits que sempre, sempre lloaves, gràcies per estimar-me durant tots aquests anys, i si les paraules tenen tanta força com diuen, deixo aquí el meu prec: desitjo que la teva ànima sigui regalada de tot allò que ella esperi, i, si ens tornem a trobar en algun camí de l’univers, puguis explicar-me tot allò nou que hagis après, i seguir estimant-nos.
Quan te’n vas i no hi ets
sento afinar-se la pell
perdo l’escalfor i el cor té fred.
Quan te’n vas i no hi ets
se’n van tantes coses de mi també.
Quan te’n vas i no hi ets
canvia la direcció del meu batec
i desolada em desoriento.
Quan te’n vas i no hi ets
hi ha tantes coses de tu que desperten en mi.
i no acabo mai de dir-te adéu si així et puc retindre… adéu, adéu, adéu… i t’allunyes… adéu, adéu, adéu
(Mares concretes, mares simbòliques, són al·lusions que he escoltat a la Sònia Moll)
Les mans s’atrauen amb els queviures d’un rebost desapercebut. I prenen cebes i patates. De la verdura que he comprat, agafo el bròquil, el netejo i el bullo, tallo les bledes a trossets, n’extrec el tronxo, les passo per l’aigua i les bullo, faré amb elles una bona truita. Tallo la col, repetint el ritual de l’aigua i la bullo amb ceba dolça, que no fa plorar. Pelo tot el manat de pastanagues, les tallo a trossos per bullir-les. Amb els carabassons faig el mateix, els netejo i en faig rodanxes, vull fer-ne unes cremes.
Desfaig a trossets els nusos del cor, bullo en aigua salada la fredor que em produeix veure com t’allunyes, amb cada crit, amb cada cop de porta. Paraules embranzides, surten com el foc d’un drac enfadat. Sento que he fet malament alguna cosa i mentrestant jo no me n’adonava, no me n’adonava, no me n’adonava.
Les cremes i la verdura ens faran d’antídot al verí, i en els àpats, menjarem en silenci, provaré de tornar enllà, uns segons abans, del punt on ens vam perdre.
“Se te ven las raíces!” He trigat a reaccionar uns segons.
Se’m veuen les arrels, fa dies que m’ hauria d’haver fet el color als cabells, he tingut una al·lèrgia a la pell i la doctora m’ho va desaconsellar. Més tard, a casa, mentre em miro al mirall … , se’m veuen els cabells grisos a les arrels, grisos i blancs i no em molesta. Els rebo com l’oportunitat de veure’m per dins i m’agrada la seva honestedat, parlen amb mi, cara a cara. He arribat a les tardors de la meva vida, tinc la casa plena d’estores de fulles, de moltes històries de primaveres per explicar, i de recents estius. Tinc a l’espatlla un sac ple d’amor i poca paciència a la panxa, que dic el que penso mirant de no ofendre i em ve al cap una dita: “sabe más el diablo por viejo que por sabio” així em sento ara jo, una mica diable.
Tinc els cabells grisos i blancs, tenen els colors de les cendres, de tants focs que han cremat. No em fa res mostrar-me com sóc, mitat fracàs, mitat èxit, sostinc a la pell tota emoció, el cor commogut de vida i fe a les venes. Dono l’amor del sac quan fa falta i quasi sempre fa falta donar amor. Abraço la grisor com un principi de desgast. Sí, deu ser per això que els cabells són blancs, darrerament se’m gasta la vida. Passo atenta a les tardors que guarneixen amb els seus colors l’etapa d’avui, no vull pensar encara en l’hivern.
Las raíces? Ah…! Sí, lo sé. Tengo que ir a la peluquería.
Aquell estiu, assegudes vora el riu, hi remullàvem els peus fins que quedaven insensibles per la fredor de l’aigua, aleshores jo et deia que el riu ens havia pres els peus i tu els treies d’una revolada i em deies que no digués aquelles ximpleries perquè t’espantava. Però el riu ja ens havia pres una mica de la nostra ànima. Llegíem el mateix llibre, ploràvem juntes i després rèiem juntes per haver plorat juntes, riure tant, que de mal que ens feia la panxa, jo et demanava que sis plau paréssim, que no ho podia suportar… Quan queia la tarda i la llum minvava, els insectes començaven a ser una mica més pesats, marxàvem cap a casa pel camí de les pedres, arrossegant les bicicletes perquè feia pujada, cantant “Jardín Prohibido” i arreplegant móres dels esbarzers per fer passar la set.
Quan torno al lloc de tots aquests records, el riu em canta altres cançons, m’abraça una nostàlgia trista de tu i també de mi, enyoro l’essència d’aquells dies que s’evaporava sota l’escalfor del sol mentre nosaltres no ho sabíem, i m’adono que tenia raó quan et deia que el riu ens prenia els peus.
La Sensibilitat de la Yvette em commou.
Desde que vivo entre montañas, con perros y acceso inmediato a bosques y torrentes, noto una comunicación creciente con lo natural. Siento que, en cada paseo, al librarme a la apreciación de nuevos detalles, la naturaleza me integra y me permite así ser auténticamente humana.
Recuerdo un primer episodio de fusión con la naturaleza, de verdadera pertenencia al mundo, una tarde de verano en un lago finlandés. Era el año 1997. Yo estaba sola, desnuda en ese lago al que me había lanzado. El agua era negra, de una pesadez próxima a la del mercurio, y toda mi piel sentía la extrañeza del contacto con unas algas ondulantes. El cielo se tornó entonces violeta. Vi los árboles como sombras negras y, por un instante, fui todo eso a la vez, formé parte de aquello. Aún recuerdo esa intuición de vastedad. Los confines de mi cuerpo, mis fronteras sobre la tierra, se volvieron insignificantes y me supe universo, galaxia remota, vida amiga de toda…
View original post 1 more word
olordemandarina 