nosaltres, els que t’estimàvem, el recordarem en cada flor.

Amb llàgrimes als ulls, dedico l’entrada d’avui a una mare concreta, la mare del meu marit, que ens ha deixat aquesta setmana. Serveixin també aquests moments de reflexió per lloar la figura de la mare, i al treball de totes les dones en la família i en la societat, les que ens precedeixen i les que ens han precedit, les que ens llauren el camí, les que ens el posen difícil perquè el canviem, a les mares simbòliques, a les mares platòniques, les mares referents, elles amb la seva generositat, l’exemple i amor incondicional abasten la meitat del món, diàriament, sense saber-ho, amb consciència, discretament, liderant, acompanyant, en la distància, amb la seva energia, donant la vida, cuidant la vida.
He escrit aquest poema mamà, per a tu, la mare d’en Joaquim, la Roser, en Josep Mª, l’Edo, l’Esteve i l’Anna, un poema sentit, que vol transmetre d’una manera senzilla la magnitud de la pèrdua. Estaves contenta amb la meva nova faceta “d’escriptora-poeta”, i em feia feliç compartir amb tu els escrits que sempre, sempre lloaves, gràcies per estimar-me durant tots aquests anys, i si les paraules tenen tanta força com diuen, deixo aquí el meu prec: desitjo que la teva ànima sigui regalada de tot allò que ella esperi, i, si ens tornem a trobar en algun camí de l’univers, puguis explicar-me tot allò nou que hagis après, i seguir estimant-nos.
Quan te’n vas i no hi ets
sento afinar-se la pell
perdo l’escalfor i el cor té fred.
Quan te’n vas i no hi ets
se’n van tantes coses de mi també.
Quan te’n vas i no hi ets
canvia la direcció del meu batec
i desolada em desoriento.
Quan te’n vas i no hi ets
hi ha tantes coses de tu que desperten en mi.
i no acabo mai de dir-te adéu si així et puc retindre… adéu, adéu, adéu… i t’allunyes… adéu, adéu, adéu
(Mares concretes, mares simbòliques, són al·lusions que he escoltat a la Sònia Moll)