Sóc el que penso

Si sóc el menjo, si el meu aliment em construeix per dins, també sóc el que penso, també el meu pensament em construeix per fora. Llavors, si la realitat es construeix en base als pensaments, la realitat també canvia en funció de com la pensis. Vet aquí el mon i el seu ventall de colors i possibilitats.
Una cosa tan senzilla en base i tan complicada en evolució. No ens ensenyen a pensar en positiu i és tan fàcil caure al costat fosc. Té tanta força l’hàbit en els costums que sempre he escoltat planys al voltant de desgràcies i infortunis, en canvi quan algú t’explicava la seva joia de viure, el justificaves pensant o dient que era un pobre o pobra somnia truites. Al somnia truites, sempre el veia amb un somriure a la cara, un somriure d’aquells que es contagien i sense motiu acabes somrient tu. És connectar amb quelcom intern que tenim d’original “la innocència” però que poques vegades li dediquem atenció i així ens allunyem de la nostra essència per esdevenir foscos i densos.
Jesús ens deia que havíem de ser com els nens, no queda tan lluny aquest missatge que ha viatjat a través dels segles, quan buscar el nostre origen es retrocedir unes desenes d’anys.
Els nens construeixen la seva realitat mitjançant els jocs que imaginen, molts en les situacions més adverses , són feliços picant una pedra amb un pal, doncs la fantasia és il•limitada.
Aquest dijous vaig anar a dinar amb els excompanys de feina. Dic això quan el passat trenta d’agost em varen rescindir el contracte laboral. Les obligatòries mesures de subsistència de les empreses en l’actualitat, els han portat a prescindir dels meus serveis. Teníem moltes ganes de veure’ns. Quan estem junts compartim un bon rotllo que a molta gent els sobta, i és que el Robert, la Meritxell, la Maria, en Pep i una servidora, gaudim del sol fet d’estar junts.
Després del menú hem demanat postres, dos flams d’ou, un per en Pep i l’altre per mi, i tres racions de Sacher. El cambrer ha portat primer els flams i una ració de Sacher que li ha donat a en Robert. Quan li ha deixat el plat amb el pastís damunt la taula, hem esclatat tots a riure en veure la descomunal mida de ració que acabaven de dur: gairebé un quart de pastís!! I als pocs segons de diferència, porten les altres dues de la mateixa proporció. Les rialles han continuat fluint una bona estona, segur que el vi d’Extremadura que serveixen a l’Europa va tenir alguna cosa a veure, però aleshores el meu pensament volatilitzava la imatge convertint-la en píxels alats d’il•lusió i fantasia que s’escampaven per tota la sala.
Durant aquella estona, les rialles ens varen connectar amb la innocència original de la que us parlava abans, per això érem tan feliços amb tan poca cosa.
Hi ha unes frases penjades a la consulta de la meva psicoterapeuta que m’agraden molt, les signa Mahatma Gandhi i diuen així:

“Cuida tus pensamientos por que se volverán palabras.
Cuida tus palabras por que se volverán actos.
Cuida tus actos por que se harán costumbre.
Cuida tus costumbres porque forjarán tu caràcter.
Cuida tu carácter porque formará tu destino.
Y tu destino será tu vida…”

És important que prengui consciència d’això, construir els meus pensaments en base a com vull que sigui la meva realitat.
Pensem en ser molt feliços, us estimo!

Síria airìS

Hauria de veure el món com la imatge que es reflexa en un mirall. Amb això vull dir que quan mirés al món, al camp de visió dels meus ulls hauria de veure el que m’agradaria veure de mi mateix, de la mateixa manera que quan em miro al mirall amb l’esperança de veure quelcom que m’agradi, quan estreno una peça de roba o un pentinat diferent, com quan em rento la cara i tinc cura de mi. El món en què visc hauria de ser un mirall per a mi, un lloc per projectar tot el que estimo com m’estimo a mi mateix.
Síria es desfà a miques, del seu nom, les lletres s’han capgirat per deixar caure la sorra dels seus rellotges a un final imminent i incanviable. Les imatges esfereïdores que ens ofereix la televisió no clamen prou a la consciència d’aquell qui pugui parar la barbàrie a la humanitat, mentre aquesta veu com les lletres del seu nom les rosseguen les rates.
Fins que no entengui que jo sóc el pare que plora amb el seu fill mort als braços, que jo sóc cada cos cremat ajagut damunt el terra, fins que no em miri al món com si em mirés a mi mateix, fins que no cuidi el món com cuido casa meva , sóc un ser ignorant i negligent, una forma precària de vida en qui la intel·ligència no hi pot dipositar esperança.