Ashes

Quan vaig obrir el blog em vaig proposar que cada mes, com a mínim, hi faria una entrada. És poquíssim per algú que li agrada escriure, de fet un blog, està pensat per escriure-hi quasi a diari. La música i l’escriptura són dues velles passions , sense entendre-hi ni dominar en cap dels vastíssims camps, des de la senzillesa de l’ànima que vibra quan sent i oint els sons s’inspira i floreix amb flors com a les metàfores del poc o molt talent que ha adquirit.
Venero el talent com a gràcia divina, és quan Déu parla amb nosaltres, imaginant-me en aquests moments a Déu entre les gràcia més excelsa.
Aquest mes de maig ha estat llarg i dur, he tastat la frustració i la tristesa una vegada més, i el meu ser s’impregna d’emocions ja viscudes, però més enllà de la tristesa hi ha quelcom que em tranquil•litza i és la pau de consciència, darrere la derrota hi ha l’aprenentatge d’haver estat jo mateixa en els errors i els encerts i amb l’amor com a impuls, malgrat ser poc o gens destra. El Sol és el mateix per tothom en cada nou dia però els ulls que el miren són diferents alhora.
Sortint de la cuina m’he aturat amb la taceta del tallat del migdia a les mans, i he viscut un moment de consciència mindfulness , he pogut veure el temps transcórrer al meu voltant acompasat pel so del frec de la cullereta en la tassa al remenar el líquid marró, l’escuma dibuixava formes que recordaven a la melena d’un lleó ara, al d’una flor després…
Estimant el bon talent seguiré sent l’afeccionada escriptora, amant de les frases fetes de paraules belles i de profund contingut, agraïda pel repòs i plaent com unes cendres , veient també a Déu en els ulls cansats de la derrota, renaixent de la pols fina que deixa la runa i enamorada de la vida com el fet apassionant que és.
Us estimo.