És de nit. Anem en cotxe. Estem contents i fas broma. Un revolt desconegut que agafes massa de pressa. A l’altre costat hi ha un camió molt gran. Perds el control i anem direcció al ventre del camió. Jo, reacciono ràpidament, baixo el respatller del seient i llenço el cos enrere. Xoquem. Per un impuls de control, baixo del cotxe, vinc cap al teu costat i miro que t’has fet. Tens el nas i part del costat dret de la cara desfigurat, estàs inconscient. T’hauràs d’arreglar el nas, Esteve! Estàs bé, però t’hauran d’operar el nas…, no deixo de repetir-te, amb nervis per l’ensurt però no perdo l’atenció: he d’avisar, que vinguin a ajudar-nos, penso. Truco al 112: Sí, hem xocat contra un camió, estem al carrer… busco el nom a la part superior de les cantonades, no el veig i aleshores dubto del meu estat físic real perquè veig que el cotxe té el capó tot aixafat. M’hi vaig apropant a poc a poc. Hi miro a l’interior i em veig. Sóc allà atrapada entre la ferralla. Una esgarrifança em travessa el cos perquè entenc que estic morta, l’energia mental viu uns instants més per prendre consciència, m’explico. Sóc tonta, pensar que podia ajupir el respatller, tirar el cos enrere i quedar il·lesa d’aquest accident. No he sentit cap dolor, he mort i no he patit. En dono les gràcies en un pensament, sempre temia patir dolor físic durant aquest traspàs. Miro per darrera vegada el cotxe, em sento afligida per deixar-te allà. Arribaran aviat, amor, els he avisat! Camino cap a un horitzó de llum. Sento de lluny la sirena de l’ambulància.
Em desperto respirant agitada, estiro el braç dret per tocar-te. Ah!, descanso. Ets aquí!
olordemandarina 