Carta al pare

Com fresa el temps, ja fa una setmana de tot plegat, de quan estaves tranquil i tot d’una començares a patir un dolor que no et deixava viure i ja ho deies tu que et moriries, que no ho podies suportar. Les darreres nits, quan vas demanar-me que em quedés amb tu, perquè no sabies si arribaries a demà, i jo intentava animar-te, dient-te: no pare, no diguis això, demà potser estaràs millor, aquest dolor ha de minvar, i n’estava convençuda quan t’ho deia pare. I quan vas marxar, recordo que em mirares als ulls i em vas dir m’ofego, i varen ser instants, vas tancar els ulls i ja no els vas tornar a obrir.
Sento que la mort te m’ha robat, te m’ha pres d’una revolada, i m’ha deixat amb la necessitat de poder acomiadar-me de tu.
Els tractes amb la mort no són mai un acord entre les dues parts, que bé si fos així , ella arriba quan vol i de la manera que vol i no és mai la manera en què a una li agrada, però em toca acceptar, i creure que Déu sap el perquè de tot.
He escrit aquest poema, pensant en la manera en què et vaig acomiadar, són moltes coses les que ens uneixen pare, i malgrat la distància intangible que separa ara els nostres mons, sempre estàs en mi, i sé que algun dia et retrobaré.
T’estimo pare.

Una última abraçada
el cos encara calent
una última abraçada
no puc parar d’acomiadar-me
una última abraçada.