Nostàlgies: Mercè Rodoreda

Avui dia les noves tecnologies han capgirat el món de la comunicació, i el que més em sorprèn és la facilitat amb la què ens hi adaptem, algunes persones més que altres, com en tot. Quan era una adolescent, a casa teníem un tocadiscos, mare de Déu, escoltar aquest mot tan inusual en aquest temps m’escau estrafolari. Recordo que el nostre era de maleta, s’obria per la meitat i anava amb piles! Més endavant, varem tenir la típica torre hi-fi, amb amplificador i ràdio casset, què en faig jo ara de tantes cintes?, la torre era tot un luxe, s’escoltava de meravella. Recordo la meva màquina d’escriure, la mítica olivetti que anava de perles. Parlo d’aquests records quan ja tenen un quants anys, uns trenta i pocs, formen part de la meva vida i de les meves mogudes amb els meus sentiments.
No sóc una amant fervorosa dels nous invents, no he jugat mai amb cap nintendo, tampoc tinc mp3, això últim perquè acostumen a molestar-me les orelles i no m’agrada escoltar música amb auriculars; ara bé, no podria viure sense el meu pc portàtil , per mi és ja una eina imprescindible, i aquest Nadal va caure la Black Berry de la que també n’estic encantada. Al que no crec que pugui acostumar-me és al llibre electrònic , reconec que és còmode per quan viatges, no ocupa espai, però sé que l’estona de lectura electrònica perd l’encís del ritual que va lligat al llibre de paper.
Quan vaig a comprar un llibre, em deixo portar per la màgia que es crea en aquell moment, mentre els miro i els toco, en llegeixo la sinopsi, em fixo en l’enquadernació, la lletra, el que em suggereix el títol i la fotografia de la portada. Un cop comprat, s’inicia una relació de complicitat entre ell i jo, neix en mi la il•lusió que desperta una aventura, la curiositat, la sorpresa… a partir d’aquell moment només em resta trobar un espai tranquil dins el meu temps, lliure d’ interrupcions de l’estil de : -mama no trobo … – que trenquen la meva fantasia.
Quan era jove vaig llegir-me la majoria de les obres de la Mercè Rodoreda. La idealitzava. Me la imaginava en els seus dies d’exili, escrivint la major part del temps mentre els seus cabells a poc a poc es tornaven blancs. M’agradaria acabar els meus dies així, conscient del que ha sigut la meva vida, teixint en el pensament els meus somnis , passar-me la major part del dia dins a casa, en bata i prenent te, no perdre la poca imaginació que m’impulsa a escriure , i de finestres enfora, voltar-me d’un degradat de blaus com els que el mar ens oferia aquest matí.
Les seves novel•les van ancorar en mi el romanticisme que sento per la vida, captivada per la pinzellada tèrbola que deixà la guerra, les dones eren protagonistes de la vida en les pàgines. Jo em reconeixia en cadascuna d’elles , m’endinsava en la psicologia dels personatges que l’autora ens feia comprendre i estimar. Recordo aquells temps amb molta nostàlgia, les novel•les ompliren l’espai de la meva solitud i les estimo per això. Avui els trec la pols amb molt de compte, uns llibres que el pas del temps n’ha engroguit el paper de les pàgines , el mateix color amb que guarda la nostàlgia el meu cor.

Anuncis