La Tània i la mística

La Tània és una noia jove que sent una profunda connexió amb el món místic. El seu pas per la vida terrenal està vinculat a una mirada de constant transcendència. En aquest mirar, s’endinsa en un món complex que sovint no respon a tots els seus interrogants, una ciència diferent, sense disciplina,  que li llença engrunes de pa que ella segueix  amb la certesa d’esbrinar la font d’aquesta seva curiositat innata.  

mans amb sabo

Segon premi  Concurs literari  Òmnium Mataró 2017 . Memorial Joaquim Casas 

Tan freda la mort

A alguns els fan por els morts, a mi m’infonen un gran respecte. Quan he de rentar un cos, no m’agrada que els companys facin broma, ni que es parli alt; per a mi és un ritual gairebé místic. En el silenci, el mort i jo, conversem. El vidre de les retines i les pupil·les quietes em confessen els seus últims recels, o potser no, potser tan sols em manifesten agraïment. Em prenc l’empresa com la darrera cosa capaç que faré per aquella persona: netejar el seu cos quan ja no hi sigui la vida.

Tan callada la mort

L’aigua tèbia amb sabó. Mullo amb l’esponja la pell que se t’enganxa a la geografia dels ossos mentre escric aquest silenci del qual tu no me’n dius les paraules. Aprenc el llenguatge mut de la mort. Et prenc les mans i encara desprenen escalfor, el darrer recer de vida abans no et refredis per sempre i de tu, de tu, tan sols quedi aquest silenci.

Tan quieta la mort

Morim, inescrutablement. Abandonem el cos i deixem, discreta, aquesta magnitud inabastable d’absència. Aprendré a trobar amb ulls de calma la serenor que desvetlla avui el teu cos, l’aparença dolça, el repòs lleuger, i et deixaré anar a poc a poc en el riu de les aigües fosques que t’engoliran enllà, enllà, on només hi poden veure els ulls de mort.

El treball que m’ocupa

pedres de riu

Sóc estúpida, també. M’hi reconec. I les paraules que em fan estúpida ressonen com un eco a dins el meu cap, porto tot el matí i migdia sentint-les, sentint-me responent-te la teva típica pregunta diària: “com estan els nens?”. I no sé de què estic més cansada, de què no t’adonis de com estan els nens, o del fet de com estan els nens. Imagino que el fet de com estan els nens em fa posar irritable i per això et contesto així: “els nens estan igual que ahir, no ha canviat res”. I m’escolto tot el dia responent-te així. Em sap greu mama. I ara ploro escrivint això, aquest em sap greu. No em queda altre remei que acceptar la meva vida perquè no en tinc altra. Creure’m la filosofia de la vida de l’ànima em va bé per acceptar aquestes dificultats. M’ajuda a respirar, pensar: què vol la meva ànima que escull per a mi aquest destí? És un exercici de confiança i d’atenció, un exercici que em convida al recolliment, a l’escolta del silenci, a anar més enllà dels fets que distreuen de la veritat. No quedar-se amb la forma de les coses, no perdre’s en la seva aparença. Estic en el camí i encara no he arribat enlloc. Em sé res o molt poca cosa, sé que em protegeix una força molt gran a la que m’hi confio. A vegades penso, que si em faltés la fe, em sentiria del tot perduda i aleshores, penso, que potser la ment s’inventa la fe com hi ha qui s’inventa una fantasia per escapar de l’angoixa, i el meu fill consumeix per fugir del seu malestar. M’esgarrifa que s’atempti a la vida, a aquesta gran força de la qual us parlo. I escrivint tot això, m’arriba una intuïció que em dóna valor: respectar altres formes de vida, diferents, que no entenen el respecte de la manera que jo l’entenc. “La meva pedra a la sabata”, la pedra que em recorda que la incomoditat també s’ha d’estimar, i amb l’amor, la pedra s’anirà polint fins a desaparèixer, com fa l’aigua amb les pedres dels rius, que les torna fines i planes. Tota una vida per polir pedres, mantenir l’amor viu dins el cor, un treball que m’ocupa dia a dia.