La Tània és una noia jove que sent una profunda connexió amb el món místic. El seu pas per la vida terrenal està vinculat a una mirada de constant transcendència. En aquest mirar, s’endinsa en un món complex que sovint no respon a tots els seus interrogants, una ciència diferent, sense disciplina, que li llença engrunes de pa que ella segueix amb la certesa d’esbrinar la font d’aquesta seva curiositat innata.
Segon premi Concurs literari Òmnium Mataró 2017 . Memorial Joaquim Casas
Tan freda la mort
A alguns els fan por els morts, a mi m’infonen un gran respecte. Quan he de rentar un cos, no m’agrada que els companys facin broma, ni que es parli alt; per a mi és un ritual gairebé místic. En el silenci, el mort i jo, conversem. El vidre de les retines i les pupil·les quietes em confessen els seus últims recels, o potser no, potser tan sols em manifesten agraïment. Em prenc l’empresa com la darrera cosa capaç que faré per aquella persona: netejar el seu cos quan ja no hi sigui la vida.
Tan callada la mort
L’aigua tèbia amb sabó. Mullo amb l’esponja la pell que se t’enganxa a la geografia dels ossos mentre escric aquest silenci del qual tu no me’n dius les paraules. Aprenc el llenguatge mut de la mort. Et prenc les mans i encara desprenen escalfor, el darrer recer de vida abans no et refredis per sempre i de tu, de tu, tan sols quedi aquest silenci.
Tan quieta la mort
Morim, inescrutablement. Abandonem el cos i deixem, discreta, aquesta magnitud inabastable d’absència. Aprendré a trobar amb ulls de calma la serenor que desvetlla avui el teu cos, l’aparença dolça, el repòs lleuger, i et deixaré anar a poc a poc en el riu de les aigües fosques que t’engoliran enllà, enllà, on només hi poden veure els ulls de mort.