Les mans

Sota un doll pur d’aigua
que rellisca damunt la pell,
esbandeixo l’escuma i refresco,
obrint pas a l’experiència,
com un néixer a cada moviment.

M’adono del gest harmoniós,
mentre les mans es freguen,
ballen el ritual, les mans i l’aigua,
de la festa de rentar-se.

He vist les mans de la mare,
i més enllà les de l’àvia fent el mateix,
i mirant-me les mans, en elles,
he vist la vida.

Anuncis

Els petits plaers quotidians

És una llàstima que l’aigua sigui un bé tan escàs, perquè un dels petits plaers que m’agrada donar-me és el d’omplir mitja banyera i deixar-me vèncer per l’escalfor de l’aigua, abandonar la tensió muscular fins a la punta dels dits, tancar els ulls i sentir com cruixen les bombolles de l’escuma: crushhhh… És un moment en què el temps s’atura, i els pensaments queden en standby , reposant entre el vapor que comença a entelar les parets del bany.
Aquest moment és millorable si esculls una estoneta en què a casa no hi hagi ningú, i te’n recordes de silenciar el mòbil. N’hi ha prou amb un quart d’hora si no vols acabar arrugada com una pansa, i si has d’activar-te perquè la feina t’ho demana, sempre pots acabar amb una dutxa tèbia.
Avís als qui vagin curts d’hores de son: observeu que dic omplir només mitja banyera, assegureu-vos de que el cap no pugui quedar cobert amb l’aigua, per tal d’ evitar accidents indesitjables. Els hipotensos, no tanqueu la porta del bany i tingueu a punt aigua freda per si us maregeu. Fetes aquestes recomanacions per curar-se en salut, us animo a practicar l’acció com si d’un ritual es tractés, i pels molt, molt ecologistes dir-vos que jo acostumo a banyar-me els dies de pluja intensa, així m’excuso la consciència i gaudeixo i agraeixo encara més les comoditats de les que gairebé tothom en disposem.
Que vagi de gust!

Us deixo amb un poema nou que he composat:

Les mans

Aquesta tarda us he descobert
sota el doll pur d’aigua que m’acaronava
tot relliscant damunt la meva pell
refrescant-me i esbandint-me de l’escuma,
obria pas a noves experiències com un néixer en cada moviment
i m’he adonat,
que amb gestos harmoniosos, mentre es fregaven l’una amb l’altra,
com si ballessin un ritual,
les meves mans i l’aigua participaven de la festa de rentar-se.
I anant més enllà, he vist les mans de la meva mare
i les de la meva àvia, fent el mateix que jo estava fent.
Les mans obertes , fortes, plenes de ventures, amoroses,
mans a vegades brutes i tacades de treballar,
estellades pel mal temps, arrugades i velletes de tant viure.
Mans que et regalen que cuiden i t’acaronen,
mans ferides i ensangonades també per dolor,
i mirant-me les mans, en elles, he vist la vida.

Els meus monstres i jo

Quan era petita, tindria uns onze anys, a la platja de Mataró va arribar una balena. Era un exemplar femella de rorqual, que van trobar morta a l’aigua i van arrossegar fins a la sorra. Les causes de la mort podien ser diverses, sembla que estava perduda i devia morir per falta d’aliment. Era una tarda de març, jo estava berenant a la parada de fruita que portava la meva mare a l’antic carrer hospital, ara El Rierot, la gent que passava pel carrer comentava la història de la balena, i jo, alertada amb els comentaris, no vaig poder aturar l’impuls, vaig sortir corrents cap a la platja, havia de veure allò! El meu pare va sortir darrere meu, encuriosit també amb la notícia i preocupat pel que em pogués succeir, anava cridant al meu darrere “espera, espera!” Però jo no podia esperar-lo, i continuava corrent vorera avall, volia arribar a la platja, volia ser ja a la platja.
Seguia corrent quan entrava a la sorra, i vaig veure una gran multitud de persones. Em vaig anar fent espai entre les cames de la gent fins que vaig topar amb l’animal. Recordo que no em va semblar gaire bonica. La balena era morta damunt la sorra, al meu davant hi tenia la boca, era tan gran que jo hi cabia mig ajupida a dins, tenia un gran raspall de fibres blanques per dents, que li sortien esfilagarsades enfora. En aquells moments, el meu pare arribà, i em va posar la mà damunt la meva espatlla. Jo em vaig girar i li vaig mirar als ulls preguntant-li “ho veus?”
Des de llavors que em quedo mirant el mar, amb l’esperança de veure emergir algun monstre que vingui a rescatar-me quan estic ensopida per oferir-me una mica d’aventura. Passo llargues estones mirant el mar, i pensant: ara sortirà una gran aleta, o potser un dofí desorientat farà un gran salt, i res, tinc 47 anys i mai he vist res. Tan sols una vegada, l’any 91 a Irlanda, mirant com de costum el mar, em va sorprendre gratament i de manera efímera el cap d’una foca negra, que per pocs segons va emergir a la superfície, va girar el cap a la dreta i a l’esquerra i desaparegué sota l’aigua.
Però el que a mi m’agradaria de veritat, és que un monstre fantàstic amb un llarg coll de pell irisada i ulls tendres es deixés veure i estimar; abraçar-me al seu cos i visitar per estones un món imaginari.