És una llàstima que l’aigua sigui un bé tan escàs, perquè un dels petits plaers que m’agrada donar-me és el d’omplir mitja banyera i deixar-me vèncer per l’escalfor de l’aigua, abandonar la tensió muscular fins a la punta dels dits, tancar els ulls i sentir com cruixen les bombolles de l’escuma: crushhhh… És un moment en què el temps s’atura, i els pensaments queden en standby , reposant entre el vapor que comença a entelar les parets del bany.
Aquest moment és millorable si esculls una estoneta en què a casa no hi hagi ningú, i te’n recordes de silenciar el mòbil. N’hi ha prou amb un quart d’hora si no vols acabar arrugada com una pansa, i si has d’activar-te perquè la feina t’ho demana, sempre pots acabar amb una dutxa tèbia.
Avís als qui vagin curts d’hores de son: observeu que dic omplir només mitja banyera, assegureu-vos de que el cap no pugui quedar cobert amb l’aigua, per tal d’ evitar accidents indesitjables. Els hipotensos, no tanqueu la porta del bany i tingueu a punt aigua freda per si us maregeu. Fetes aquestes recomanacions per curar-se en salut, us animo a practicar l’acció com si d’un ritual es tractés, i pels molt, molt ecologistes dir-vos que jo acostumo a banyar-me els dies de pluja intensa, així m’excuso la consciència i gaudeixo i agraeixo encara més les comoditats de les que gairebé tothom en disposem.
Que vagi de gust!
Us deixo amb un poema nou que he composat:
Les mans
Aquesta tarda us he descobert
sota el doll pur d’aigua que m’acaronava
tot relliscant damunt la meva pell
refrescant-me i esbandint-me de l’escuma,
obria pas a noves experiències com un néixer en cada moviment
i m’he adonat,
que amb gestos harmoniosos, mentre es fregaven l’una amb l’altra,
com si ballessin un ritual,
les meves mans i l’aigua participaven de la festa de rentar-se.
I anant més enllà, he vist les mans de la meva mare
i les de la meva àvia, fent el mateix que jo estava fent.
Les mans obertes , fortes, plenes de ventures, amoroses,
mans a vegades brutes i tacades de treballar,
estellades pel mal temps, arrugades i velletes de tant viure.
Mans que et regalen que cuiden i t’acaronen,
mans ferides i ensangonades també per dolor,
i mirant-me les mans, en elles, he vist la vida.