La vida calla i em perdona

calendula-2292283__340

Des dels vint anys que cada matí em poso crema hidratant a la cara. Darrerament, unes gotetes d’essència de calèndula que em varen recomanar, “és per a pells sensibles”. Cada matí agafo aquesta delicada ampolla i amb el comptagotes n’extrec l’apreciat líquid reparador. Me les escampo amb les polpes dels dits i avui m’aturo a olorar-l’en el perfum, em transporta a un temps fràgil i subtil i no passen masses segons però jo sí que he anat lluny. Fa trenta-dos anys que em cuido la pell del rostre amb tot l’amor que requereix un ritual i malgrat els meus pals de cec, malgrat cada ensopegada, segueixo estimant-li els detalls a aquesta vida que calla i em perdona.

Anuncis

La vida calla i em deixa fer

trencar olla

Descarrego el rentavaixelles dels plats nets i el carrego amb tot el que s’està a l’aigüera. Ara esmorzaré. Prepararé la cafetera amb l’amor que defineix el ritual, les torrades enverinades amb la vida que no vull. Que encara que repeteixi cent vegades en la nit, sota el perdó dels llençols, vull morir, vull morir, vull morir, la vida calla i em deixa fer. Dono pals de cec, no encerto a cap veritat.

Pinto tulipes de pètals transparents

tulipes transparents

Perdo la innocència i em trec el vestit maco, no sento ganes de veure’t i no em reconec. Tots els pinzells bruts en un pot on eren nets. M’escups a la pell les paraules que enceten velles ferides i perdo la innocència de l’amor, em recloc en una cova, absent de tu, vull que un gran riu ens separi i netegi el camí entre tots dos. Perdo la innocència, les ganes de viure. Pinto tulipes de pètals transparents, pinto la innocència perduda per veure-la amb els ulls, ara, conscients. La consciència que em desperta cada empremta del cos i sento damunt la taula les polpes de cada dit de les mans, eixuts, àvids de res.